Un amic meu, quan estudiàvem la carrera de Biologia, em va dir que el seu llibre preferit era Sinuhé, l’egipci. Una novel·la clàssica de l’autor finès, Mika Waltari, que jo desconeixia —en aquells moments, la novel·la històrica encara no havia fet el seu increment exponencial actual—. Em va enganxar quasi des de la primera pàgina. Encara el tinc a casa. En aquesta novel·la de ficció, el protagonista, que va arribar a ser metge i amic personal del gran faraó monoteista Akhenató, quan va caure en desgràcia va acabar essent embalsamador, una de les feines que potser ens causa un cert malestar indefinit alhora que fascinació. Per als egipcis, que creien en el més enllà del seu cos físic, juntament amb la conservació dels seus béns personals i la recuperació de les persones pròximes, una bona momificació era la porta per a la vida eterna. Com més poder exercia i com més rica era la persona morta, major accés a materials d’embalsamament més costosos i efectius per a preservar el cos, tot evitant la seva descomposició. Evidentment, a l’àpex de la piràmide de la riquesa hi havia el faraó i la seva família, però molta gent de la cort i altra gent benestant invertia a poder-se pagar un bon enterrament i un bon cadàver momificat, juntament amb un aixovar ben complet, per tal de poder recuperar el seu estatus social i benestant al món dels morts. La momificació és una part inherent de la vida social i religiosa de l’antic Egipte.
De sempre, les mòmies (o restes humanes modificades, com es recomana esmentar-les actualment) ens fascinen. Som tan conscients que el cos dels organismes —també el nostre— es degrada després de mort, que trobar cossos conservats i quasi indemnes després de molts anys, provoca sorpresa i reverència. Hi ha molts tractaments diferents que eviten la putrefacció i permeten el manteniment de la forma corporal i de part de la matèria que conforma un cos. Alguns cossos es conserven de forma accidental a causa de les condicions ambientals, com ara la congelació o quedar enterrat en ambients molt secs que provoquen una ràpida deshidratació. L’any 2019, una exposició de molt èxit a Alemanya va exhibir al públic fins a 50 mòmies catalogades de diversos museus del país: des d’Ötzi, un humà de fa aproximadament 5400 anys, que es va conservar dins una glacera, a mòmies peruanes —de dones amb braços encreuats i les mans apretant les dents de llet d’algun infant— que van ser enterrades en llocs extremadament secs, on el cos es va deshidratar ràpidament i no va permetre el creixement de fongs o bacteris degradants. També momificades preservant les faccions en un detall quasi esfereïdor tenim les restes humanes llençades a torberes, aiguamolls rics en matèria orgànica que generen la torba, en què l’ambient àcid i sense oxigen han permès que es mantingui la pell intacta (encara que els ossos es fan malbé), com ara a l’home de Tollund, trobat a Dinamarca. Les restes d’aquest home adult d’uns 30 o 40 anys mostren senyals de violència, ja que va ser penjat amb un cordill de tripa, potser en un ritual com a ofrena a alguna divinitat dels pantans, tanmateix, mostra un rostre que transmet serenitat. Qui diria que va morir fa 2400 anys?
Tot i que s’han identificat restes humanes momificades de totes les cultures i èpoques, ens atreuen especialment les mòmies egípcies, resultat de creences religioses i rituals específics d’embalsamament rodejats d’un halo de misteri. Quins líquids, pomades i ungüents es feien servir per a embalsamar els cossos? Tenim coneixement d’alguns dels processos rituals a través de la transcripció dels jeroglífics i de textos històrics d’Heròdot i altres escriptors grecs de l’època. Hi ha productes esmentats en aquests textos que només ens permetien saber si es tractava d’un oli o una resina, però unir el significat d’un jeroglífic a la substància concreta que esmenta era un exercici d’endevinació, o en el millor dels casos, d’inferència. Per això, aquesta setmana, la portada de la revista Nature està dedicada a una troballa singular, un taller d’embalsamament del jaciment de Saqqara (datat a 664-525 anys aC), amb dotzenes de pots, potets i bols necessaris en diferents moments del procés d’embalsamament, que permeten l’anàlisi bioquímica i molecular de la substància que encara guarden en el seu interior mitjançant tècniques molt fines com ara la cromatografia de gasos. La gran rellevància d’aquests estudis és que els pots tenen els jeroglífics concrets que anomenen cada producte, i també indiquen quina funció fan i a part del cos està dirigit cadascuna de les substàncies. Fixeu-vos en una de les imatges que els mateixos autors ens adjunten dels productes que han identificat, amb la frase en jeroglífics amb les indicacions del producte, com ara “per rentar”, o “per fer la seva olor més agradable”.
És una mirada absolutament increïble al passat, ara podem conèixer la recepta de com momificar els cossos. La cultura egípcia va embalsamar els seus morts durant més de 3000 anys, i les tècniques van anar canviant i refinant-se, per modes, incorporant nous productes, que molts cops procedien de llocs molt llunyans, perquè Egipte no era un país molt ric en certs recursos vegetals amb propietats antisèptiques, necessaris per a evitar el creixement de fongs i bacteris. El procés d’embalsamament durava més de 70 dies, en què s’havien de seguir complexos ritus religiosos alhora que ritus de preservació física, per tal de convertir el mort en un ésser diví. S’iniciava el procés dessecant el cos amb natró (la “sal divina” dels egipcis, carbonat sòdic decahidratat), seguidament es procedia a l’evisceració (cada víscera era tractada i guardada de forma independent, i després s’untava el cos amb diferents ungüents derivats d’olis, greixos i resines). El procediment era conegut a través de textos històrics, però mancava el coneixement bioquímic, al que ara s’ha pogut accedir, després d’analitzar 35 pots i bols d’un total de 121 que van ser recuperats del taller.
Entre les substàncies identificades trobem olis i quitrans derivats de xiprer, sabina i cedre, betum del Mar Mort, resines de l’arbre del pistatxo i greixos animals, com ara de vaques o altres ruminants (es pot saber per la diferent composició de greixos molt concrets que només es troben en certes proporcions en alguns animals, o en espècies de plantes concretes). D’on procedien aquests productes? Els egipcis tenien tractes comercials amb el Pròxim Orient i tota la conca del Mediterrani on abundaven aquests arbres, però de forma molt notable, s’han identificat dos productes resinosos que procedeixen de boscos plujosos tropicals d’Àsia i Àfrica molt llunyans, el dammar i l’elemi, que demostren que la xarxa comercial dels egipcis va permetre arribar a llocs molt aïllats del món. Tot plegat, el que demostra és que els egipcis tenien un ampli coneixement de les propietats de diferents tipus de greixos i resines de moltes plantes, però obra noves preguntes, com per exemple, com van arribar a aquest coneixement, sobretot pel que fa als productes que procedien de terres tan llunyanes. Més investigació ens permetrà arribar a noves respostes.