Quan un grup de savis va signar un manifest exigint el tancament de les escoles, a moltes mares i pares els van caure literalment els ovaris (o els collons) a terra. Curiosament, alguns d’aquests defensors del tancament del tot i més assenyalaven, en paral·lel, la gestió d’Ayuso a la Comunitat de Madrid com a referent.

A Ayuso se li han mort un 35 per cent més de veïns i si bé la restauració madrilenya no ha patit les mesures dràstiques de la catalana —i aquest és un fet inqüestionable—, el cost en vides humanes, milers en aquest cas, no sembla una dada menor. I menys quan el teu àmbit és la medecina.

A Catalunya s’ha viscut una situació esquizofrènica i alguns dels seus protagonistes han contribuït a una cerimònia de la confusió que ha llastat tota la gestió de la pandèmia i, en especial, la seva projecció pública. La distorsió generada per la constant presència de professionals de la medecina pontificant a tort i a dret en un exercici de petulància i vanitat inèdites ha generat una confusió permanent que ha dificultat un debat serè i, sobretot, posar els focus allí on era imprescindible.

Tenia raó Fermí Puig, deia en una recent entrevista amb la també cuinera Ada Parellada que a Catalunya s’han pres decisions de país de rics amb butxaca de pobre. El reputat cuiner va deixar caure aquesta sentència a Can Basté, encara que hi va afegir un toc arbitrari de pebre que, sense restar raó al fons de l’afirmació, sembrava altra mena de dubtes.

Aquest, el tancament preventiu sense les compensacions adequades, ha estat sens dubte el taló d’Aquil·les de la gestió catalana d’una pandèmia que ningú va veure venir a temps. Si és que aquesta previsió hagués servit de gaire, vist l’impacte a tota la nostra àrea geogràfica. Almenys no va ser així a Catalunya, encara que alguns com Agbar van confinar preventivament les seves instal·lacions —ja al febrer del 2020— quan ningú no ho feia. Fet i fet, no hi ha cap país del nostre entorn que pugui dir que n’hagi sortit indemne en cap cas.

Com és possible que no hàgim demanat del dret i del revés que el govern espanyol no afegís recursos en forma d’ajudes als sectors afectats quan aquest mateix govern aplaudia les mesures preventives de la Generalitat i posava en qüestió la gestió feta per la comunitat autònoma de Madrid?

Catalunya ha estat la comunitat autònoma que més ajudes directes ha donat als sectors afectats pels tancaments. Però aquestes quantitats han estat, en la majoria de casos, clarament insuficients. I per a alguns sectors, com la restauració, gairebé simbòlics. Si Catalunya, el Govern, ha fet un esforç notable en aquest sentit, si bé insuficient, com és que no hem exigit al govern espanyol —veritable administrador del mannà públic de recursos— un esforç equiparable? Com és que seguim exigint al pobre la primera almoina i hem estat incapaços d’exigir a l’administració central que compensés la balança? Com és possible que no hàgim demanat del dret i del revés que el govern espanyol no afegís recursos en forma d’ajudes als sectors afectats quan aquest mateix govern aplaudia les mesures preventives de la Generalitat i posava en qüestió la gestió feta per la comunitat autònoma de Madrid?

Si l’objectiu era salvar vides, és obvi que Catalunya ha obtingut un èxit notable. Si del que es tractava era de preservar per damunt de tot el negoci de la restauració (i milers de llocs de treball), és obvi que Ayuso se n’ha sortit millor. Deia Ada Parellada, valenta i contravenint les declaracions del portaveu del seu gremi: "El Govern de Madrid hauria d'haver optat per seguir el model català i no fer-nos aquesta competència deslleial. Tots hauríem d'haver jugat les mateixes cartes i ser solidaris".

Massa sovint Catalunya sembla víctima d’ella mateixa. Catalunya ha pres mesures preventives com la majoria de països europeus. El problema no ha estat tant l’acció preventiva com la incapacitat per compensar les mesures draconianes que han devastat sectors com el de la restauració, que, irat, ha respost arremetent contra el Govern del país, obviant el que era imprescindible i que hauria d’haver estat un clam: compensacions adequades al conjunt de les administracions, tant l’autonòmica (l’ànima pobra de l’equació) com específicament un govern espanyol que ha xiulat sense incomodar-se perquè ni s’ha vist assenyalat quan tocava ni ha sentit la pressió dels sectors afectats ni de la ciutadania que legítimament es queixava que anaven de mal borràs.

Afortunadament, un de cada quatre catalans ja ha rebut la primera dosi d’una vacuna que s’ha revelat com l’única garantia per recuperar la normalitat. Una dada, aquesta sí, per a l’esperança que fa albirar —afortunadament— el principi del final. I que hauria de permetre ja, sense més demora, que la restauració i el conjunt dels negocis més afectats per les restriccions puguin tornar a treballar a ple rendiment. Incloent un paquet de mesures que facin viables uns negocis que han pagat els plats trencats de la crisi, en forma d’un endeutament que ara és just i necessari que el conjunt de les administracions assumeixi o compensi solidàriament.