El dia que va morir Ramon Moix era dimecres i jo encara no sabia que aquell famós Terenci de qui totes les portades i les ràdios parlaven, en realitat, havia nascut dient-se Ramon. Tampoc no sabia, aleshores, que rere la figura mediàtica d'un autor supervendes en castellà hi havia una trajectòria colpidora i transcendental en català de la qual ningú no me n'havia parlat massa. Segurament era normal, ja que jo tenia catorze anys i la meva relació amb la literatura fins aquell moment, sustentada en més d'un lustre de militància activa en la matèria, es basava a abandonar un Vaixell de vapor rere altre i considerar que l'única utilitat que tenien aquells llibres avorridíssims era falcar el sofà quan ballava. Com que ningú no m'havia demostrat encara que amb la literatura es podia vibrar igual o més que jugant al Pro Evolution Soccer de la PlayStation 2, doncs, la mort de Terenci Moix m'havia causat una indiferència absoluta. Per sort, això va deixar de ser així aquell mateix matí, quan la professora de Català va dir-nos que havia mort un gran escriptor i que aquell dia no seguiríem amb el temari dels pronoms tònics, ja que ens passaríem tota l'hora llegint un parell de pàgines d'El dia que va morir Marilyn. En aquell moment, ni ella mateixa sospitava que estava il·luminant un món nou a algun dels seus alumnes, ja que aquell dia vaig descobrir que en la meva llengua es podia escriure d'una manera que fins aleshores no havia llegit mai.

"Res d'aquesta bogeria no em pertany", deia un fragment del text, però jo aleshores no sabia el que amb els anys he acabat entenent: que d'aquella bogeria em pertanyia tot, igual que també et pertany a tu i li pertany a tothom que parla la nostra llengua, ja que el Terenci Moix frívol que jo havia vist entrevistant Sara Montiel o Marujita Díaz a la tele era també algú que trenta anys enrere havia escrit una de les millors novel·les mai escrites sobre la Barcelona contemporània. “Les meves paraules venen de tots els cadàvers que vam trepitjar, no són paraules lliures”, es diu en un moment del text per parlar d’aquella Catalunya de postguerra condemnada a oblidar el passat per sobreviure, però això no ho vaig entendre fins molts anys després d’aquell dia, quan també vaig entendre perquè les elits culturals del franquisme van treballar sempre per tal que no existís alta literatura en català, sobretot si girava entorn la memòria d’una ciutat ocupada, ja que la mera existència d’aquesta literatura evidenciava l’existència de Catalunya com a nació civilitzada. No és pas casual, per tant, que vint anys després d’haver mort, Terenci Moix sigui encara avui una mena de trofeu de caça que el colonialisme cultural espanyol lluita per fer-se molt seu, per això la setmana passada un ridícul article escrit per una madrilenya a Eldiario.es el titllava d'autor "aún más barcelonés que catalán", quan en realitat el mateix Moix té entrevistes a TV3 on afirma que no coneix massa Barcelona més enllà dels límits de Ciutat Vella, Sant Antoni i l'Eixample.

El segrest cultural de Terenci Moix, no hi ha dubte, va funcionar. Des de Catalunya, molts van marcar-li la creu quan als anys vuitanta va començar a publicar en castellà i va sumar-se al carro dels Marsés, Mendozas o Matutes que tan bé han anat per argumentar aquella fal·làcia de la literatura catalana en castellà. Potser per tot això, de ben jovenet, per mi aquell arrauxat escriptor que sortia a Antena 3, venia llibres sobre temes egipcis fins i tot a les benzineres i malparlava de Jordi Pujol no era un escriptor de la meva literatura, perquè em quedava tan llunyà com les Corins Tellados o els Antonio Gala de torn que llegia la meva àvia a la platja de Coma-ruga. Era molt més que això, en realitat, però ningú no m'ho havia dit fins aquell 2 d'abril del 2003 en una aula dels Jesuïtes de Casp. Jo no sabia que es podia dir 'petarda' en un llibre en la meva llengua per parlar amb menyspreu sorneguer d'una senyora indesitjable, per exemple. No sabia que es podia descriure l'església de Sitges dient que la seva façana tenia "color de pluja recent". Tampoc no sabia que en un mateix paràgraf podien aparèixer termes com 'puta', frases en anglès com 'you fucked bitch', paraules de quan els catalans es posaven barretina per vestir-se de gala com 'onsevulla', cançons que diuen que "ya viene el negro zumbón, bailando alegre el baión" i imatges com la "d'uns cossos que l'hivern esgrogueirà" i que "gandulegen tot mastegant les cendres de l'estiu". 

