En els àudios policials que s’han fet públics es pot sentir l’entusiasme amb què els agents uniformats pegaven a tothom l’1 d’Octubre. Hi van posar un plus apassionat d’entrega, a la garrotada, que té molt a veure amb l’esperit amb què els acomiadaven a les seves bases policials amb profusió de banderes i corejant l’“¡A por ellos!”. Uns autèntics entusiastes pegant i disparant a tota cuca viva, tingués 80 o 16 anys, “metiendo la porra como si no hubiera un mañana”. Al vespre, com gossos rabiosos, encara cridaven posseïts “¡Que nos dejen actuar!”. Tenien moltes ganes de tornar a sortir a apallissar gent; pegar a iaies els devia semblar molt mascle i gratificant. “Por el Rey y por España”. No anaven a preu fet, cada cop devia puntuar, vist com repartien a tort i a dret, a l’Ebre, a Barcelona, a Lleida o a l’Empordà. Com més cranis obrien, més reconeixement i gratificació, devien pensar. A la vida hi ha gent per a tot; hi ha qui gaudeix pegant com hi ha gent a qui agrada intimar amb jovenetes, tal com indiquen les denúncies contra jutges i magistrats espanyols en la seva estada a Cartagena de Indias a càrrec de l’erari públic —ves a saber si també pretenien carregar l’esbarjo sexual al compte del contribuent.

I dissabte, les forces de seguretat espanyoles van tornar a Catalunya, en vigílies de l’1 d’Octubre, a commemorar la seva gesta i a reclamar la paga com a contraprestació per igualar-se, diuen, als Mossos d’Esquadra; una mesquina falsedat perquè oculta tots els complements exclusius de què es beneficien. Per no parlar de la immunitat implícita amb què actuen, vist que un agent de paisà pot trencar la cara impunement a qualsevol (posem Jordi Borràs, per exemple) al mig de Barcelona i aquí no passa res. Com no va passar res quan un policia nacional, armat i de servei, davant la prefectura de la Via Laietana va increpar i amenaçar la diputada Jenn Díaz i el diputat Josep Maria Jové i els va escopir. La denúncia, un cop més, no va servir de res. La fiscalia xiula. I el policia potser serà condecorat.

Als jutges tant els és, prou feina tenen amb les vacances canalla a Colòmbia. Per cert, hi ha noms d’il·lustres magistrats a la llista colombiana; pel que fa als fiscals, val més no acostar-s’hi, que no sigui que acabis sent tu el denunciat. I tant és si t’han buidat un ull, literalment, que si t’han allisat a bastonades, tant és si hi ha documents gràfics que ho proven. Hi ha uniformats i després tenim els de paisà que es passegen pel carrer com els psicòpates de La taronja mecànica. Aquí, però, el protagonista no és la banda de l’Alex (inspirat en les simfonies de Beethoven), sinó l’Albert (escoltant Marta Sánchez) i els seus amics encaputxats de cúter i navalla, uns veritables covards que es permeten estomacar persones pacífiques precisament perquè són pacífiques i perquè no tenen darrere cap Estat corrupte de fills de franquistes que protegeixi totes les seves malifetes.

La manifestació ultra, amb el suport de Ciutadans, era una provocació en tota regla; buscaven la guspira que encén el foc i ho van aconseguir. Volien la foto que busquen tothora, desesperadament, des de fa un any almenys. Ja ho advertia Jordi Cuixart davant Economia el 20 de setembre, quan demanava a la gent que no permetés que els provocadors se’n sortissin, fossin agents de paisà o manifestants amb ganes de brega. La manifestació per celebrar la gesta policial de l’1 d’Octubre pretenia atiar el conflicte pel qual es desviu Rivera, i se’n va sortir. Era tan obvi que avui és just preguntar-se per quin motiu es va autoritzar. Cert que un jutge podia haver resolt contra la prohibició, però aquest intent de prohibir-la legítimament dos dies abans de l’1 d’Octubre, en tot cas, no hi va ser. També és obvi que els Mossos havien d’evitar el xoc entre les dues manifestacions. Era la seva feina. Però també és normal que molta gent es pregunti per quin motiu s’és tan contundent, sempre, a l’hora de reprimir una manifestació de signe independentista i s’és tan garantista quan es tracta de reprimir les bandes del cúter i la navalla, els ultres que peguen i seguiran pegant.