El reial decret llei 41/1977, de 29 de setembre, que va retornar la Generalitat a Catalunya un any abans que hi hagués Constitució, arrenca amb una frase que avui no s'atreviria a signar cap ministre: "La Generalidad de Cataluña es una institución secular, en la que el pueblo catalán ha visto el símbolo y el reconocimiento de su personalidad histórica, dentro de la unidad de España". La va escriure un govern sortit del franquisme i la va signar un president que va preferir negociar el restabliment amb el president que havia mantingut la institució viva a l'exili, abans que conformar-se amb els partits que acabaven de guanyar les eleccions a Catalunya. Adolfo Suárez no sentia gens de simpatia pel catalanisme. Tenia una cosa menys freqüent: la certesa que l'Estat que estava aixecant no aguantaria amb aquella ferida oberta i l'olfacte per entendre i assumir que només podia intentar tancar-la qui havia resistit fora sense rendir-se.
Suárez no va esperar que una Constitució li indiqués què fer. Va prendre una decisió política i després es va ocupar de donar-li forma jurídica. Va reconèixer com a interlocutor Josep Tarradellas, quan reconèixer-lo encara incomodava molts dels seus. Allò no va resoldre per sempre la relació entre Catalunya i Espanya, com bé sabem, però va permetre començar una etapa sobre una base que ambdues parts podien explicar. Gairebé cinquanta anys després, el més cridaner no és que faltin normes o institucions. És que sembla haver-se perdut la disposició a assumir el cost d'una decisió el resultat de la qual no pugui cobrar-se en la següent votació parlamentària.
El govern de Sánchez ha fet de la provisionalitat una manera d'exercir el poder. Negocia l'imprescindible per superar cada obstacle i presenta la supervivència de la legislatura com a demostració suficient que el país continua avançant. Però poder continuar no és el mateix que saber on vas. Quan una decisió es pren mirant abans els vots que la sostindran demà que el problema que hauria de resoldre d'aquí a deu anys, la política es va estrenyent. Fins i tot en una crisi que exigeix actuar immediatament, com la de Ceuta, la pregunta sobre què s'ha de fer acaba barrejada amb una altra: com evitar que el govern espanyol pagui el preu del que ja ha fet o ha deixat de fer. La responsabilitat es converteix llavors en una cosa que es reparteix perquè ningú hagi d'assumir-la.
Aquesta manera de governar també altera la relació amb les institucions. Un ministre hauria de poder advertir al president que s'equivoca; un funcionari hauria de poder dir al ministre que una mesura no funcionarà; els òrgans cridats a controlar el poder haurien de poder fer-ho sense calcular, primer, les conseqüències polítiques. Res d'això garanteix decisions encertades, però, sense aquesta llibertat, els errors troben menys resistència i romanen més temps. La Fiscalia, la Guàrdia Civil i el Tribunal Constitucional haurien d'oferir al ciutadà la seguretat que conservaran criteri propi quan el govern espanyol travessi dificultats. Les controvèrsies que avui els envolten obliguen a preguntar-se quines garanties deixaran davant del govern que vingui després. Sánchez pot abandonar la Moncloa; les institucions tarden molt temps a desprendre's dels costums que adquireixen sota un president.
I Europa necessitarà Estats capaços de pensar més enllà de les seves urgències parlamentàries. Durant anys va ser possible ajornar decisions perquè les seves conseqüències no es percebien immediatament o perquè es confiava que hi hauria recursos per amortir-les. Aquest marge s'està estrenyent. Reforçar la defensa exigeix decidir qui paga i quines altres prioritats hauran d'esperar. Sostenir la transició energètica obliga a parlar d'indústries, ocupacions i territoris concrets, no només d'objectius compartits. Regular la migració requereix administracions que puguin complir el que els governs anuncien. Cap d'aquestes tasques es resol amb una declaració solemne a Brussel·les. Cada Estat ha de construir suports en la seva societat per a decisions que, a més, haurà de coordinar amb els altres.
Aquí apareix una dificultat que Europa no pot amagar darrere dels seus procediments. Els governs arriben als acords comuns amb mandats nacionals diferents i tornen a casa obligats a defensar costos que els seus adversaris poden presentar com a imposicions alienes. Si prometen el que després no estan disposats a aplicar, desacrediten tant les seves institucions com les europees. Si esperen que tots els costos desapareguin abans d'actuar, no actuen. Europa necessita pactes que puguin explicar-se, sense negar els desacords que van fer difícil assolir-los. La guerra a l'est del continent fa més urgent aquesta exigència. També recorda que la pertinença a un espai de regles compartides requereix alguna cosa més que invocar-lo quan es necessita la protecció dels seus tribunals.
