Recordo haver recorregut centenars de vegades els carrers d’Euskal Herria i haver-hi sentit el "Presoak kalera, amnistia osoa". És a dir, "presos al carrer, amnistia total". Fa de mal dir i d’equiparar la situació a Catalunya amb el conflicte violent que sacsejava el País Basc. També perquè aquella confrontació ho va ser amb una esquerra abertzale que tenia una inequívoca i única representació electoral en Herri Batasuna i les diverses marques electorals que la van succeir. El moviment independentista a Catalunya és molt més plural i precís, i per això molt més ampli.
Durant els anys de plom, l’esquerra abertzale es movia al voltant d’un 17 per cent del suport electoral. Mai va superar el 20 per cent, amb un màxim de 13 escons. A Navarra sempre per sota del 14 per cent. Fins ara, fins a la treva definitiva d’ETA i la seva dissolució. És obvi que la violència era un llast electoral, almenys electoral. A part del drama humà, que no era pas menor. Amb les treves d’ETA, la marca electoral de l’esquerra abertzale ja va aconseguir millorar lleugerament el seu sostre i incrementar les seves expectatives. Fins a la treva definitiva en què Bildu va fer el millor resultat històric de l’esquerra abertzale superant el 25 per cent dels vots i assolint 21 diputats. Per primer cop van aspirar a desbancar el PNB com a primera força, tot i que van quedar lluny encara.
Tot i la seva omnipresència als carrers durant dècades, també en funció del territori, els registres electorals no s’han incrementat notablement fins a la nova etapa propiciada per Arnaldo Otegi, entre d’altres, avui coordinador general de Bildu, un gran líder i un dels artífexs indiscutibles de la nova etapa política. Avui, aquell ambient que es vivia als carrers mentre ETA era un actor de la política basca, ha baixat d’intensitat. Els carrers i places de moltes viles i ciutats, els bars, semblen més tranquils i l’ambient de combativitat s’ha suavitzat. Però, per contra, el suport electoral és més alt que mai. Sovint el soroll, per intens que sigui, no significa que darrere compti amb un suport social equiparable. Ni de bon tros.
Tot i un suport electoral que no arribava al vint per cent, Herri Batasuna va fer possible el Pacte de Lizarra, una fita històrica, que va reunir una majoria absoluta del Parlament basc gràcies a la participació del PNB, HB, EA i Izquierda Unida. I alhora també amb l’adhesió d’una majoria sindical encapçalada per LAB i ELA, una majoria inexistent a Catalunya, un dels talons d’Aquil.les del moviment independentista. Era el 1998, a Espanya governava el PP d’Aznar. El líder popular va arribar a parlar del Moviment Basc d’Alliberament Nacional, va autoritzar negociacions amb ETA, va alliberar presos, prop de 200, va acostar tots els que hi havia a les Canàries (per la política de dispersió) a la península. També Mariano Rajoy, aleshores Ministre, va beneir aquella estratègia. A finals de 2019, ETA no va tenir paciència i va trencar la treva que havia propiciat aquell escenari. I el Pacte de Lizarra, i les seves esperançadores majories, van saltar pels aires.
A Catalunya, la llibertat, els presos, el referèndum d’autodeterminació, són els grans consensos polítics que marquen la diferència entre el 48 per cent llarg de suport electoral a l’independentisme i dues terceres parts del país
Sobre Lizarra, localitat navarresa que havia estat governada amb majoria absoluta pel PP i que avui se la disputen la dreta navarresa i Bildu, es va construir una potent majoria sobiranista no pas sobre màxims, ni maximalismes, sinó sobre amplis consensos. Però no va tenir recorregut, poc més d’un any. ETA va tornar a atemptar. Els maximalismes es van imposar per damunt dels grans consensos. I hi va perdre clarament la part més dèbil, el conjunt de l’esquerra abertzale. Totes les esperances que es van obrir amb Lizarra es van esvair de cop. La següent treva ja va tenir un punt de partida menys ambiciós. I quan ETA també va donar per acabada aquella treva i va tornar a atemptar a la T4 de Madrid, l’Estat es va sentir prou fort per arremetre salvatgement contra tot i curtcircuitar qualsevol possibilitat de diàleg i acord.
A Catalunya, la llibertat, els presos, el referèndum d’autodeterminació, són els grans consensos polítics que marquen la diferència entre el 48 per cent llarg de suport electoral a l’independentisme i dues terceres parts del país. La diferència és substancial.
La resposta a la sentència ha de tenir voluntat d’abraçar aquesta majoria social que va més enllà de l’independentisme i que és imprescindible per avançar. Una resposta de consens, àmplia, que no ha de descartar protestes simultànies que vagin més enllà de manifestacions massives o aturades de país. I instruments com la desobediència quan arribi el moment.
Tal com va succeir el 3 d’octubre davant la repressió policial de l’1 d’octubre, quan una majoria transversal es va expressar al carrer. Només que en aquesta ocasió cal saber aprofitar la indignació i la mobilització per sumar i establir aliances de llarg recorregut amb aquells que no sent independentistes comparteixen principis democràtics fonamentals i no accepten el vergonyós empresonament de dirigents polítics i socials i encara menys les condemnes per rebel.lió o succedanis que prepara el Tribunal Suprem. Aquesta és la majoria àmplia, democràtica i republicana, que ha de posar en escac el règim de la restauració borbònica que pretén un escarment exemplar amb greus condemnes i alhora anorrear la set de justícia i la fam de llibertat de la societat catalana.
L’amnistia ha de ser una de les pedres angulars i de consens social a partir la sentència que s’albira; sobre aquesta, sobre la defensa dels drets i llibertats de tots, sobre la justícia social, sobre el referèndum d’autodeterminació, hi ha una via d’ample europeu i de llarg recorregut per sortir de l’actual atzucac, una porta a l’esperança oberta de bat a bat.