Després de l'operació de màrqueting duta a terme per una coneguda cadena de supermercats en ocasió de la cistella bàsica de la compra que va concebre en un quart d'hora la part podemita del govern espanyol, ens arriba una nova demostració que la publicitat vol condicionar les nostres vides i modela les ànimes menys resistents. Els funerals de la reina Elisabet II s'han convertit en la mostra més gran de soft power practicada per un país en les últimes dècades. Ni Japó amb el seu manga i l'anime abocats sobre la nostra joventut, i no tan joves, ha aconseguit un rentat d'imatge i una popularització d'un estat com la que ha portat a terme el Regne Unit i per extensió l'imperi britànic els últims dies amb la inconscient col·laboració de tots, inclosos els seus enemics més importants.
Mentre els anglesos treballen en l'exportació de la seva reina com a principal valedora de la idiosincràsia que els ha fet bressol de la filosofia política occidental, referent cultural i condicionant econòmic de primer ordre fins al Brexit, a Espanya ens anem disparant trets als peus un dia rere l'altre, amb la connivència o no dels serveis d'intel·ligència. L'últim capítol del serial sobre l'atac i voluntat de demolició de la monarquia espanyola se'ns presenta, paradoxalment, pensat per salvar-la, enfonsant Joan Carles I en benefici de Felip VI. Es diu Salvar al rey, però dubto que se'n surti, encara que ho pretengui. Es tracta de tres episodis d'una minisèrie que està en boca de molts (no de tots, com he pogut comprovar entre els meus estudiants, a qui no els importa gens ni mica, imagino que perquè hi parlen periodistes i no youtubers), tres lliuraments d'una hora, que pretenen justificar les actituds de Joan Carles I en relació amb els diners per aquella filosofia a l'estil Scarlett O'Hara determinada a no tornar a passar fam, i que excusa la seva compulsió sexual en aquesta tendència malaltissa de molts altres Borbons (i de famosos plebeus) amb l'esperó de l'avorrida tasca que per al seu caràcter suposava la funció de regnar i de l'eròtica que, malgré tout, genera l'exercici del poder.
Ni en les tragèdies clàssiques no trobaríem una manera tan rebuscada i improbable de salvar el Rei
La pantomima televisiva es presenta com una mostra de transparència, però sobretot se centra en la morbositat d'una sexualitat desencadenada sense pensar en el dolor que això pugui generar en l'entorn familiar del monarca. Com més descarnada és la descripció del fallit, més incòlume es pretén presentar al fill, però és això possible? En tot cas, no ho sembla: els qui col·laboren en l'elaboració del documental i al seu dia van callar pretenen ara justificar que el silenci formava part d'una operació d'estat en què el secret es va mantenir mentre va ser possible. Els que ara s'incorporen, suposada fornada de periodisme compromès amb la veritat i no amb el poder, potser d'aquí a uns anys diran que ells també van callar ara moltes coses per un bé més gran. I sí, els secrets oficials existeixen i la història acaba per demostrar que el mal que eviten els converteix en necessaris, encara que això ens furti saber i, per tant, decidir en llibertat.
Encara que, per a què enganyar-se? El cert és que la majoria de la gent ni vol ser salvada ni clama per res llevat de quan veu la seva situació estrictament personal perjudicada. I de vegades ni llavors. Per això aquest rei que diuen voler salvar, però que regna en temps de penúria greu i de depressió social, té pitjor sortida que l'anterior encara que sigui exemplar cada dia de la seva vida, molts més del que ho va ser el seu pare. I presentar a aquest últim com un delinqüent, jutjant els passos de llavors amb ulls d'avui i començant a mirar només a partir del moment en què la hybris l'encega, no només és injust amb ell, sinó també letal envers l'hereu, que no té tant a oferir en el seu historial, encara que hi col·loquem el discurs del 3 d'octubre de 2017, una cosa sobre la qual a Catalunya, sense anar més lluny, el judici està dividit.
Matar el pare, com Júpiter a Urà, gairebé com, per a escàndol del príncep Hamlet, passava al regne podrit de Dinamarca. Si ens haguessin dit que l'operació per salvar el rei es va treure del guió d'una tragèdia de Shakespeare, no ens hauríem sorprès més del que ja ho estem. Gairebé sembla que el rei que pretenen salvar, per comparació, és Carles III d'Anglaterra. I això tot i que no han posat les coses fàcils al fill d'Elisabet II, aquest al qual la revista satírica Charlie Hebdo no ha dubtat a qualificar d'assassí de la que va ser la seva primera esposa i mare de l'hereu desitjat per la seva pròpia àvia.
Com deia, ni en les tragèdies clàssiques no trobaríem una manera tan rebuscada i improbable de salvar el Rei. La cosa només pot empitjorar amb l'hagiografia que es prepara a si mateix el president Pedro Sánchez.