Em sento catalana i no hi puc fer res. Només de llevar-me, ja tinc ganes de fotre’m un plat de mongetes seques amb botifarra i allioli i ballar sardanes; i no em puc adormir sense haver cantat el virolai «Rosa d’abril» quatre vegades. Hi ha gent que es pensa que em sento catalana expressament, per molestar-los; però us asseguro que ho faig sense voler, em surt així de natural. Suposo que de petita em van fer menjar massa pa amb tomata i escudella i carn d’olla i ja no hi ha marxa enrere possible, el meu cos supura catalanitat per tot arreu. De veritat que he intentat no sentir-me catalana, però, cada vegada que ho intento, tinc més ganes de menjar allioli i de comprar-me un fiscorn o una tenora per entrar a formar part d’una cobla. L’última vegada que ho vaig intentar, vaig acabar sent l’enxaneta d’un castell de 3 de 10 amb folre i manilles (i tinc acrofòbia). Des d’aquell dia, visc amb la por de convertir-me en un calçot si faig un esforç més per no sentir-me catalana. Per això, he decidit no esforçar-me més i acceptar-me tal com soc. I a qui no li agradi la meva catalanitat, que no em miri ni m’escolti.
Sentir-se catalana no és gens fàcil, tot el dia tens ganes de combinar pronoms febles (encara que no vinguin al cas), fer cagar el tió i organitzar manifestacions per la independència. I el dia no dona per a tant, tens altres obligacions molt més importants, com per exemple: queixar-te per tot i no buscar solucions. A les xarxes socials tampoc t’ho posen gens fàcil, sempre hi ha gent defensant la llengua catalana i penjant fotos de llocs emblemàtics de Catalunya. Així, no es pot viure, és impossible no sentir-se catalana. La gent és molt cruel, no sé per què han d’utilitzar el català a les xarxes i fer-te sentir orgullosa de ser catalana. Si tant els agrada ser catalans i escriure en català, que ho facin en privat, no cal que ho vagin proclamant als quatre vents. Hi ha persones que ho passen molt malament sentint-se catalanes, posem-los-ho fàcil, siguem una mica empàtics.
Visc amb la por de convertir-me en un calçot si faig un esforç més per no sentir-me catalana
El pitjor dia de la meva vida va ser un dijous a dos quarts menys cinc de sis de la tarda. Ho recordo perfectament. Estava passant uns dies a Edimburg i em vaig trobar una colla de catalans parlant descaradament en català al mig del carrer. Va ser terrorífic sentir-los parlar d’aquella manera, sense complexos, sense importar-los que els poguessin sentir. Però el pitjor va venir després, quan es van adonar que duia uns mitjons amb la senyera catalana i van entendre que era un d’ells. Van córrer cap a mi, em van abraçar tots i van començar a cantar l'himne nacional de Catalunya: «Els segadors». Els pobres escocesos (prou problemes tenen amb la seva identitat) que hi havia al voltant no entenien res, sobretot quan vam començar a sucar llesques de pa amb tomàquet i les vam repartir a tothom. Quatre dies després, em vaig despertar amb unes espardenyes als peus, unes mitenes a les mans, una gandalla al cap i un porró de vi a la tauleta de nit. Va haver-hi un abans i un després d’aquest dia (de fet, sempre hi ha un abans i un després de qualsevol dia, però això és un altre tema), no vaig tornar a parlar català amb accent de Girona mai més i vaig llençar totes les peces de roba que tenia amb la senyera catalana brodada.
Però ara ja és massa tard per frenar la catalanitat al món. Per culpa de les xarxes socials, tothom sap que Catalunya existeix, que més de deu milions de persones parlen català i que la paraula catalana més bonica és xiuxiueig. És impossible parar aquest tsunami. L’única cosa que podem fer és intentar sentir-nos poc catalans i tocar fusta perquè la resta del món no s’acabi sentint també catalana.