Diuen que s’agafa abans un mentider que un coix. I deu ser així, perquè mentre alguns encara dubten si Rivera és l’estampa clàssica del feixista ―és més acurat veure’l com l’hereu del falangisme, per tal com fa― ningú no pot negar que actua com un mentider compulsiu. Va mentir després de plantar-se a Altsasu, al més pur estil Sáenz de Ynestrillas, a humiliar els familiars i amics dels joves a qui estan robant la seva joventut, per una baralla de pa sucat amb oli amb uns guàrdies civils que volien tancar l’últim bar del poble. A Altsasu va mentir, una mentida miserable, perquè mentir és la seva targeta de presentació. No va aconseguir el que buscava, un bon merder, i va decidir inventar-s’ho com faria un mentider patològic. Però el problema és Gabriel Rufián.

Rivera és la mentida, encarna la mentida i l’absència d’escrúpols, que és del més baix de la condició humana. La seva prosa és joseantoniana i les seves iniciatives una matussera imitació de les ocurrències de l’extrema dreta franquista. Sigui passejant un autobús, amb les estampes de Junqueras i Puigdemont, atiant l’odi i imitant els integristes que en el seu dia feien circular un bus a favor de la discriminació sexual, o festejant els sectors més ultres de la policia que exigeixen una recompensa per colpejar ciutadans al costat d’una urna. I el problema és Gabriel Rufián?

Un personatge que segueix aquesta pauta envileix tot el que toca embolcallat en la mateixa bandera que Primo de Rivera i Francisco Franco. Però més enllà de la ideologia que representa, és sobretot, i profundament, un covard; el macarra que s’envolta de cinc pinxos mentre galleja a tort i a dret pel barri. A Altsasu va mentir i es va inventar (envoltat d’un exèrcit de policies de paisà) que li havien llençat pedrades, igual que en el seu dia es va inventar tot el currículum que lluïa pompós i que després va córrer a esborrar. Ha mentit sempre i seguirà mentint. No té res més, mentir, mentir i mentir abraçat a la bandera. De debò que la culpa és de Rufián?

Rufián no és pas el problema, sinó una benedicció quan els treu de polleguera i els despulla

Al Congrés espanyol s’han passat mesos insultant les intervencions de Tardà i Rufián, tot tolerat per la Presidència de la Cambra, i sense que ningú s’escandalitzés. Els interrompien quan pujaven al faristol i els insultaven escarxofats des dels escons com si estiguessin en una taverna. Doncs ha calgut que Joan Tardà li etzibés ‘feixista’ al mentider perquè un estol d’hipòcrites descobrissin què passa al Congrés. I ara, escandalitzats, posessin el crit al cel, mentre durant mesos hem aguantat que els hereus de les dictadures criminals de Franco i Rivera titllessin de colpistes els fills dels que van patir el colpisme. És tan baix i miserable, fot tant de fàstic, que aquesta gentola que es resisteix encara avui a condemnar el franquisme i que mira amb desdeny les famílies que demanen recuperar la memòria històrica i poder deixar un ram de flors als seus familiars, que encara resulta més xocant veure el teatral esquinçament de vestidures per si Rufiàn (o Tardà) han dit això o això altre. Amb tot el que aguanten i han aguantat, el debat no pot ser aquest. És mesquí i d’una hipocresia que tomba. Però amb quina mena d’ètica farisea funcionem? La prosa de Rufián és el problema, de veritat?

Quan Pepito Borrell ―que s’ha mofat de Junqueras i la presó i que al més pur estil Rivera ha demanat desinfectar Catalunya (d’independentistes) entre moltes altres perles― s’inventa una escopinada que no ha vist ningú, plagia el falangista, el personatge abjecte que quan no s’inventa pedrades, esperona els escamots patriòtics de cúter i passamuntanyes a netejar els carrers i places del país per impedir tota expressió de solidaritat cap a uns homes i dones, electes, que són a la presó sense judici. Pepito es va literalment inventar una escopinada, se la va inventar com el falangista s’inventa currículums i pedrades, per sortir del pas, perquè forma part del seu imaginari retorçat, del seu codi de conducta habitual. El drama és que el PSOE, l’esquerra espanyola, tingui personatges tan nefastos com aquest, que per allí on han passat els ha escopit no pas un diputat d’ERC sinó la ferum a frau, ja fos al Ministeri d’Hisenda o a Abengoa. El problema, Rufián.

Adonar-se que hi ha bronca al Congrés, el dia que Pepito menteix davant de càmera, el dia que s’inventa que li han escopit, quan linxen el difamat (el republicà Jordi Salvador) i no el difamador, quan es tolera la mentida i que el mentider no demani ni disculpes, evidencia la vara (quina barra!) de mesurar, l’infinit cinisme d’uns i la indefensió d’altres. Pretendre que el problema és si Gabriel Rufián (que tant fa emprenyar l’espanyolisme caspós com progres de pantalons de pana i els jaquetes blaves amb carnet nacionalista quadribarrat i ara estrellat) ha dit no sé què, és delirant. Alçar la veu, precisament ara pel que ha dit Rufián al Congrés, quan la callada era la resposta, un dia rere l’altre, mentre s’ha insultat diàriament els diputats republicans, no sosté la mínima objectivació. Alçar la veu ara, pel soroll al Congrés, mentre a un ministre se l’enxampa amb una mentida execrable, és per fer-s’ho mirar. Rufián no és pas el problema, sinó una benedicció quan els treu de polleguera i els despulla. El problema real és que els fa emprenyar de valent. Les reaccions irades de personatges grotescos els retraten com el que són: reaccionaris i mentiders, l’un, ministre; l’altre, aspirant a president espanyol. I aquí, sí, el responsable de deixar-los en evidència és Gabriel Rufián. I tant!