En teoria, l'ambició més innocent de qualsevol escriptor és tenir lectors i deixar un mínim llegat literari. Si et passes la vida escrivint llibres i vint anys després de morir ningú no se’n recorda d'ells o ningú no fa valdre les teves idees, però, pot voler dir que el que vas escriure no tenia cap mena de valor. O que sí que el tenia, però vas decidir invertir més energies en alguna altra cosa allunyada de la literatura. També pot voler dir una tercera cosa: que vint anys després de dinyar-la, qui decideix biografiar-te com qui fa una autòpsia potser té més interès a assenyalar les teves ombres que no pas les teves virtuts. Si fa o no fa, aquesta és la sensació que a un li queda al cos després de veure els quatre capítols de Terenci Moix, la fabulación infinita, la sòrdida sèrie documental sobre l’escriptor barceloní estrenada a Filmin i en la que paradoxalment gairebé no es parla de l’art d’escriure o la literatura, sinó de la convulsa vida privada d’un senyor que hauria protagonitzat la mateixa sèrie si, en comptes de ser novel·lista, hagués estat jugador de golf, cantant d’òpera o pintor de parets.

Tot plegat es fa una mica estrany, ja que la mateixa aplicació de Filmin et recomana la sèrie juntament amb altres títols com Preso C33, sobre Oscar Wilde, Truman&Tennesse, sobre la rivalitat entre Capote i Scott Fitzgerald, o el magnífic Anatomía de un dandy, un documental que fa aixecar-te del sofà, sortir de casa corrents i anar a la primera llibreria de segona mà de torn per comprar-te tots els llibres de Francisco Umbral que la teva economia es pugui permetre. No passa el mateix després de veure La fabulación infinita, i no pas perquè a les Re-read de Catalunya no tinguin exemplars a tres euros de La torre dels vicis capitals o El sexe dels àngels, sinó perquè en cap moment del documental es parla de cap d’aquests llibres. Sí que es parla breument de No digas que fue un sueño o la trilogia de memòries El peso de la paja, però sempre tractant els seus fragments com a simple document de primera mà, gairebé a tall de testimoni davant el jutge, sobre l'agitada biografia del protagonista, que no es deia Terenci sinó Ramon Moix.

Veure un documental sobre un escriptor i acabar-lo sense tenir ganes de llegir cap cosa d’aquest escriptor és tota una proesa, però encara ho és més atrevir-se a fer una sèrie teòricament literària i convertir-la en un pastitx de crònica rosa que, per moments, provoca la mateixa angúnia que un true crime. En el meu cas, si més no, ha estat així: Terenci, la fabulación infinita ha significat assistir en directe a la mort d’un mite, ja que un servidor és admirador fidel del novel·lista Terenci Moix. Iconoclasta i trapella, va renovar la narrativa catalana del tardo-franquisme, va atrevir-se a parlar per primera vegada sobre homosexualitat en el resclosit món de les lletres catalanes i va ser l'impulsor d’una Barcelona urbana, canalla i pop que també podia ser moderna parlant en català. Per a mi, Terenci era això i ho continuarà sent sempre, tal com he escrit diverses vegades, però veient la sèrie queda clar que la voluntat dels seus joveníssims autors no és fer una hagiografia literària d’un escriptor. L'objectiu, més aviat, sembla desemmascarar un home frívol amb moltes disfresses que va néixer al Raval als anys quaranta i que se’ns presenta com un consentit, un malcriat i un idealista que es refugia en la màgia del cinema perquè és incapaç d’estimar res més enllà del que la seva imaginació pot sentir.

