A Catalunya cal que hi hagi una clara divisió, és imprescindible. Una separació irreconciliable entre els demòcrates i els violents i els seus còmplices, com en tota societat democràtica amenaçada per un totalitarisme de rància tradició. Aïllar socialment a la gentussa que pega, que es passeja encaputxada amb navalles i cúters, que fomenta l'enfrontament i la crispació a la societat és una necessitat imperiosa. Cal rebutjar tota expressió de violència, sense matisos. No s'hi val l'equidistància davant la violència que mostra certa gent que es fa dir progressista. Prou tacticisme. És inadmissible. Com no s'hi val, tampoc, l'actitud d'un nacionalisme crispat i excloent, alci la bandera que alci. Com no s'hi val, encara, el paper de determinades rotatives barcelonines, que minimitzen les malifetes incendiàries i les agressions de l'espanyolisme. Prou.

A Europa, un tipus com Albert Rivera ja hauria acabat a la fiscalia per un delicte d'odi continuat i flagrant, per connivència amb la violència, per esperonar l'enfrontament social, per atiar l'odi. Però no. Aquí patim una certa fiscalia que intueix una violència que no ha existit i que, en canvi, s'inhibeix davant la violència perpetrada en nom d'Espanya i la seva sagrada unitat. Una fiscalia que sovint actua a demanda del falangisme que representa Ciudadanos i el seu tribut a la violència, el pitjor que li ha passat a Espanya des de Franco.

Les agressions es multipliquen, i la fiscalia només atén la violència que directament s'inventa Ciudadanos, i no aquella que Rivera i la seva premsa acòlita beneeixen o disculpen, donant-li tot sovint una cobertura miserablement. La ministra del ram i la Fiscalia General de l'Estat no mouen ni un dit. De fet, al final han acabat carregant als contribuents les fanfarronades del jutge Llarena, un espantall de personatge que viatja a l'AVE amb Ciudadanos, dina amb el PP i s'afarta sopant com un lladre amb un bon Rioja i gambes de Palamós. Prevaricació de manual, amb publicitat.

Abans d'ahir, van amenaçar de mort, per carta, la dona i el fill d'un bon amic, Gabriel Rufián. En paral·lel, Ciudadanos protagonitzava l'enéssima turba, i s'agredia gent en confondre-la amb periodistes de TV3. I no passarà res, segur que no. Perquè d'investigar encara hi podríem trobar uniformats de paisà, o familiars d'aquesta fiscalia o judicatura tan compromesa amb la unitat d'Espanya i la democràcia del 18 de juliol del 39. Els violents i els seus còmplices són els hereus sociològics —i en ocasions també familiars— del franquisme que va matar fins el final, fins el darrer moment, amb total i absoluta impunitat. Van matar, molt i sense pietat. Per això surten corrents del Parlament, enutjats i protestant, davant tot intent de reprovar el franquisme. En són els seus hereus. Per això han mantingut fins avui el mausoleu de l'assassí més sanguinari de l'Espanya contemporània.

El Líder falangista anhela que hi hagi una veritable desgràcia al carrer, treballa ferotgement amb aquest objectiu. Provoca cada dia amb aquest propòsit, sabedor que aquesta seria l'excusa perfecta per incrementar la repressió, justificar tota mena d'abusos i fragmentar la societat enarborant banderes victorioses. No caiguem en la provocació, no ens ho fem, no li fem això al país.

Rivera està rabiós, no ha paït abraçar la Moncloa i haver quedat sobtadament fora de joc. No té cap més programa que crispar i excitar les baixes passions, venent espanyolisme militant i anticatalanisme pur i dur. Perquè no té res més, només la rancúnia que arrossega i una ambició desbocada. Fa temps que ha perdut els papers. I ara malda perquè els perdem nosaltres. Ni cas a un perturbat sense escrúpols al que fins i tot el mateix Albiol demana explicacions per una extrema dreta que arrossega a la violència, que l'esperona, que l'envalenteix.