Un país que dedica bona part de la seva energia política a esbrinar si hi haurà vots per a la següent investidura o votació parlamentària disposa de menys marge per assumir compromisos de llarg abast
Espanya arriba a aquest moment amb una dificultat afegida. Des del 2015 no hi ha hagut una sola legislatura que no s'hagi decidit, en tot o en part, al voltant de la qüestió catalana. Un conflicte que afecta l'organització mateixa de l'Estat s'ha convertit en una peça de la negociació ordinària per formar majories. Cada acord pot tenir la seva utilitat i alguns han produït avenços reals. El que no pot fer una successió d'acords parcials és substituir la decisió sobre el problema del qual tots procedeixen. Un país que dedica bona part de la seva energia política a esbrinar si hi haurà vots per a la següent investidura o votació parlamentària disposa de menys marge per assumir compromisos de llarg abast. I com més s'acostuma a negociar sota aquesta pressió, més difícil li resulta imaginar una negociació que no respongui a una necessitat immediata.
Els extrems s'alimenten d'aquesta ferida a les dues ribes. Vox va passar de la irrellevància a les institucions, a la calor de l'octubre del 2017, i la frustració d'una part de l'independentisme és avui el brou en el qual prosperen a Catalunya discursos terraplanistes que fa deu anys ningú s'hauria atrevit a pronunciar. No n'hi ha prou amb celebrar que ja no s'omplin els carrers. Una protesta que desapareix del carrer pot convertir-se en desafecció, i la desafecció busca altres veus quan les que van prometre un resultat no saben explicar per què no ha arribat. Deixar passar el temps no neutralitza necessàriament un conflicte, de vegades només canvia els qui parlen en el seu nom.
La bona notícia és que la fase judicial s'està tancant. Ho fa per capes. Luxemburg va dir al juliol el que calia dir, l'instructor del Suprem ha retirat aquest mes la meitat del fonament amb què negava l'amnistia al president Puigdemont, el Tribunal de Comptes té obert el tràmit per aplicar-la i els emparaments esperen al Constitucional, sense sentència europea darrere de la qual amagar-se. He passat nou anys a sales de Brussel·les, de Schleswig, d'Edimburg, de l'Alguer i de Luxemburg, i sé distingir un final que s'ajorna d'un que no arribarà; aquest és dels primers. Es pot discutir quant trigarà a completar-se i quins obstacles apareixeran encara. El que no sembla raonable és construir una estratègia política sobre l'esperança que els tribunals tornin a col·locar el conflicte on era abans que comencés aquest recorregut.
Ara bé, treure el conflicte dels jutjats només el retorna al punt on era el 2017. No el resol. Hi ha dues maneres de donar un conflicte per tancat sense haver-lo tancat, i Espanya ha provat les dues. Una és apaivagar-lo: pagar la calma a terminis cada vegada que calen uns vots. És el que ha fet Sánchez en convertir cada investidura i cada votació parlamentària en una subhasta. L'altra és anestesiar-lo: mesurar l'èxit per la baixada de la febre i parlar d'una Catalunya pacificada perquè ja no s'omplen els carrers. El pacient anestesiat no es queixa, però no s'ha curat; quan passa l'efecte, el dolor torna amb un altre nom, de vegades amb el d'aquests discursos absurds que abans ningú s'atrevia a pronunciar.
Solucionar el conflicte exigeix anar a la causa i arribar a un acomodament —no autonomista— que cada part pugui defensar a casa sense amagar-lo. Per a això cal pragmatisme per ambdues parts, però, sobretot, una cosa de la qual es parla poc: honestedat intel·lectual i històrica. L'Estat ha de deixar de tractar Catalunya com una regió amb un problema lingüístic i admetre el que el seu propi Butlletí Oficial va escriure el 1977: que existeix una comunitat política amb personalitat històrica, amb una llengua que la Constitució mana protegir, amb una voluntat que no ha desaparegut després de segles d'intents de fer-la desaparèixer i amb uns drets històrics sobre els quals els catalans han de poder pronunciar-se, sense que això comporti presó o exili. I l'independentisme sap que les seves victòries d'aquests anys es van guanyar amb regles i davant àrbitres, i que aquesta és l'única via que li ha donat resultats enfront d'un Estat que no s'evaporarà.