És com si Terenci Moix, tant de jove com de gran, no en tingués mai prou amb res del que vivia. Ni amb les seves amistats, ni amb les seves relacions amoroses, ni amb els seus èxits literaris. La fotògrafa Colita, la seva cunyada, l’escriptor Luis Antonio de Villena o Boris Izaguirre donen bona fe d’aquesta mena d’avarícia, tan material com espiritual, que es resumeix en quan l’antic col·laborador de Crónicas marcianas recorda el dia que Terenci Moix va adonar-se que a la vida hi ha moltes oportunitats per ser escriptor, però el tren de ser una estrella mediàtica només passa una vegada. Ser una estrella també té molt a veure amb saber vendre’s, però, i Terenci Moix era el millor publicista de si mateix que les lletres catalanes han parit mai fins a l'aparició de Juana Dolores. No ho critico, ja que la telecinconització de la cultura és altament necessària, però el que fa el documental per vendre'ns Terenci Moix és més aviat la culturització de Telecinco, que no és ben bé el mateix. A mesura que avancen els capítols de La fabulación infinita, cada vegada es fa més difícil no tenir la impressió que allò ha d'acabar amb una tertúlia posterior de Jorge Javier Vázquez, com si més aviat es tractés d'un programa sobre Rociíto Carrasco i no pas sobre un dels novel·listes més transcendentals de la narrativa catalana del segle vint.

De qui és la culpa? Chi lo sa. La sèrie, magnífica audiovisualment i amb un muntatge, un ritme i una direcció artística impecable, brilla especialment en l'apartat d'imatges de recurs, on un fotimer d'entrevistes d'arxiu dels anys vuitanta i noranta mostren un home que no només feia més cas a les revistes del cor que als suplements de cultura dels diaris, sinó que en elles anunciava titulars sorprenents com “Voy a suicidarme en breve”. De fet, en una de les diverses ocasions que va voler prendre’s la vida, just després de la dolorosa ruptura amb Enric Majó, abans d’intentar matar-se va demanar a la seva amiga Colita que avisés a l’agència EFE perquè donessin la notícia en exclusiva. El testimoni de Majó és el millor d’aquesta sèrie plena de punyalades i que és infinitament més entretinguda, les coses com siguin, que qualsevol documental sobre, què sé jo, l'obra poètica de T.S. Eliot. Tant de bo, però, a la sèrie es donés tanta importància a El dia que va morir Marilyn com al sorprenent fet que l'últim noviet de Terenci Moix, trenta anys més jove i amb problemes mentals, li tirés la canya per carta i adjuntant-li a dins el sobre el seu test psicotècnic.

L'homosexualitat de l'escriptor se'ns explica com una reacció a la fascinació de Terenci pels cossos mig despullats dels màrtirs cristians que veia a l'escola, però en realitat que la intro del documental mostri Sant Sebastià martiritzat amb nombroses fletxes potser té més a veure amb la intenció de la pròpia sèrie, construïda argumentalment amb diversos testimonis participant al joc dels bons i els dolents com si d'un reality show es tractés. El resultat són dues hores i mitja de metratge on l'escriptor acaba més malferit que Sant Sebastià després del seu calvari. Pas que deuen ser casualitat les absències sonades de Maruja Torres o Juan Bonilla, únic biògraf oficial de Terenci Moix fins al moment. Exceptuant la seva fillola Anaïs Schaaf, que acaba a l'últim capítol plorant davant la càmera, potser és lògic que les persones que més estimaven a l'escriptor no hagin volgut participar en un projecte que explica la història d’un senyor manipulador, corrosiu i capritxós que va acabar la seva vida sent la parella d’un noi que avui, l'any 2023, té un Instagram on continua afirmant que Terenci va ser assassinat. 

A Terenci Moix no el va matar un càncer, realment. El va assassinar la teleporqueria que el va catapultar a la fama i l'ha acabat matant un documental construït amb les trampes d'un producte de teleporqueria. Una sèrie on no s'explica gairebé gens la història d'un senyor que va saber sacsejar la literatura catalana dels anys setanta, però on sí que se'ns deixa clar, en canvi, que ràpidament va preferir fer-se ric abans que ser un mite de la literatura. Potser per això al documental apareixen diverses imatges d’arxiu on més d'un titlla Terenci Moix d’intelectual catalán, però curiosament a l’hora de la veritat la sèrie retrata una sola idea: la de Moix és la història d'algú que va passar-se la vida enganyant a tothom, inclosos als seus lectors. Potser per això avui, ni tan sols quan se li fa un documental de gran producció, desgraciadament ningú no sembla recordar que un dia, abans de ser una megaestrella plena d'ombres, aquell home que va néixer com a Ramón Moix va ser algú que va voler ser lliure quan la llibertat estava prohibida i algú que, per sobre de tot, una vegada va ser un gran escriptor.