Els últims dies han deixat al descobert la veritat que fa anys que patim: som la rodalia d’un Estat. I a més som una rodalia, una perifèria, crònicament maltractada. L’exemple ferroviari és il·lustratiu (entre molts d’altres) de la secular queixa catalana, no ja relativa al sentiment identitari, sinó a la simple prestació dels serveis bàsics, els drets mínims dels contribuents, allò que “realment preocupa la gent”. Els talls constants, els trens substituïts per autobusos, els retards de llargada intolerable, la improvisació absoluta davant de qualsevol incidència... tot això no és casualitat, no és mala sort, no és un accident puntual. És la manifestació diària d’una realitat estructural: Catalunya fa temps que no té Rodalies pròpies. Som la rodalia de Madrid. I ho som en tot: en inversió, en centralització, en concepció radial, en prioritat política. Cada euro invertit, cada decisió sobre horaris, cada reforma de via passa primer pel filtre de la capital i després arriba a nosaltres, si és que arriba. Mentrestant, la gent espera hores, perd feina, estudis, vida, en xarxes ferroviàries antiquades que no suporten la demanda mínima, que es trenquen amb cada mínima tempesta, que col·lapsen davant de la primera prova de resistència.
Per al PP i el PSOE, Rodalies no és la perifèria de l’Àrea Metropolitana de Barcelona: som la perifèria d’Espanya, vejam si ho entenem d’una vegada, tot i que més que “cercanías” el mal servei fa que semblem més unes “lejanías” mal pagades (i mal vistes). Els fluxos pendulars que defineixen la nostra capital no importen; els enllaços regionals, les connexions interiors, la vida quotidiana de milions de persones, tot queda subordinat a una lògica radial que només té un centre: Madrid. El corredor mediterrani, tan promocionat com a projecte de vertebració europea, no vertebra res al seu “levante”: encaixa el projecte en un esquema centralista, pensat per prioritzar la capital política i econòmica de l’Estat, no per servir la mobilitat del país real. Dels països reals que connecta, concretament. Tot això no és teoria, és realitat contrastable: aquesta setmana, amb trams sencers inoperatius i autobusos improvisats per substituir trens, hem vist el resultat d’una planificació que ens ignora com a ciutadans i subordina la vida quotidiana a criteris aliens. I encara pretenen, amb tota la intenció, que considerem bona la proposta d’una empresa compartida amb un 51% de participació estatal. I això sota proposta de la famosa “mayoría plurinacional”! No, ni ho poden evitar ni tenen remei.
Els ciutadans ja no esperen res dels responsables (ni Estat ni Generalitat). Els ciutadans s’organitzen, protesten, denuncien i, malgrat tot, els qui governen el servei semblen pensar que són errors comprensibles. No, no són comprensibles. Ni tan sols són errors: són decisions deliberades, omissions deliberades. I que fa dècades que duren. No, no és normal que Barcelona i el seu cinturó metropolità, amb milions de persones depenent del tren cada dia, hagin de patir com una ciutat de comarques penjada a la perifèrica de Madrid, sense autonomia real, sense inversió proporcional, sense visió pròpia. La centralització ha convertit una infraestructura bàsica en un símbol de la nostra subordinació. Cada cancel·lació, cada retard, cada col·lapse és un recordatori que els interessos centrals venen primer i la vida dels catalans després.
Tot això no és casualitat, no és mala sort, no és un accident puntual, és la manifestació diària d’una realitat estructural: Catalunya fa temps que no té Rodalies pròpies; som la rodalia de Madrid
I mentre això passa, Madrid inaugura línies, electrifica vies, renova trens i programa horaris amb coherència i previsió. Aquí patim vells combois, vies envellides, trens que no arriben ni a la mitjana de seguretat (per a usuaris i per a maquinistes) i serveis pensats per encabir Catalunya dins d’una xarxa radial que ni tan sols entén la densitat ni els fluxos de les nostres comarques. Els nostres pobles i ciutats, que podrien connectar-se fàcilment entre si, continuen pendents d’una centralitat que ignora qualsevol de les nostres necessitats reals. Som perifèrics en el territori que habitem, invisibles en la planificació que ens afecta, abandonats en una infraestructura que hauríem de dominar. Mentrestant, l’alcalde de Barcelona exhibeix tranquil·lament la seva lectura de la revista Vogue. El president no apareix, els consellers no dimiteixen. I Ferrocarrils de la Generalitat, de servei impecable i de nivell europeu, resta en espera que als “camarades” de Madrid els passi l’al·lèrgia a un veritable traspàs.
Catalunya necessita un servei pensat per Catalunya i per a Catalunya, amb inversió justa, autonomia de gestió, prioritat metropolitana i economia regional, amb planificació real de la mobilitat i compromís amb la ciutadania que depèn del tren. Fins que això no passi, cada dia de caos, cada hora perduda, cada cancel·lació, només confirmarà el que ja sabem: som perifèrics dins de la nostra pròpia vida quotidiana, víctimes d’una centralització de caràcter colonial que no respecta la realitat del territori ni la dignitat dels seus habitants. Res de nou, però hi hem de respondre. I hem de fer que deixi de governar-nos, colonitzar-nos, ocupar-nos i maltractar-nos un govern que ens és —ell sí i des de fa segles— totalment perifèric.