El desencís i la desorientació estratègica de l’independentisme no justifiquen la gesticulació grandiloqüent ni la constant improvisació que destil·len els discursos d’alguns responsables polítics, ni ajuden a resoldre’ls. La frustració i la impotència, que es palpen en alguns ambients, són la conseqüència directa d’un anhel que xoca amb una realitat duríssima, una circumstància que afavoreix la proliferació d’iniciatives sense ordre ni concert que invoquen una realitat paral·lela, de vegades únicament virtual, de desitjos i aspiracions. I aquest és el terreny adobat per a l’aparició de bruixots que prometen tenir la poció màgica amb què sortir de l’atzucac. Ja és sabut, com diuen a l’Ebre, que a riu tèrbol guany d’anguiles.

Ara bé, el veritable problema —i aquesta és la principal responsabilitat de dirigents polítics i socials— està en la dificultat per consensuar una estratègia compartida. I no ajuda a posar-hi remei que, mentre aquesta no arriba (mentre no s’és capaç de pactar quina és l’estratègia davant d’un Estat en permanent involució democràtica i on el Rei és el primer i principal militant de l’extrema dreta), es recorri a la invocació del mantra romàntic que crida a la unitat electoral com a finalitat en si mateixa, com si la desorientació política ens portés a un déjà vu o pels camins de la superstició i el fetitxisme. No es resol un problema (el problema!) sortejant-lo. El pretès resultadisme electoralista, com a prioritat, per davant d’una estratègia política que parteixi d’un diagnòstic rigorós i que plantegi les passes i necessitats de l’aposta política per barrar el pas a la dreta casposa que s’obre pas electoralment a les Espanyes —i que té la complicitat de l’aparell de l’Estat—  contribueix a fer que l’independentisme no aconsegueixi sortir de les arenes movedisses i s’assenti en un terreny sòlid. Els equilibris i majories, les sensibilitats, no són ni poden ser estàtiques en el si del moviment independentista i del conjunt del republicanisme, ni la seva preservació pot ser cap subtil coartada. La correlació de forces és mutable i secundària i en tot moviment democràtic és imprescindible que sigui així. Cada conjuntura definirà els equilibris interns.

En bona mesura hem deixat enrere el Som república o el no menys entusiasta Obriu les presons, amb algunes fuetades encara, per recuperar el mantra electoralista, buit de contingut, cridant a la unitat, sovint com arma llancívola contra la pluralitat política de l’independentisme. De fet, aquesta pluralitat ha estat i és una de les seves virtuts —malgrat la complexitat que porta aparellada— i la que també li permet una enorme transversalitat que connecta l’independentisme amb una part del país que, no sent independentista, sí que accepta que el futur polític del país l’han de decidir els catalans. El mantra torna fins i tot en la cursa electoral a la capital del país, amb la paradoxa gens innocent que porta a dibuixar, cada cop amb més nitidesa, una quarta llista independentista, tan legítima com als antípodes de la idea original que la sustentava. Però també en altres localitats, on la majoria independentista és tan sòlida que en cap cas pateix ni està en qüestió en els pròxims comicis, ni de casualitat.

La constant involució de l’Estat, l’auge imparable de l’extrema dreta, el Rei com a líder espiritual dels ¡A por ellos!, amb un PSOE que dona cobertura a mentiders compulsius i xenòfobs, esquitxat per tèrboles operacions crematístiques, com les de Pepito Borrell, són alhora una oportunitat que deixa un ampli terreny de joc, un immens espai en què es pot enfortir l’independentisme, i el conjunt del republicanisme, per fer-nos forts, teixint complicitats amb una àmplia majoria política i social que existeix a Catalunya i que es va deixar veure l’1 d’octubre, a mesura que creixia la indignació per les càrregues policials, i massivament el 3 d’octubre. És la majoria a la qual apel·la Òmnium quan parla del 80 per cent, és la majoria estratègica a la qual apel·la el gruix dels represaliats (de manera diàfana en privat), és la majoria que ens permet teixir complicitats i grans consensos, és la majoria republicana en defensa dels drets i llibertats, és la majoria que al Parlament qüestiona amb contundència el règim de la restauració borbònica del 78. Aquesta és i hauria de ser la prioritat, una estratègia que defugi el romanticisme estèril i sovint contraproduent, que amb intel·ligència tàctica i estratègica abordi el camí cap a la creació d’una República (Catalana), que defugi les amenaces en fals (gat miolador mai serà bon caçador) i les apostes testosteròniques, una estratègia de cap fred i cor calent davant de la frustració del pit i collons. I aquesta és una responsabilitat que recau sobretot en les organitzacions polítiques i socials, que han de ser capaces (combinant governança, responsabilitat, audàcia i mobilització) de refer un consens que ha de superar, de llarg, coalicions o candidatures electorals, que ni poden ser la prioritat, ni encara menys un objectiu en si mateix. Perquè, quan aquesta és la prioritat, ni parlem de majories de país, ni definim cap mena d’estratègia plausible. Encara més, quan aquesta és la prioritat, el que tenim és un pretext interessat per no abordar el veritable dèficit estratègic, el xoc amb un Estat podrit i decadent que és incapaç de trencar amb un passat que pesa com una llosa mortuòria, granítica, d’aquesta democràcia d’ínfima qualitat que és Espanya. La casa no es pot començar per la teulada. Tota pedra fa paret i tota acció provoca una reacció. L’accentuada i progressiva regressió que s’imposa a l’Estat, el paper del Rei, que per molt que s’hi esforci no pot esborrar d’on i de qui deriva la seva entronització (encara que la mona es vesteixi de seda, la mona mona es queda) i l’odi xenòfob i anticatalà que destil·len els lideratges emergents a Espanya són un drama en si mateixos, però també són una oportunitat. Quan l’enemic s’escora tan a la dreta deixa un ampli espai des del qual combatre’l i obre també una finestra d’oportunitat. Tard o d’hora, molts dels nostres compatriotes hauran de triar entre una Espanya irreformable, casposa i monàrquica i una república, que serà catalana o no serà perquè, en un Estat regit per un rei que ha recuperat l’esperit guerracivilista i que parla com un militant de Vox, albirar qualsevol canvi d’aprofundiment democràtic esdevé, més que inviable, pura superstició. I aquesta, incurable.