És 28 de setembre i la memòria s’atura, inexorablement, sobre Joan Pau I, el papa Albino Luciani (1912-1978), que va morir tal dia com avui, sense haver gaudit d’un pontificat a ús i costum. De fet, és el desè pontificat més curt de la història. Mor sobtadament 33 dies després d’haver estat escollit per governar l’Església catòlica.
El 17 de setembre, pocs dies abans de la seva mort, Joan Pau I va confessar que ningú no va anar a dir-li “seràs Papa”, ja que, si l'haguessin avisat abans, hauria “estudiat més” i s’hauria “preparat”. “Però ara soc vell, no hi ha temps”. La seva percepció de ser vell no és la nostra. Tenia 65 anys. Avui un papa de 65 anys seria jove (Lleó XIV n’acaba de fer 70 i està en forma). I de temps, certament, ho va encertar: no n’hi havia gens. En deu dies es va morir, amb una desaparició que encara inquieta a qui no creu que el pobre Papa va morir d’un infart mentre dormia.
Joan Pau I va abandonar el plural majestàtic nos i no va voler la cadira gestatòria
Luciani era fill d’un obrer socialista que havia viscut a Suïssa molts anys. Quan va voler fer-se sacerdot, li va caldre l’autorització paterna i en una nota el pare li va escriure: “Espero que quan siguis sacerdot estiguis al costat dels pobres, perquè Crist va posar-se al seu costat”. Les poques dinàmiques que va poder canviar ho corroboren: va abandonar el plural majestàtic nos i no va voler la cadira gestatòria, tot i que va accedir-hi quan li deien que, si anava a peu, els nens petits no el podien veure bé durant les audiències. Ara ens sembla habitual veure pontífexs que conviden mainada a parlar, però va ser ell qui ho va instituir de manera habitual. També va recordar que de petit havia passat gana, i era partidari de fugir de tota opulència i malbaratament.
Curiosament, és un papa que té similituds amb l’actual. La paraula humilitat era l'única que havia decidit brodar al seu escut cardenalici.