Jo no sabia res d'això i aquell matí, per a mi, va ser com si tota la meva llengua, que fins aleshores no era res més que un conjunt de paraules que servien per comunicar-se, es multipliqués per cinc, per deu, per cinquanta, per cent i passés a esdevenir un arsenal militar de mots amb el qual era possible construir frases, crear imatges, descriure impressions i erigir móns que feien vibrar. Que parlaven amb un llenguatge nou. Que connectaven la llengua catalana amb la civilització urbana, el món modern del cinema, de la música estrangera, de les passions carnals que escandalitzaven la meva padrina i dels carrerons de Sitges on hi havia més turistes bevent whisky que no pas mariners de barba blanca carretejant peix fresc acabat de pescar. El noi que havia escrit allò tenia vint anys quan havia redactat les primeres pàgines d'El dia que va morir Marilyn i el noi que ho llegia, juntament amb altres vint-i-nou alumnes d'una classe de 2n d'ESO, encara no havia conegut la prosa irònica dels contes de Pere Calders, el simbolisme de Mercè Rodoreda, la transgressió de Blai Bonet o el català modern de Quim Monzó, per això avui que fa vint anys d'aquell dia, ara que ja en tinc trenta-quatre, valoro encara més aquella inesperada lliçó de Català, després de l’hora del pati i amb el paper de plata de l’esmorzar rebregat a la butxaca, que va descobrir-me una manera ultramoderna però barroca d'escriure, barroera però elegant, poètica però crua, sensible però contundent.

En un país on als anys vuitanta encara hi havia debats sobre si anomenar 'cinyell del mig' o 'cinturó del mig' al que finalment va ser la ronda, un fill de menestrals nascut al Raval en plena postguerra havia aconseguit escriure quasi vint anys abans de la restauració de la Generalitat una obra literària que va sacsejar la cultureta catalana d'una manera necessària i abismal, atrevint-se a fer, en català, una literatura que fa cinquanta anys era molt més atrevida, suggeridora i fascinant que el vuitanta per cent de la literatura que s'escriu avui en dia al nostre país. La majoria dels seus primers llibres com La torre dels vicis capitals o Onades sobre una roca deserta són difícils de trobar ara a qualsevol llibreria, però El dia que va morir Marilyn, a més, és també difícil de llegir, ja que és exigentíssim. Potser per això n'abunden exemplars vells a qualsevol Re-Read i segurament per això, desgraciadament, no serà ni de bon tros el llibre més regalat per Sant Jordi la setmana vinent, malgrat que Edicions 62 en fes una boníssima reedició fa un any amb un pròleg magnífic de Sebastià Portell, tal com es mereix una de les millors novel·les catalanes del segle vint juntament amb Vida privada, Incerta glòria, Mirall trencat o Bearn o la sala de les nines. En part, avui Moix continua segrestat en la seva gàbia d’autor mainstream en castellà, per això alliberar-lo depèn de nosaltres, els lectors. Si ho fem, potser descobrireu el mateix que vaig descobrir jo que el dia que va morir el senyor Ramon Moix: que en realitat, per a mi aquell dia va néixer Terenci Moix, un nom que no he associat mai només al nom d'un escriptor, sinó més aviat al nom d'una manera d'escriure.