La taverna digital és d’una baixa estofa que tira enrere. Però això de l’espanyolisme ranci que s’exhibeix al carrer, amb crits de hooligans de camp de futbol i d’una rabiosa agressivitat, és d’un nivell que fa angúnia. En un país civilitzat, posem per cas Alemanya, on la petja del feixisme és tan profunda, seria un problema estrictament policial i judicial de primer ordre. L’actitud de l’espanyolisme a Catalunya és el d’una extrema dreta descerebrada, que brama posseïda d’odi i descontrolada. Els organitzadors de les manifestacions en defensa de la unitat d’Espanya tracten sovint d’avortar l’escenografia feixista amb un nombrós servei d’ordre. Demanen, preguen de fet, que no s’hi vagi amb banderes de pollastres, intenten evitar les salutacions feixistes, miren de projectar una imatge afable. No se’n surten, no hi ha manera de controlar la turba que concentren, que com que ha heretat la més absoluta impunitat no dubta a actuar com una banda de hienes a la via pública; aquest mateix espai públic on posar un llaç groc és tan ofensiu que justifica, com a resposta, agressions de tota mena i que autèntics pinxos de barri es puguin passejar amb navalles i el cap cobert amb passamuntanyes, i amenaçar a tothom que se’ls interposi.

A Catalunya, els violents no seran mai un problema judicial i difícilment seran un problema policial, perquè formen part de la violència que l’Estat desplega 

La impunitat de l’extrema dreta persisteix. I persistirà. Per molt grossa que la facin, és absolutament igual. Perquè aquesta impunitat és instrumental, és una de les estratègies que va jugar l’Estat contra l’1 d’Octubre i que ha tingut com a objectiu crear un escenari de por, intimidar la ciutadania, exercir un control social a base d’atorgar carta blanca als individus d’una subespècie humana que tenen en la violència verbal i física el seu modus operandi.

A Catalunya, els violents no seran mai un problema judicial i difícilment seran un problema policial, perquè formen part de la violència que l’Estat desplega i exerceix com un dels instruments dissuasius d’intervenció a Catalunya, amb sanció reial. Tant és si un dia se’ls escapa de les mans i vivim una desgràcia. Forma part d’un escenari que anhelen, que busquen desesperadament, que té com a objectiu fragmentar el país i justificar una onada repressiva sense miraments ni contemplacions. És el mateix que van intentar el 20 de setembre davant la vicepresidència d’Oriol Junqueras, deixant uns jeeps carregats d’armes a l’abast de la gernació. Volen rebentar la convivència i tant els és com. El fi justifica els mitjans. Sens cap dubte, per al nacionalisme espanyol és així, almenys pel que fa a Catalunya.

No ajuda l’abús identitari ni la gesticulació grandiloqüent de part del moviment independentista. I encara menys ajuda el hooliganisme virtual, de xarxes, de l’independentisme exclusiu i excloent que es pica el pit. Com tampoc ajuden accions errònies com la irrupció aïrada en seus de formacions polítiques, a cop d’esprai i cridòria. Cert que no té res a veure amb la violència física i la imatge tronada de l’extrema dreta, la diferència és òbvia i notable. Però és que a les teles espanyolistes, a la Brunete en general, li cal molt poca cosa per projectar una imatge estereotipada del moviment republicà i del conjunt de l’independentisme. Amb poc ja fan. Si s’han inventat uns delictes fonamentats en una violència atribuïda al Govern de Catalunya i al moviment republicà que ningú no ha vist per enlloc, si són capaços d’esquinçar-se les vestidures per un llaç groc mentre xiulen davant la violència de l’extrema dreta, què no faran si els donem qualsevol pretext.