Solucionar el conflicte exigeix anar a la causa i arribar a un acomodament que cada part pugui defensar a casa sense amagar-lo. Per a això cal pragmatisme per ambdues parts, però, sobretot, una cosa de la qual es parla poc: honestedat intel·lectual i històrica
Reconèixer aquestes dues realitats no obliga a anticipar el resultat d'una negociació. Obliga a deixar de plantejar-la com si una de les parts hagués d'admetre que tots aquests anys s'ha equivocat i l'altra pogués limitar-se a concedir el que estimi oportú. Caldrà discutir el contingut i les garanties de l'acord, però abans caldrà acceptar que el conflicte existeix, amb independència de qui ocupi la Moncloa i de com es recompongui el Parlament.
La interlocució, per això, té un ordre. Es pot pactar una investidura amb un exiliat, i es va fer a Brussel·les el 2023, però no es pot resoldre un conflicte amb algú sobre qui continua pesant una ordre de detenció. Primer, es desactiva la persecució i, després, es parla. I es parla amb qui ha resistit fins al final aquest procés perquè la seva signatura és l'única que ningú, ni a Madrid ni a Catalunya, podrà presentar com una rendició. Un acord que ningú pugui anomenar rendició és l'únic que dura. Suárez ho va entendre el 1977. El president Puigdemont, per la seva banda, va entendre el 2017 una cosa que molts van trigar anys a veure: que Catalunya i Espanya només poden fer front als extremismes que les amenacen des de dins d'Europa, sotmetent-se a les seves regles i als seus tribunals, i que fora d'aquest espai l'únic que es troba és la llei del més fort, que mai ha jugat a favor de Catalunya, però tampoc ha caigut del costat espanyol.
D'aquí ve que la solució política hagi de buscar-se en el mateix espai en el qual s'ha anat desmuntant la judicial, el del dret de la Unió. Europa no té redactat un acord per a Catalunya i Espanya. Sí que té unes regles comunes que obliguen ambdues a prendre's seriosament el que l'altra considera essencial. L'article 4.2 del Tractat de la Unió exigeix respectar les identitats nacionals dels estats membres, també pel que fa a l'autonomia local i regional, i les seves funcions essencials, inclosa la garantia de la seva integritat territorial. És una disposició que ningú pot invocar honestament llegint només la meitat que li convé. No resol per si mateixa el conflicte ni determina el contingut d'un pacte, però permet començar una conversa sense exigir a una part que fingeixi no tenir història ni a l'altra que renunciï, d'entrada, a les seves pors. Després del que s'ha viscut, disposar de regles que cap de les dues ha escrit individualment té un valor considerable.
Aquest marc comú importa també per una raó pràctica. Si s'assoleix un acord, caldrà establir-hi com s'aplica, com se'n comproven els resultats i què succeeix quan sorgeixin discrepàncies. Algunes qüestions podran quedar sotmeses a control judicial si afecten obligacions establertes pel dret de la Unió; d'altres exigiran mecanismes polítics i institucionals pactats expressament. Europa no negociarà en lloc de Catalunya i Espanya ni els seus tribunals podran resoldre qualsevol desacord entre elles. El que sí que ofereix la pertinença a la Unió és un entorn jurídic compartit que ambdues coneixen i dins del qual poden definir compromisos amb més precisió. Resoldre, així, un conflicte nacional que fa generacions que és obert demostraria que aquest marc també pot servir per afrontar les dificultats que els seus membres han preferit ajornar.
No existeix un model únic per copiar. El que sí que existeixen són solucions possibles, assolides quan els qui les havien d'aplicar van deixar de pensar en termes de victòria i derrota. Aquí també caldrà precisar què s'acorda, com es garanteix i qui pot defensar-ho davant els qui temen perdre-hi. Ni pot presentar-se com una concessió d'un centre magnànim a una perifèria agraïda ni com la capitulació d'un Estat acorralat. Cal visió per veure-ho, generositat per cedir el que no es necessita, rigor perquè el que s'ha signat es pugui complir i determinació per defensar-ho quan arribin, que arribaran, els qui viuen del fet que res es resolgui.
Tot això exigeix un estadista i és aquí on el problema torna a la Moncloa. Sánchez va signar l'amnistia perquè necessitava set vots per ser investit i l'ha administrat des d'aleshores amb la mateixa lògica, la de qui negocia per durar i no per resoldre. Un president que ha fet de la continuïtat del seu govern el criteri de tantes decisions difícilment tancarà un conflicte de segles. Tampoc el tancarà qui, des de l'oposició, continuï creient que n'hi ha prou amb tornar als tribunals, perquè aquest camí ja es va recórrer sencer i va acabar a Luxemburg. El tancarà, si algú el tanca, qui sigui capaç de seure davant del president Puigdemont sense necessitar els seus vots per a res. Aquest dia començarà a notar-se que a Espanya torna a haver-hi Estat, un capaç de decidir també sobre tota la resta.