Dimecres vaig acompanyar ma mare a la perruqueria i vaig veure que unes quantes dones, mentre els feien el cap, parlaven d’un llibre. “Diu que al nen de la Diana se li va congelar a l’Atlàntida”, vaig sentir que deia una senyora mentre reia tímidament per sota del nas, amb aquell puntet de vergonya de quan la meva àvia explicava que fins a la primera nit de noces amb mon avi no havia vist mai a un home en calçotets. El nen de la Diana del qual parlaven és Enric d’Anglaterra, el que se li va congelar no és la cantimplora, sinó el penis, i l’Atlàntida no és el continent perdut de Verdaguer, sinó l’Àrtic, escenari d’una de les missions militars en les quals el fill petit del flamant rei d’Anglaterra va participar fa anys. Si vaig entendre la frase a la primera és perquè el dia anterior, a la Laie, havia fullejat durant una bona estona l’autobiografia de Harry, En la sombra, el llibre que en una setmana ja ha aconseguit ser el llibre de no-ficció més venut de tots els temps i que a casa nostra, com que som un país de pixarrí, només es pot trobar en castellà perquè a Penguin Random House, que és qui en té els drets, no li deu donar la gana editar-lo amb La Magrana.

En una mateixa setmana, doncs, el llibre més venut del planeta són les confessions a palau d’un príncep díscol i la cançó més escoltada del món és la sessió de Shakira amb Bizarrap, és a dir, els retrets d’una dona casada al seu exmarit després que aquest últim li faci el salt. Dues històries clarament del món de la premsa rosa que, en canvi, s’han colat sense complexos a les pàgines de la premsa cultural. Sobre la cançó de Shakira, de fet, s’han dedicat tantíssims articles que ara mateix no hi ha gaire diferència entre algú llegint el Pronto fa trenta anys i algú altre escoltant Ràdio Primavera Sound avui, ja que fins i tot la penya més indie i underground de Gràcia, aquella gent que es posa pel·lis de Kieslowski a casa mentre passa la roomba i té un pòdcast de cinema que no s’escolta ningú, ha decidit fer un programa mirant de trobar la relació entre Shakira i la nouvelle vague. Els temps estan canviant, com deia Dylan, però en realitat ho estan fent per tornar d’on ja veníem, ja que la cultura ha begut sempre de les xafarderies íntimes per apropar-se al gran públic.

Som uns tafaners de mena i sempre ens ha encantat saber les xafarderies dels altres, des de Suetoni quan escrivia les Vides dels dotze cèsars fins a les hagiografies de sants, autèntics best-sellers universals

El salseo és tan antic que fins i tot els clàssics ja basaven les seves obres mitològiques en trifulgues d’infidelitat, com la història d’Afrodita i Ares, a qui el marit de la primera, Hefest, va caçar fornicant i per això va convocar tots els déus de l’Olimp perquè se’n riguessin d’ells. Fa dos mil anys que no deixem de repetir el que van ensenyar-nos els grecs, ja que les grans obres de la història de l’art han sabut des de sempre que ens encanta saber les xafarderies dels altres, des de Suetoni quan escrivia les Vides dels dotze cèsars fins a les hagiografies de sants, autèntics best-sellers durant un fotimer de segles. Som espectadors professionals de les vides alienes, i no ho dic jo, sinó els índexs d’audiència, per això també som esclaus de perseguir constantment la visibilitat i la viralitat. Si dos-cents articles analitzant semiòticament els punyals entre Shakira i Piqué donen més clics, per què un crític musical hauria de plantejar-se dedicar dues hores de la seva vida a escriure un article que desgrani musicalment la sessió de Bizarrap? I així amb tot.

Per cada peça periodística que estudia literàriament les memòries de Harry, escrites per un escriptoràs com J.R. Moehringer —el mateix que va escriure la biografia d’Agassi, Open— i plenes de fragments narrativament dignes dels monòlegs interiors de Joyce i les confessions pretèrites de Proust, cinquanta articles ho peten destapant les interioritats més íntimes del príncep díscol, com per exemple que va contractar una mèdium per tal de contactar amb la seva mare morta. Ens importa saber-ho? Doncs sí, si no, no es parlaria d’això a les perruqueries. El que no importa a ningú és la Cultura, sobretot quan s’escriu en majúscules, però no perquè la gent no vulgui llegir llibres ni escoltar cançons, sinó perquè aquests llibres i aquestes cançons sovint es promocionen, es venen i s'expliquen com si no tinguessin relació amb el món real.

Un text de Quim Monzó a La Vanguardia explicant que s’ha tallat les ungles és literatura i un tuit d'Héctor Bellerín explicant que s’ha tallat afaitant-se, en canvi, no, ja que el que diferencia una obra d’art de simple premsa rosa no és el tema, sinó l’estil amb què s’aborda

El millor prosista castellà del segle XX, Francisco Umbral, es vanagloriava de tenir una columna a El País amb un milió de lectors diaris perquè sabia perfectament això, de fet. Va passar-se la vida escrivint assajos sobre els grans autors de la literatura universal i castellana sense que ningú els llegís, però tenia clar que la gent el llegia a la premsa precisament perquè hi explicava la seva vida, que era com la de tothom. Ho feia literalitzant-la, però, igual com feia Guimerà en les seves obres de teatre, malgrat que fossin de ficció, per això fins i tot els analfabets que anaven al galliner del Romea connectaven amb els versos d’algú capaç d’aspirar disset anys seguits al Nobel: perquè la vida de la peixatera de la cantonada, de l’operari que asfalta carreteres o de l’oficinista de correus potser no és una obra d’art, però les històries d’aquelles vides sí que en són un bon combustible de creació, ja que un bon artefacte artístic no és res més que la plasmació d’aquells estats d’ànims que els éssers humans patim després d’un divorci, un dol, una alegria, una angoixa o un enamorament.

En el món líquid i 2.0 d’avui, per sort l’accés a la cultura és una cosa universal i democràtica, però la seva perversió també ho és, per tant hi ha el perill de fer cas només a qui mediàticament té la força, la presència i el poder, arraconant així a qui té bones idees i talent, però no altaveu. Potser el que cal és fer ús de les mateixes armes, com han fet sempre els grans artistes universals, posant així de manifest que un text de Quim Monzó a La Vanguardia explicant que s’ha tallat les ungles pot ser bona literatura i un tuit d'Héctor Bellerín explicant que s’ha tallat afaitant-se, en canvi, no, ja que el que diferencia una obra d’art de simple premsa rosa no és el tema, sinó l’estil amb què s’aborda. La voluntat que en aquella creació hi hagi uns valors, una moral, una forma, uns referents, un diàleg artístic o una estètica, vaja, per això el beef poètic entre Quevedo i Góngora és poesia del Siglo de Oro, les confessions de Sagarra a les seves Memòries són un monument patrimonial de la narrativa catalana o les tafaneries que omplen la biografia de Limónov escrita per Emmanuel Carrère són una de les joies narratives del segle XXI. No és la premsa rosa, doncs, la que s’ha d’apoderar de la cultura per adotzenar-nos a tots, sinó que és el món de la cultura qui ha de nodrir-se dels temes universals i el llenguatge propi de la premsa rosa per tal de continuar creant, fomentant i divulgant obres universals, ja que per molt que sembli una paradoxa, la telecinconització de la cultura és el millor cavall de Troia per a la mateixa cultura. I això, com tot, també ja ens ho van ensenyar els grecs.