Durant anys es va repetir que l'auge de l'extrema dreta a Espanya i a Catalunya era una moda passatgera —de fet, alguns encara ho creuen—, un símptoma menor de la fatiga democràtica o una reacció puntual davant la polarització. No obstant això, els fets mostren una altra realitat: l'extrema dreta no només ha arribat per quedar-se, sinó que s'ha convertit en un actor estructural del sistema polític. El més inquietant és que molts dels que l'alimenten i li donen suport no es reconeixen com a tals. Ningú s'autodefineix com d'extrema dreta i, tot i això, les seves idees, els seus missatges i la seva estètica s'han infiltrat amb una naturalitat alarmant en amplis sectors socials, especialment entre les classes menys afavorides i entre els joves. La paradoxa —i el que és veritablement preocupant— és que molts dels qui voten i votaran aquests partits no assumeixen que donen suport a un projecte extremista: ho fan com un gest de protesta, com un vot emocional i ressentit davant d'un sistema que senten que els ha abandonat.
Aquest és, en el fons, el gran triomf de l'extrema dreta: haver convertit el ressentiment en identitat política. No ofereix solucions reals, sinó la sensació de pertànyer a alguna cosa; no brinda un programa consistent, sinó una comunitat emocional. Els seus missatges són senzills, clars i rotunds, precisament perquè eviten la fricció amb la realitat. S'instal·len fàcilment perquè apel·len al malestar quotidià, perquè sonen propers, perquè semblen evidents. Diuen el que molta gent pensa —o es pensa que pensa—, però no s'atreveixen a verbalitzar. No obstant això, darrere d'aquesta aparença de claredat no hi ha pla, ni estructura, ni solucions; hi ha consignes dissenyades per vendre, no per governar. La metàfora és coneguda i precisa: prometen conduir millor el cotxe del que és públic, però desconeixen com funciona el motor i quines són les regles del trànsit. No els cal saber-ho perquè el seu objectiu no és conduir, sinó mantenir el soroll del motor del descontentament al màxim.
La versió espanyola i la catalana comparteixen un mateix ADN, tot i que agitin banderes diferents. Una apel·la a la unitat nacional, l’altra a la independència; una situa l’enemic en “els de fora”, l’altra a “Madrid” o a “Brussel·les”. Són, en essència, dues cares de la mateixa moneda: ambdues beuen de la frustració, ambdues assenyalen culpables externs, ambdues substitueixen la deliberació per l’espectacle. La simplificació de la realitat resulta devastadorament eficaç en societats cansades, on els matisos es perceben com a debilitat i la complexitat com a coartada. Els seus líders no ofereixen reflexió, sinó impuls; ni política, sinó performance. No pretenen transformar el sistema: es beneficien del desencant de qui ja ha deixat de creure-hi.
Aquest magnetisme del missatge simple és particularment eficaç entre els joves. Hi ha raons estructurals i pedagògiques. Primer, una bretxa de formació cívica: l’escola i la universitat han compensat malament dècades d’erosió del coneixement històric, institucional i econòmic. Molts joves accedeixen a l’esfera pública sense eines per a distingir un eslògan d’una política pública, l’anècdota de la tendència, la causa del símptoma. Segon, l’arquitectura de les plataformes digitals —brevetat, immediatesa, recompensa constant— privilegia el contingut emocional per sobre de l’analític. L’algoritme certifica una pedagogia de la impaciència: com més simple i indignant, més circulació. Tercer, la retòrica de l’extrema dreta és juvenil en la forma, si no infantil en la lògica: promet control total, solucions instantànies i culpables nítids. És un missatge que "fa sentit" sense tenir cap base pràctica, perquè encaixa amb els biaixos cognitius més primaris —la il·lusió d’explicacions senzilles, el biaix de confirmació, l’aversió a l’ambigüitat. En un ecosistema així, el "sembla veritat" desplaça l'"és veritat".
Ara bé, l’auge de l’extrema dreta no s’entén sense assenyalar les responsabilitats de qui l’havia de contenir. Els demòcrates i, en particular, l’esquerra —molt especialment l’esquerra institucional sota el lideratge de Pedro Sánchez— han estat els seus millors aliats involuntaris. L’anomenada “guerra cultural” de l’esquerra va desplaçar el debat des del terreny material al simbòlic: de l’ocupació i l’habitatge al llenguatge, de la desigualtat als relats identitaris, de les polítiques públiques a la correcció terminològica. En l’intent de representar tots els col·lectius, va acabar per no representar ningú amb claredat. Mentre les elits progressistes discutien pronoms o quotes, milions de ciutadans continuaven sense poder pagar el lloguer, educar els fills o omplir la nevera. La distància entre agenda i vida real va obrir un buit que l’extrema dreta va omplir amb habilitat: on l’esquerra oferia abstracció, ells van oferir certesa; on l’esquerra demanava paciència, ells van prometre immediatesa —encara que fos impossible.
