Em fa l'efecte que cada vegada es veurà més clar que Pedro Sánchez és un tap per tothom, fins i tot per la Unió Europea, més que no pas un estabilitzador de la democràcia espanyola o un polític reformista. És veritat que Franco també era una solució provisional per posar ordre i que s'hi va passar quasi 40 anys, treballant per estabilitzar Espanya. Catalunya no va començar a superar la dictadura fins a l'any 2000, quan es van començar a publicar els primers llibres de periodistes d'abans de la guerra, i les generacions educades en català van començar a sortir de la universitat. 

Els polítics catalans, traumatitzats de veure l'àrea metropolitana feta un Hiroshima cultural, es pensaven que els periodistes d'abans de la guerra parlaven d'un país perdut i miraven de fer-ne una mica de folklore, però aviat es va veure que la seva manera de connectar amb el món era més actual que la de les mòmies que ocupaven les tribunes. El procés va sortir d'un canvi cultural profund, històric, més que no pas d'una crisi econòmica, com diu la propaganda. Per això els indignats, que eren tan idealistes, van acabar instal·lats en ministeris, mentre que els polítics catalans, tan pragmàtics i porucs, van anar a la presó.

Si Catalunya s'hagués rendit, o el procés hagués sigut una simple pantomima, a Madrid ja faria temps que hi hauria un govern del PP sostingut per Laura Borràs, com volien els meus amics Salvador Sostres i Bernat Dedéu ara fa uns anys. Però un país no pot deixar d'existir, ni pot oblidar la seva història, perquè ho digui una Constitució o una directiva de Brussel·les, o perquè el converteixis en una presó plena d'immigrants. Sánchez difícilment trobarà el moment de retirar-se, perquè cada vegada estarà més pressionat pels jutges i cada cop tindrà més marge per defensar-se furgant en la ferida catalana.

Espanya només podrà girar full de l'1 d'octubre quan deixi que els catalans siguin tan catalans com vulguin o els torni a traumatitzar amb una guerra més bèstia que la del segle XX

Espanya només podrà girar full de l'1 d'octubre quan deixi que els catalans siguin tan catalans com vulguin o els torni a traumatitzar amb una guerra més bèstia que la del segle XX. Els intents de fer veure que Catalunya és un país lliure i que Espanya ha completat el procés democràtic que es va iniciar el 1978, no tenen cap futur. Acabaran, com la gesticulació dels indignats, amb un rebot cap a l'altra banda, és a dir, cap a la nostàlgia de la dictadura i l'antieuropeisme. La carta de la immigració no tindrà el mateix efecte que fa 50 anys: les masses han perdut poder polític, i Franco i els primers governs del PSOE podien fer servir els immigrants com a colons; la gent que arriba ara només pot ser utilitzada per provocar desordres públics.

Sánchez fa que Espanya sembli un país democràtic i europeu perquè la majoria dels seus suports polítics i propagandístics surten del món barceloní, però comprar titelles catalans només serveix quan tens la població massa acollonida per pensar. La cultura castellana, igual que la demografia de Castella, s’ha anat afeblint a remolc de l’obsessió de Madrid per controlar Catalunya, i això, lluny d’estabilitzar Espanya, la fa més feble i inestable. De moment, Sánchez sembla molt intel·ligent perquè s'alimenta dels problemes de tothom, fins i tot dels problemes dels americans, però la geopolítica també l'anirà posant contra les cordes, igual que l'extensió del conflicte català a València i a Mallorca. 

Els interessos de Madrid no passen per Europa igual que hi passen els de Barcelona, i aquesta contradicció cada cop serà més difícil de tapar polaritzant el debat polític entre l'esquerra i la dreta. Per Sánchez i l'esquerra de Madrid, l'europeisme és una estratègia —de vegades una tàctica per fer saltar a corda els catalans—, mentre que per Barcelona és una realitat estructural. En aquest sentit fa una mica de pena veure el PSC ajudant a engendrar monstres, repetint la història com si fos el dia de la marmota. Sánchez és pa per avui i gana per demà. Afavoreix que tothom redueixi el que hauria de ser una gran batalla intel·lectual i política per Espanya a una simple batalla sectària i miserable per Madrid. 

Davant de l'1 d'octubre, Espanya s'ha refugiat en una d'aquestes fugides quixotesques que perverteixen les institucions i enverinen les disputes i els problemes dels seus pobles. La democràcia és l'únic capital simbòlic que l'Estat encara pot fossilitzar sense desentonar davant d'Europa. Mentre a bona part del continent s'administra el final d'un ordre polític, aquí es malda per reprendre una continuïtat històrica, per connectar amb un passat prohibit. Sánchez no podrà dissimular que també en aquest aspecte anem mal acompassats amb les dinàmiques del món castellà. Si en algun indret d'Europa es pensa fora dels circuits amortitzats del món minvant, és entre la gent que escriu i parla en català.