Aquestes darreres setmanes, molts catalans s’han esvalotat arran del seguiment que la selecció espanyola de futbol ha provocat a casa nostra. Veure una part del nostre jovent amb la samarreta de la "roja", alguns amb la bandera espanyola com a complement, ha estat un xoc emocional per a molta gent. No hi ha ajudat, és clar, l’espectacle de nacionalisme espanyol absolutament caspós que hem pogut veure en una part del públic que va seguir els partits des de les pantalles gegants que alguns ajuntaments catalans van muntar per a l’ocasió. Després de cada partit, hem vist cotxes pels nostres carrers fent sonar el clàxon i fins i tot s’han tirat coets de celebració. Alguns inconscients han tirat focs artificials a les urbanitzacions situades enmig del bosc, amb el risc evident de provocar un incendi que els engolís a ells mateixos. Segurament els era igual quedar socarrimats, si podien celebrar que eren espanyols i havien guanyat el Mundial. Davant de tot això, no han estat pocs els catalans que ho han viscut com si fos la fi del món, com si una horda de mongols arrasés el país, com si un meteorit esclafés els darrers flocs de catalanitat que encara resistien. Alguns catalanets asseguraven no reconèixer el seu germà, el seu veí o el seu fill, contagiats per aquesta febrada espanyola. Puc entendre aquesta sensació perfectament, és clar. Però em sembla que no cal dramatitzar ni treure les coses fora de lloc. De vegades, els catalans tenim una tendència a la dramatització impròpia del nostre tarannà —que més aviat marca un punt de distància escèptica amb tot el que ens envolta. I, de fet, en aquest cas, crec que no veiem la imatge sencera i només ens fixem en la samarreta de la selecció espanyola.
Precisament arran de tot aquest enrenou, voldria recordar que la 19a edició de la Copa del Món de Futbol es va celebrar a Sud-àfrica entre els dies 11 de juny i 11 de juliol de l’any 2010. Aquella competició sempre serà recordada a casa nostra perquè allà es van conèixer en Gerard Piqué i la Shakira. A banda d’això, també voldria recordar que Espanya va guanyar aquell Mundial, i per això, fins ara, la seva selecció lluïa un estel solitari sobre el seu escut. Com que la memòria és selectiva, molta gent no recorda que aquell triomf també va desfermar una onada de fervor a Catalunya. Els carrers del nostre país es van omplir de samarretes de la selecció espanyola, de banderes rojigualdas i de cants patriòtics d’alt nivell líric, com aquell que diu "yo soy español, español, españoool". Cada gol provocava l’esclat de coets i petards. Tot allò també va provocar un xoc emocional entre molts catalans. Com podia ser que tants catalans, molts catalanistes o sobiranistes de pedra picada, celebressin el triomf de la selecció espanyola talment com si el Barça hagués guanyat la Champions? Doncs així va ser.
Bona part dels catalans veuen compatible celebrar el triomf de la selecció espanyola, especialment si l’equip està format bàsicament per catalans i jugadors del FCB, amb el sentiment nacional català
Com he dit, Espanya va guanyar aquell primer mundial el 2010. Però vet aquí que el dia 10 de juliol d’aquell mateix any, només un dia abans que es jugués la final entre Espanya i els Països Baixos a la ciutat de Johannesburg, els carrers de Barcelona van acollir la manifestació gegantina contra la sentència de l’Estatut amb el lema "Som una nació. Nosaltres decidim". Aquella manifestació va aplegar més d’un milió de persones i va ser el tret de sortida del procés independentista que va culminar amb el referèndum del primer d’octubre del 2017. I això que vol dir? Vol dir que bona part dels catalans veuen compatible celebrar el triomf de la selecció espanyola, especialment si l’equip està format bàsicament per catalans i jugadors del FCB, amb el sentiment nacional català. Una cosa no treu l’altra, encara que a molts, entre els quals m’incloc, ens pugui semblar sorprenent.
Potser tots plegats ja hauríem d’haver après, a hores d’ara, que no tots els catalans són militants a ultrança de la catalanitat, fervorosos guardians de les essències ni àvids lectors nocturns de La nacionalitat catalana de Prat de la Riba. I això no els fa menys o més catalans. Els catalans, com la resta de persones del món, simplement volen gaudir i guanyar, sentir-se membres d’una comunitat que il·lusioni, saber que formen part de la història i que van viure un gran moment per explicar-ho als seus fills i als seus nets. I, de vegades, tot això ho ofereix un equip de futbol i una victòria; de vegades és el Barça i de vegades és la selecció espanyola. Sense més consideracions ni segones lectures. Pot semblar contradictori si algú és independentista, però ja ho diu la dita: menys de tres contradiccions és dogmatisme. El dia que el catalanisme o el sobiranisme o l’independentisme sigui capaç d’oferir un projecte il·lusionant, creïble i guanyador, la gent hi serà. I molts dels que hi seran són els mateixos que aquests dies han celebrat els gols de la selecció espanyola. Per cert, ara seria un bon moment per començar a pensar en un gran partit de la selecció catalana de futbol contra un rival rellevant. Potser si omplim un estadi per veure la nostra selecció nacional alguns d’aquests catalanets esvalotats es podrà calmar una mica.