Així és com han descrit el so que surt d’un violí Stradivarius, un so platejat, cristal·lí, dolç i únic que transmet passió i emocions, diferent del d’altres violins creats més recentment. Antoni Stradivari és reconegut com el mestre lutier (fabricant d’instruments de corda, com ara els violins) més gran de tots els temps, i potser només hi poden competir els violins fabricats per la família Guarneri, aprenents de la mateixa escola de lutiers, coetanis i companys, mestres lutiers residents de Cremona, la gran ciutat italiana coneguda pels seus mestres instrumentistes. Tant els violins de Stradivari com dels Guarneri són més coneguts pels noms dels seus creadors en llatí, Stradivarius i Guarnerius, ja que és com els lutiers signaven l’autoria dels seus instruments. I els entesos i músics els valoren per les seves sonoritats i qualitats musicals diferents. Els mestres lutiers eren reconeguts pels seus instruments i cada peça rebia o ha rebut després un nom que la identifica.
Es calcula que Stradivarius va fabricar entre 1000 i 1100 instruments de corda, dels quals en queden uns 650 a tot el món, mentre que de Guarnerius, en queden molts menys i són molt més rars. Quina és la qualitat d’aquests violins que sonen tan diferent i són tan cobejats pels millors violinistes del món? Aquesta és una pregunta que molts han intentat respondre. La forma del violí i les cordes poden ser important, però no oblidem que aquest instrument és una caixa de ressonància, l’harmonia de les ones generades i reemeses també depenent del material del qual s’han construït, i de tots els tractaments posteriors. De fet, un violí ben construït i tractat sona millor amb l’edat; com més temps ha passat de la seva construcció, un timbre més personal adquireix. Els violins de Cremona es construïren amb tres tipus de fusta diferent, la taula superior és d’una fusta més tova (avet o pi de muntanya, que obtenien dels boscos alpins), mentre que la taula inferior i els laterals es feien d’una fusta més dura (auró) i l’eben per a les clavilles. Una hipòtesi sobre l’extrema qualitat dels violins de Cremona de l’època (Stradivarius, Guarnerius i Amatise) seria que el fred excepcional de l’època (coincideix amb la Petita Edat de Gel europea, en el període en què el sol va passar pel que s’anomena “mínim de Maunder”, entre 1645-1715) feia que els arbres creixessin molt poc anualment, per la qual cosa les anelles de creixement estaven molt més properes i, per tant, la seva fusta era més densa. Si aquesta fos l’única raó de la sonoritat especial dels violins cremonencs, seria fàcil de reproduir-ho avui en dia, però hi ha moltes altres raons per les quals aquests violins encara sonen de forma tan especial.
Objectius d’anàlisi obvis, ja que poden influir sobre les característiques vibromecàniques i sonores de la caixa del violí, són els tractaments que va rebre la fusta, abans de tallar-la per fer-ne els taulons, i després de construir el violí. S’ha especulat molt sobre si el tractament de la fusta amb productes químics de l’època per a evitar els fongs (com ara metalls com el coure, l’alumini, o el zenc) podria intervenir en la sonoritat. La veritat és que la gran majoria d’estudis s’han dedicat a analitzar els vernissos emprats, ja que asseguren el tractament estètic final, però també intervenen en la protecció de la fusta a la humitat, els fongs i els cops. Alguns investigadors han proposat que Stradivari va afegir algun altre component a la fusta, abans d’aplicar el vernís, com ara material orgànic, algun tipus d’oli o una barreja de proteïnes, com ara clara d’ou (ric en ovoalbúmina) o el sèrum de la llet (ric en caseïna), però no se n’ha pogut trobar una evidència clara amb les anàlisis a escala micromètrica.
Un article acabat de publicar a una molt prestigiosa revista del món de la química, demostra amb la combinació de dues tècniques a escala nanomètrica que, efectivament, Stradivari va aplicar una capa de proteïna per impregnar la fusta abans d’aplicar el vernís final. Els investigadors han tingut accés a dos dels violins del mestre lutier més coneguts, datats en èpoques una mica diferents, el San Lorenzo (1718) i el Toscano (1690).
Es van obtenir dues micromostres, una de cada violí, i es van incloure dins de resina epoxi per a poder fer-ne la manipulació i observació mitjançant espectroscòpia de llum microinfraroja per radiació en un sincrotró (SR micro-FTIR), seguit de microscòpia d’escaneig de camp proper per difracció de rajos infrarojos (IR s-SNOM), tot a escala molt petita. Tot i que les tècniques no us siguin comprensibles, la imatge que us adjunto és interpretable. La part V correspon al vernís, la P (una línia groga intermèdia) és la part proteica i la W (amb unes figures quadriculades i romboidals) correspon a les cèl·lules vegetals lignificades típiques de la fusta. Ens hem de fixar en aquesta línia groga, que ha sigut analitzada i que clarament ha sigut identificada com a col·làgena, la proteïna més abundant en els ossos, o dit d’una altra manera, gelatina.
És a dir, Stradivari tractava els seus violins amb gelatina, una proteïna animal que s’obté del caldo dels ossos. Un cop impregnada la fusta i assecada, eren envernissats. Si aquesta és la “diferència” que fa més uniforme les propietats de vibració del violí i harmonitza les ones sonores dels Stradivarius no queda clar, ja que l’únic que sabem del cert després d’aquest estudi és que aquest component hi és. Ara cal veure com incideix en la sonoritat de l’instrument, però almenys tenim un punt diferent per a estudiar l’efecte de l’addició de matèria orgànica com la col·làgena, una proteïna fibril·lar que podria homogeneïtzar la superfície de la fusta.
Ens podem preguntar si no hi ha un cert mite associat a la sonoritat dels Stradivarius o els Guarnerius. Hi ha músics que creuen que no n’hi ha per a tant. S’han dut a terme experiments cecs amb diferents violinistes i un conjunt de violins, nous i antics (incloent-hi Stradivarius), per veure si els sabien distingir, i semblaria que no hi ha tanta diferència en la sonoritat dels violins nous i els antics, sinó que més aviat serien les preferències personals dels músics les que determinarien quines característiques cerquen a l’instrument que toquen, però podeu trobar també molts altres músics que diuen que no canvien la sonoritat de l’Stradivarius per cap altra. Per acabar, em deixareu que dediqui aquest article al meu pare, a punt de fer 100 anys, que de ja des de ben jove va ser violinista i va tenir a les seves mans un Guarnerius. Jo encara em pregunto si el seu so també era argentat.