La transversalitat ideològica de l’independentisme i la seva força l’expliquen els noms de Romeva i Rull, en bona mesura. Cap dels dos prové de forces polítiques independentistes. Romeva es va forjar a les files de les joventuts d’ICV i després va ser un dels dirigents d’aquesta formació política. Romeva va arribar a Brussel·les federalista, on va travar amistat amb Oriol Junqueras, i en va sortir declarant-se obertament independentista. Rull és un home forjat a la JNC i després un dels dirigents de més pes de CDC. Rara avis a CiU, no per independentista sinó per socialdemòcrata a les files d’una coalició de centredreta.

Avui, ambdós dormen a la presó d’Estremera. Immensament dignes. Igual que Forn, Turull i Junqueras. En un recent sopar groc, al Penedès, van coincidir com a convidades les dones de Romeva i Rull, la Diana Riba i la Meritxell Lluís. El sopar groc, un de tants, és una demostració de solidaritat impagable i un escalf per a tots. Ara bé, tots els presents, tots, eren de la ceba. No deixa de ser una anomalia, si de fet la solidaritat supera llargament la frontera de l’independentisme. Fa pocs dies Romeva em feia arribar una reflexió òbvia però d’enorme calat polític sobre aquesta qüestió. Deia el Raül que en aquest tipus de sopars solidaris hauríem de ser capaços de sumar-hi una expressió de solidaritat que traspassés les fronteres de l’independentisme, hauríem de fomentar sopars grocs on se sentissin còmodes totes les persones que estimen la llibertat i que observen atònits la involució de drets i llibertats. La màxima solidaritat i la més transversal possible.

En aquell sopar s’hi van produir dos fets, en relació al que objecta Romeva, entre xocants i contraproduents. El primer, la intervenció d’un diputat nacionalista que va aprofitar els minuts de glòria per carregar contra els Comuns. El segon, al final del sopar, quan es va oferir al públic intervenir. Un senyor ben mudat, amb aire de modern, es va adreçar a les dones de Romeva i Rull i els va recriminar que els seus marits "s’haguessin deixat atrapar com a xais", textualment va dir. No hi va haver més paraules. Les dones de Rull i Romeva van reaccionar amb enorme elegància. I paciència. L’episodi era una anècdota però no podia violentar més ni ser més desagradable, el reflex d’una pulsió corrosiva que batega al si de l’independentisme.

La desafortunada intervenció evidencia una visió simplista i primària de la situació política. I oblida el principal: l’exili no tindria cap sentit si no hi hagués presos polítics, cap. Sense haver-ho planificat, exili i presó es complementen com a estratègia política. La denúncia internacional es fonamenta precisament en la parcialitat de la justícia espanyola que no ofereix les mínimes garanties democràtiques. És aquí on l’Estat espanyol pateix a Europa, és aquí on grinyola la democràcia espanyola i on el moviment republicà és fort i es fa imbatible. D’altra banda, s’ha de tenir molt coratge i determinació per acceptar el risc de ser empresonat, que és el que van assumir Romeva i Rull en comparèixer davant Llarena. Però també Forcadell, Bassa i Turull. El jutge Llarena els va citar per venjar-se de la investidura de Turull. Tots ells eren diputats i van votar la investidura de Turull malgrat saber el risc enorme que assumien. Quina gran oportunitat es va perdre aquell dia! Llarena hauria tingut davant seu el president de Catalunya. Colossal error, era un embat formidable, ajustat a dret i en termes estrictament democràtics. Malbaratat per una estètica que s’imposa a l’ètica. Quina paradoxa, justificada amb un to alliçonador. L’endemà Llarena enviava Turull i la resta de diputats autonomistes a la presó. Els revolucionaris seguien a l’escó.

O decidim superar la política de blocs i fer tot el possible per penetrar i esberlar el bloc espanyolista o no anem enlloc com a país

Aquest és el dilema de fons del moviment republicà, fer-se gran i fort o sucumbir a l’efectisme i a la lleugeresa; guanyar el país sencer, la majoria social amb tota la seva complexitat o caure en una batussa caïnita en què no s’està debatent un projecte de país sinó una determinada correlació de forces al si del moviment independentista. Jo la tinc més llarga que tu, pocs i purs.

O decidim superar la política de blocs i fer tot el possible per penetrar i esberlar el bloc espanyolista o no anem enlloc com a país. El nacionalisme ens condemna al frontisme i el frontisme vol dir que allò que de debò estem disputant és l’hegemonia en el marc d’una política de blocs, els equilibris dins de cada bloc. Els blocs, per definició, són impermeables. I essent pràctics, el problema és que aquests blocs són excessivament similars. I territorialment descompensats. Sense tenir en compte que un dels blocs és captiu d’un Estat fort, de la Unió Europea i disposat a tot.  

El moviment independentista, el moviment republicà, el front en defensa dels drets i les llibertats, necessita seguir sumant, com va sumar en el seu dia Rull i Romeva. Com ha sumat Ernest Maragall o Joan Ignasi Elena o Albano-Dante Fachin o Àngels Martínez i tot el que representen. Però també ha de ser una suma sociològica: necessitem no un Gabriel Rufián sinó un centenar. Gràcies, Gabriel, per tot el que aportes i tot el representes. Hem de ser com el país que volem representar. Ara, tenim un immens camp per recórrer. La bandera que hem d’alçar és la de la defensa dels drets i llibertats, de tots, davant un Estat podrit fins a la soca, dominat per unes elits extractives i corruptes, un Estat que no té solució perquè té enquistada l'empremta del franquisme i el falangisme.

I sempre, sempre, sempre el nostre reconeixement, respecte i profunda estima als que paguen el preu més alt pels nostres somnis: presos i exiliats. Però sobretot els presos. El seu testimoni ens recorda cada dia la brutalitat d’un règim envernissat de democràcia.