Pedro Sánchez ha contribuït decisivament a aquesta deriva, menys per ideologia —que és fluctuant— que per la seva manera de concebre el poder. El seu projecte ha estat eminentment personalista, basat en la supervivència política més que en una convicció doctrinal. La política es va convertir en relat, la gestió en màrqueting, el lideratge en tàctica. En aquest joc, la coherència se sacrifica al càlcul i l’esquerra acaba semblant un espectacle d’oportunismes successius. Cada pacte contradictori, cada rectificació, cada gir inesperat alimenta la idea que tot —fins i tot els principis— és intercanviable. Quan s’instal·la aquesta percepció, una part de l’electorat busca refugi en discursos que es presenten com a ferms, encara que siguin falsos. La desafecció envers les institucions que l’esquerra va prometre regenerar es va convertir així en terreny fèrtil per a l’extrema dreta: mentre el sanchisme celebrava la resistència com a virtut, el país s’omplia de ciutadans que ja no resistien, sinó que senzillament sobrevivien. A Catalunya, amb dinàmiques pròpies, el mateix patró emocional es va reproduir.
La gent no vota extrema dreta perquè cregui en la factibilitat del seu projecte, sinó perquè ha deixat de creure en els altres
L'apropiació semàntica de valors antany vinculats a l'esquerra completa el quadre. L'extrema dreta s'ha embolicat en l'autenticitat, la rebel·lia i la defensa del “poble” davant de les elits; ho ha fet buidant aquests conceptes de contingut i omplint-los de ressentiment. On abans es parlava de justícia social, avui s'hi invoca orgull; on abans es demanava igualtat, avui s'hi reclama identitat. És un desplaçament emocional del “nosaltres” solidari al “nosaltres” excloent. I ha estat possible perquè l'esquerra, embadalida en moralismes estètics, va deixar d'oferir comunitat: més sermó que projecte, més gest que estructura, més litúrgia que política.
Les xarxes socials han amplificat el pendent. Han convertit el debat públic en un mercat de crits on guanya qui provoca, no qui argumenta. L'algoritme premia la indignació; l'extrema dreta la va convertir en la seva llengua franca. Els seus líders no necessiten equips tècnics ni programes viables: només els cal una consigna viral i una posada en escena eficaç. Mentre l'esquerra intenta explicar la complexitat del món, ells la redueixen a una frase. En el temps que triga un usuari a lliscar el dit, aquesta frase guanya la batalla emocional. La política es juga avui més en el terreny de les percepcions que en el de les idees, i qui controla les percepcions, governa —encara que no governi.
Convé subratllar, a més, el fenomen de la “negació identitària”: molts votants d'extrema dreta no es reconeixen com a tals; es defineixen com a “gent normal farta”, “progressistes desencantats” o “patriotes”. Aquest desenganxament entre autopercepció i adscripció real facilita l'expansió de l'extremisme sense estigmes. L'estètica de la “normalitat” —el líder proper, el llenguatge col·loquial, la promesa de sentit comú— camufla el contingut il·liberal. Aquesta “invisibilització” ideològica explica per què l'extrema dreta aconsegueix penetrar en entorns juvenils: ofereix pertinença sense cost reputacional immediat, identitat sense esforç de comprensió, èpica sense programa.
L'auge de l'extrema dreta espanyola i catalana és, en última instància, la conseqüència lògica d'una descomposició política i moral més àmplia. És el reflex d'una societat frustrada, d'una esquerra desconnectada i d'un poder que ha perdut legitimitat emocional. La gent no vota extrema dreta perquè cregui en la factibilitat del seu projecte, sinó perquè ha deixat de creure en els altres. És una adhesió per ressentiment, no per convicció; un vot que castiga abans de construir. Mentre aquest ressentiment no tingui resposta, mentre les institucions i els demòcrates no ofereixin esperança tangible ni els partits un horitzó clarament intel·ligible, l'extrema dreta continuarà creixent i, especialment, a Catalunya, on la resposta no l'ha de donar l'esquerra sinó l'independentisme com a motor democràtic.
La sortida no implica competir en simplificacions ni replicar l'histrionisme de l'adversari. Exigeix reconstruir un projecte que retorni centralitat al que és material —ocupació digna, habitatge assequible, serveis públics robustos i, a Catalunya, independència— i que torni a ensenyar ciutadania —història, institucions, economia política— per desactivar l'encant del que és simple i impracticable. Requereix també lideratges capaços de dir la veritat incòmoda: que els problemes complexos no caben en un eslògan, que la política no és màgia i que l'estat de dret imposa límits precisament per protegir els de sempre. Abans de parlar d'inclusió cal assegurar dignitat; abans d'exigir consciència, oferir justícia; abans d'educar, escoltar.
Si no s'assumeix aquesta tasca —si no s'abandona la comoditat del gest per tornar al risc del projecte—, l'esquerra, i també l'independentisme, continuaran sent els principals socis involuntaris del populisme autoritari, sigui espanyol o català. Perquè l'extrema dreta no guanya per la seva força, sinó pel buit que deixa qui renuncia a representar allò que un dia va prometre defensar. La democràcia, en definitiva, no es preserva només amb institucions, sinó amb una pedagogia cívica que ensenyi a pensar i no només a reaccionar. I si permetem que la infància política —la fascinació per les solucions màgiques— substitueixi la maduresa democràtica, el soroll del motor del ressentiment continuarà seduint… encara que ningú no sàpiga, arribat el cas, com conduir.