Només hi ha una actitud possible davant la vaga de fam que han començat Jordi Turull i Jordi Sànchez i és expressar una solidaritat activa. Aquesta hauria de ser l’actitud de tot l’independentisme i, alhora i pel cap baix, tenir el respecte de tots els demòcrates més enllà de si comparteixes o no el credo dels vaguistes o l’oportunitat de la vaga o la necessitat que decisions d’aquest tipus —la vaga de fam és la mesura de protesta més extrema que pot decidir un pres— siguin àmpliament consensuades. L’actitud només pot ser una, com apuntava el diputat republicà Ruben Wagensberg: “Ja ens podem anar organitzant per trobar la millor manera de donar suport a Turull i Sànchez. La dignitat de començar una vaga de fam, a sobre de fer un any que estan tancats, és infinita. Hem de tornar a sonar a tot el món”. Aquesta i no cap altra han de ser l’actitud i el propòsit.
No haurien de repetir-se actituds maximalistes tan estèrils com contraproduents, com aquella que va malbaratar la investidura de Jordi Turull, que hauria estat una de les millors decisions tàctiques i estratègiques preses al Parlament per retratar el poder judicial espanyol i, en particular, per denunciar l’inquisidor Llarena i el seu sumari barroer i explícitament venjatiu.
Com no pot passar el que hem vist tants cops al Congrés dels Diputats i ara recentment amb la polèmica provocada per una intervenció de Gabriel Rufián i el mentider Pepito Borrell. Que altres diputats indepes no només no se solidaritzaven amb Rufián, sinó que a sobre alguns promotors de la Crida se li llançaven al damunt, as usual, arremetent amb ràbia i desqualificacions a raig contra el diputat d’ERC, és senzillament impropi de companys republicans, a més de profundament mesquí.
Avui mateix, a la plaça de l’Església de Prats de Lluçanès, en un acte públic, Gabriel Rufián iniciava la seva intervenció demanant un aplaudiment per als presos en vaga de fam. Al seu torn, l’alcalde, Isaac Peraire, feia exactament el mateix. Generós, sense matisos, Peraire expressava la seva rotunda complicitat amb Sànchez i Turull, en presència de Diana Riba, companya de Raül Romeva, que aplaudia les paraules de l’alcalde amb convicció.
És igual la sigla dels vaguistes; la solidaritat i la complicitat són imprescindibles. Com és alhora necessari respectar la decisió personal de totes i cadascuna de les preses i presos sobre l’oportunitat de la iniciativa i evitar la temptació, dissortadament tan present, de confrontar decisions personals. La vaga arriba en l’avantsala del judici als presos de l’1 d’Octubre, un judici que ja s’albira a l’horitzó. Sabem que serà un judici llarg i dur i que esdevindrà un aparador intern i internacional únic per denunciar a ulls dels nostres conciutadans, a ulls del conjunt de ciutadans demòcrates de l’Estat i de la Unió Europea, la ignomínia antidemocràtica que el règim de la restauració borbònica ha perpetrat a Catalunya.