De menuda penses que et menjaràs lo món i de més gran, quan lo món se t'ha menjat a tu, no acabes de saber en quin moment se va girar la truita. Això no obstant, menjar sempre és un plaer i amb cada aniversari faríem bé de recordar-ho. Perquè mossegar les hores és assaborir la vida. Perquè la llista dels que s'han anat quedant pel camí comença a ser llarga. Tothom té la seua. Totes les motxilles pesen, però l'esquena que les sosté se mos va enfortint a cada pas —quin remei— i els bocins que encara roseguem amb la llengua al fons paladar, entre quixals, mos recorden que el regust de seguir-hi sent és sempre el millor premi.
Costa poc caragolar-se en la voràgine del ritme de la nostra societat primermundista. Quedar-se atrapat a l'espiral. Los dies se succeïxen, mos aixequem pel dematí i donem per fet que lo normal deu ser continuar respirant i tirar endavant ni que siga a trompicons. Cada u amb les seues eines. Cada u des del seu racó de món. Este 'qui dia passa, any empeny' fa que se mos oblide lo més important: que encara hi som i que això, com més pàgines de l'agenda girem, menys habitual és i que, malgrat totes les misèries, l'alternativa és molt pitjor, perquè voldria dir no ser-hi. Estimar i ser estimat, poca cosa més mos cal i saber destriar lo gra de la palla, que importa més amb qui que lo què.
La llibertat és la clau mestra que obri el pany de totes les portes que atravessarem. Viu de manera que t'admiren perquè saps ser feliç
Avui faig 50 anys, una bona edat per a mirar enrere i endavant alhora. Retrovisor i prismàtics. Retrovisor per a agrair i adependre del camí fet. Prismàtics per a imaginar i continuar-te il·lusionant quan mires l'horitzó que ve. Amb lo transcorre dels dies, te n'adones que la llibertat és la clau mestra que obri el pany de totes les portes que atravessarem. Que hi ha amistats que no eren per sempre, que la paciència és bona companya, sempre i quan no es convertisca en ingenuïtat. Que no cal gastar energia en qui no la mereix i que millor no esbelegar-se en segons què perquè tot arriba i tot passa. Que hi ha persones amb qui es pot riure fins a plorar i viceversa. Descobrixes que els revols del camí los has superat millor del que et pensaves i que l'amor apareix quan menys te l'esperes i que és la galtada més dolça del món.
Viure és com anar en bicicleta: si dixes de pedalar, caus. De tota manera, tampoc no està malament intentar que el pas per este món també siga com anar en caiac: fluint i avançant mentre descansem flotant. Una mica de pau i de pausa, per favor, no tot ha de ser esforç. Tirar-mos de cap a la piscina, parar l'orella, valorar el temps —lo tresor més preuat que tenim—, badar i fer allò que realment mos ompli, pete qui pete. Que qui et vol de debò hi és en tot moment i de maneres ben diverses i que a l'enemic que fuig, fes-li un pont de plata. Viu de manera que t'admiren perquè saps ser feliç. La vida està de part teua. Cantem-la i cantem-li i felicitats a tots aquells qui este 2026 posareu lo 5 al davant. Celebrem que seguim vives, que no és poc.