Em vaig trobar Magda Oranich a la presentació de l’últim llibre de la Clàudia Pujol. L’advocada i activista em va preguntar si escriuria un article dedicat als 50 anys de l’execució de Salvador Puig Antich i li vaig contestar que no ho sabia. Encara que l’assassinat d’en Salvador ha estat present a la meva vida des d’aquell 2 de març de 1974 —les famílies polititzades tenen aquestes coses—, havia mantingut viva la seva memòria gràcies a una de les més colpidores pel·lícules del cinema espanyol dirigida pel gran Manel Huerga, i pel llibre Salvador Puig Antich, cas obert, escrit per Jordi Panyella, un periodista de raça. Però parlar d’en Salvador em feia molt respecte, tant pel condemnat com per la Merçona, l'Imma, la Carme i la Montse, les germanes que han caminat per la segona vida d’en Salvador tractant de portar els seus botxins davant els tribunals de la memòria.
Fa uns mesos, vaig tenir l’oportunitat de fer una visita a la Model. L’Ernest Folch m’havia fet la proposta de fer-hi la roda de premsa per presentar el llibre inèdit del meu pare, Los papeles de Admunsen, i em va semblar bé tornar a un dels indrets més menyspreables de Barcelona, ara reconvertit en un espai de memòria i cultura. El pare i la mare hi havien estat empresonats a principis dels seixanta, però jo soc més de la generació que veia Josep Maria Xirinacs assegut a les portes de la presó per demanar l’amnistia dels presos polítics. En Xirinacs s’hi va estar 12 hores diàries, des del 25 de desembre de 1975 fins a l’aprovació de la llei, el 15 d’octubre de 1977. I, per descomptat, soc de la generació que havia fet d’en Salvador Puig Antich un mite. La vida té aquestes crueltats.
I passejant per les cel·les de la Model, vàrem entrar a la sala de correus on havia estat executat en Salvador amb un dels mètodes més terribles, Spain is different, que han inventat els països que porten la venjança al seu ADN. Al centre de la sala, uns requadres assenyalen el lloc on estava instal·lat el garrot vil que va trencar-li el coll i la possibilitat de construir futures nostàlgies. Diuen que en Salvador estava més tranquil que els seus assassins i, això sí que ho vaig poder comprovar, més tranquil que jo i els meus companys de visita cultural. Tan a prop de la finestra, tan lluny de la llibertat, tan a prop de la mort. I em va venir el record, com una guspira enverinada, el moment en què l’infermer ens va demanar el permís per desconnectar el nostre fill de la màquina que el mantenia viu. Una putada, com va dir el Salvador quan va veure que se li aplicaria la pena capital. El meu fill va tenir una mort més dolça i li vaig poder donar la mà, però mai m’he tret del cap el meu paper de botxí.
50 anys són una xifra rodona per recordar que la llei d’amnistia va servir per acabar convertint en màrtirs els botxins en nom de la reconciliació
El cas Puig Antich encara obre ferides i velles lluites ideològiques. Durant un Sant Jordi, em vaig trobar Pepe Ribas, el fundador de la mítica revista Ajoblanco i membre de la tropa de nostàlgics que ploren i ploren per la Barcelona dels setanta. En Pepe acabava de publicar el seu primer volum de memòries, un llibre en què el meu pare era un dels ases dels seus cops. No em va molestar, perquè sabia de quin peu calçava el Ribas, un veritable esteta ideològic que en la joventut havia militat en l’anarquisme com a resposta a una família reaccionàriament franquista, i en la maduresa, s’havia fet estimar per la dreta formada pels demòcrates de tota la vida. I una de les recriminacions que em va fer quan li vaig dir que s’havia posat les botes amb el meu pare, va ser el paper que va tenir el Manolo i el PSUC amb Puig Antich. Ell ho recordava així, però mirant el Pepe vaig pensar: “Quins collons té aquest paio”. Uns collons com els d’altres anarquistes de casa bona que es varen abraçar al PP quan la memòria històrica va començar a treure la ronya a certs cognoms implicats en les corrupteles del franquisme. Veient l’evolució política d’alguns d’aquells llibertaris que es varen apropiar de la memòria de Puig Antich, estic segur que el Salvador també exclamaria: quins collons!
Amb Jordi Panyella ens coneixem des de l’EGB. Vàrem compartir aula a l’escola Nabí, i des de llavors mantenim una amistat que és com el Guadiana. I en una d’aquestes trobades, em va ensenyar el portal on es van produir els fets que varen acabar amb la detenció de Puig Antich: carrer Girona cantonada amb Consell de Cent. I apropant el nas al vidre del portal d’entrada, em va mostrar el forat de l’escala de marbre on encara hi ha incrustada una bala. S’ha de llegir el llibre del Panyella per saber més sobre la vida d’en Salvador, la seva militància en el MIL i l’obscur consell de guerra en què se’l va condemnar a mort pel suposat homicidi del subinspector de policia Francisco Anguas Barragán.
Aquests dies, on toquen campanades de mort per un assassinat comès pel terrorisme d’estat, serveixen per recuperar la memòria històrica “d’un temps, d’un país”, com diria Raimon, que ha quedat amagada per una democràcia que ha tractat de dissimular els draps bruts. 50 anys són una xifra rodona per recordar que la llei d’amnistia va servir per acabar convertint en màrtirs els botxins en nom de la reconciliació. L’assassinat del Salvador té la mateixa fondària moral que les tombes dels 114.000 republicans enterrats en les fosses comunes cavades en la llarga nit de la dictadura franquista i que no poden veure la llum amb l’excusa de la suposada reconciliació nacional.