Els nacionalistes catalans, a diferència dels nacionalistes bascos, han tingut històricament fama de ser molt mal negociadors a Madrid. Els bascos hi han anat sempre amb les idees clares, directes al gra i mirant només per ells, sense que res els distragués de l’objectiu. Als catalans, en canvi, els han perdut les formes i els gestos i amb quatre copets a l’esquena i una mica de sabó els diferents governs espanyols els han ben entabanat i els han fet creure qui sap què, a canvi, però, de no res. Aquestes han estat les estratègies, d’una banda, del PNB i, de l’altra, abans de CiU —la de les millors èpoques— i ara de JxCat, encara que no li ho sembli, i, sobretot, d’ERC.

Fa anys es va fer famosa l’anècdota que, un cop acabada una reunió a Madrid entre delegacions dels governs de CiU i del PSOE —era l’època de les presidències de Jordi Pujol i de Felipe González—, un representant de la part espanyola li va preguntar, entre sorprès i incrèdul, a un de la part catalana que com era que es conformaven amb la transferència d’engrunes sobre la competència de seguretat ciutadana als Mossos d’Esquadra i no havien demanat el traspàs de la competència sencera, perquè ells es pensaven que això és el que farien aquesta vegada, i resulta que estaven disposats a donar-los-la (es va acabar traspassant anys després en temps del govern del PP que presidia José María Aznar fruit del Pacte del Majestic amb CiU). El cas és prou il·lustratiu de com han funcionat les coses a la política catalana i de com, de fet, continuen funcionant encara.

Vegis, si no, per exemple, en què ha quedat l’acord que el juliol del 2024 van assolir ERC i el PSC sobre la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat —es va produir el mes d’agost— i segons el qual el Govern català, a través de l’Agència Tributària de Catalunya, seria l’encarregat de “gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar tots els impostos que es paguen a Catalunya”, des del 100% de l’IRPF fins al 100% de l’IVA i de l’impost de societats. Un traspàs integral, com els ha agradat batejar-lo als negociadors catalans, que implicaria una reforma de dalt a baix del model de finançament autonòmic, en la línia de l’anomenat “concert econòmic solidari” —per diferenciar-lo del basc, que no té cap quota de solidaritat per a la resta d’autonomies, però que el català, sempre més papista que el papa, lògicament sí que la preveuria—, tal com fixava el nou Estatut aprovat pel Parlament el 2005 i que després les Corts espanyoles van escapçar el 2006. En resum, que el Govern català tindria, per fi, la clau de la caixa.

Sort que aquesta vegada ERC tenia la “garantia”, van dir, que el PSOE donaria suport a les modificacions legals necessàries —bàsicament la de la Llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA)— per poder implementar el nou sistema de finançament, que, si no l’arriba a tenir, no se sap què hauria passat. I és que ha estat el PSOE, que és qui realment talla el bacallà, qui, en realitat, ha anat diluint l’acord: que si s’aplicarà de manera progressiva començant per un sol impost, l’IRPF, i per la declaració de la renda del 2025 que el 2026 ja es recaptarà a Catalunya, que si l’Agència Tributària de Catalunya no té prou personal i abans se l’ha de dotar dels mitjans humans necessaris i, per tant, les dates s’endarrereixen fins no se sap quan, que si transferir el 100% de l’IRPF és impossible perquè el galliner autonòmic s’esvalotaria més del que ja ho està i encara més en període electoral a l’Andalusia de la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, que si el govern espanyol ni tan sols no es pot comprometre a transferir-lo més endavant perquè qualsevol altra excusa... I així fins a quedar tot en no res, en paper mullat.

ERC accepta totes les renúncies com si res i continua sostenint el Govern de Salvador Illa a Catalunya i el de Pedro Sánchez a Espanya

Però el millor del cas és que, a desgrat de tantes rebaixes, ERC accepta totes les renúncies com si res i continua sostenint el Govern de Salvador Illa a Catalunya i el de Pedro Sánchez a Espanya. De fet, encara que es faci pregar perquè no sigui dit, s’està preparant per donar suport al pressupost de la Generalitat d’aquest 2026 —seria el primer que aprovaria el líder del PSC després de funcionar fins ara amb el prorrogat del 2023—, que, tot i que inicialment depenia del traspàs del 100% de l’IRPF, ara sembla que n’hi hauria prou amb el compromís del traspàs, però no adquirit pel PSC, que no és d’ell de qui depèn que es materialitzi, sinó pel PSOE, que és de qui sí que depèn totalment i que, de moment, mentre no s’aclareixi el panorama electoral, sobretot a Andalusia, es fa el ronsa. I es conformarà, ERC, que això vagi acompanyat de la creació d’un consorci d’inversions entre l’Estat espanyol i el govern català per vigilar que el govern espanyol compleix les inversions acordades i, si no ho fa, obligar-lo que ho faci.

De tota manera, que Salvador Illa no es preocupi, que si al final tampoc no li acaba aprovant, pel que sigui, aquest pressupost, sí que donarà via lliure als suplements de crèdit que calguin perquè es pugui gastar exactament el mateix que es gastaria si tingués els nous comptes públics en marxa. Amb una diferència fonamental, tanmateix, que, si per tercer any consecutiu el 133è president de la Generalitat no pot aprovar el pressupost, el panorama se li complicarà molt i faltarà veure si podrà aguantar la pressió perquè, com hauria de ser normal en una situació així, avanci les eleccions. És aquí on el PSOE ha de decidir si es compromet a transferir el 100% de l’IRPF a Catalunya i deixa que María Jesús Montero rebi per tots cantons a Andalusia o prefereix sacrificar Salvador Illa a Catalunya a canvi d’un resultat a Andalusia que sap que, faci el que faci, li serà igual de negatiu. I si ERC és incapaç d’aprofitar aquesta debilitat tant del PSOE com del PSC, és per fer-s’ho mirar.

Les cabrioles, això sí, que han de fer Oriol Junqueras i els seus per intentar fer veure que, com a força política seriosa que són, s’adapten a les circumstàncies de cada moment, però sense perdre de vista que la prioritat per damunt de tot és satisfer les necessitats dels ciutadans de Catalunya, i per mirar que no es noti gaire que tot plegat és un capítol més de l’escenificació processista que els partits catalans interpreten des del fiasco de l’aplicació del resultat del referèndum del Primer d’Octubre del 2017. Qui encara s’ho cregui, pitjor per a ell. És, comptat i debatut, el sí però no i el ni sí ni no sinó tot el contrari al més pur estil convergent que abans va servir a CiU per mantenir-se trenta anys al poder i que ara, en canvi, és un llast per a una ERC que, actuant així, hi perd més que no pas hi guanya, perquè els temps polítics han canviat molt i la gran majoria de la gent, tret de la parròquia incondicional, ja no s’empassa segons quins gripaus.

El mateix val a l’hora d’analitzar el traspàs també dit integral de Rodalies pactat igualment per ERC i que ja s’està veient quin tarannà ha agafat en ser la nova operadora del servei una empresa mixta entre la Generalitat i Renfe en què la majoria no la té la part catalana, sinó l’espanyola. O el traspàs encara més integral de les competències en immigració, acordat, en aquest cas, per JxCat amb el PSOE, que si bé és cert que no s’ha fet efectiu perquè Podemos ho ha impedit, no ho és menys que d’integral tampoc no en tindria res. Tot gràcies a la incapacitat manifesta i sempiterna dels polítics catalans de negociar res de profit a Madrid.