Aquesta setmana hem conegut un acord entre Junts i el PSOE al que s’hi ha sumat ERC, PNB, Bildu i BNG, perquè el català estigui garantit en el servei d’atenció a la clientela (SAC) en, com a mínim, les grans empreses. Cal entendre-ho com això, com una garantia a l’usuari perquè des d’algunes tribunes, especialment de la premsa editada a Madrid així com diverses formacions polítiques, aquesta nova llei s’ha venut com una imposició a les empreses i no pas com la garantia del compliment d’un dret bàsic per als ciutadans.

La nova normativa garanteix que tot client catalanoparlant pugui ser atès en català (quina excentricitat, oi?) de manera que, lògicament, per poder ser atès en català, cal que hi hagi personal que sàpiga atendre en català. Com que moltes empreses d’àmbit estatal tenen fora de Catalunya els seus call center (quan en dèiem xampany d’això en dèiem centraleta), això s’ha presentat com que s’imposa a una gran companyia que treballadors murcians o càntabres hagin de saber el català. I, lògicament, això no és així.

Ser atès en català és una garantia pel client, no una imposició a les empreses

Posem-hi noms i cognoms: Si el meu amic Ivan vol trucar a Línea Directa perquè té un problema amb la seva assegurança de la llar, el meu amic Ivan -que viu a Sant Andreu- té dret a que l’atenguin en català. Perquè es pugui atendre aquest dret és obvi que Línea Directa -que pot tenir el seu call center a Múrcia- necessitarà persones que siguin capaces de mantenir una conversa en català. Si es vol creure realment allò de que cal situar l’usuari al centre de tota acció empresarial, aquesta llei procura exactament això i que hagi de ser l’empresa la que s’adapti, no a la inversa. El text -que ara comença la seva tramitació- preveu que aquesta garantia només l’hagin de satisfer les empreses de més de 250 treballadors o bé que facturin més de 50 milions d’euros. En una companyia que té una plantilla de 250 treballadors no sembla un repte molt difícil trobar-ne de catalanoparlants per poder afrontar aquesta atenció a la clientela.

Entre les veus contràries a la mesura també hi ha la CEOE, que hi afegeix l’entrebanc economicista. És a dir, la patronal espanyola considera que pel fet de contractar una, dues o quatre persones que parlin català perdran competitivitat. Tenint en compte que el requisit mínim és facturar 50 milions d’euros, dubto que això provoqui un forat molt gran als comptes d’aquestes empreses. Aquest argument rebaixa la llengua a la categoria d’una despesa material prescindible. Però ja posats a parlar de beneficis, cal dir que atendre un client en la seva llengua afegeix un plus de qualitat al servei altament valorat i això, sempre, es tradueix en guanys, sobretot de màrqueting. Quan en establiments turístics es procura, per exemple, que hi hagi atenció en anglès, francès o alemany, imagino que no és per un amor desfermat a les llengües de Shakespeare, Molière o Goethe, sinó que es vol satisfer l’hoste per -dedueixo- presumir d’un millor servei. I en uns temps de quasi personalització del tracte amb el client, no hi ha res que personalitzi millor el tracte que parlar-lo en la seva llengua.

En aquest cas, la protecció del català vindrà directament de l'estat; amb tot el què això suposa de fortalesa i pedagogia 

A l’altre extrem de les reaccions que ha generat aquesta notícia, també hi ha el del catalanoparlant que no s’acaba de creure l’aplicació real de la nova normativa. La paròdia més recurrent és que si amb prou feines t’atenen en català en un supermercat de l’àrea metropolitana de Barcelona (per resumir més que per estigmatitzar), com caram podrem ser atesos en català amb treballadors que viuen a Getafe (també per resumir). Si la llei està al Congrés i no al Parlament és perquè la norma és d’àmbit estatal espanyol, i això inclou -llevat que algú digui el contrari- Catalunya. Per una vegada, el reforç i protecció activa del català vindrà per part de l'estat, amb tota la fortalesa i pedagogia que això suposa, igual que quan es va permetre parlar el català al Congrés. Per tant, també serà -sens dubte- una manera d'omplir legalment aquelles llacunes que encara avui dia incompleixen el dret a ser atès en català a Catalunya. Per cert, aquesta mesura no és exclusiva de Catalunya: els ciutadans bascos i gallecs també tindran dret a ser atesos en èuscar i gallec. I el millor de tot és que els ciutadans castellanoparlants, com els de Valladolid, però també els castellanoparlants que viuen a Catalunya, continuaran mantenint el seu dret a ser atesos en castellà. A ells no se’ls veurà disminuït cap dret i als catalanoparlants se’ls hi ampliaran i garantiran. Així que si un client vol ser atès en castellà, probablement haurà de prèmer l'u. Però si algú vol ser atès en català, ja no haurà de tocar el dos.