La manera com algú plega dels llocs revela tantes veritats com allò que hi havia anat a fer. Ada Colau —sospito que després d’haver-se purgat els fracassos a còpia de fer festa— ha tornat a la vida pública per explicar que no vol ser ministra: “És cert que hi havia pressió ambiental. M'ho deien pel carrer, no m'ho invento. El meu espai polític m'ho ha demanat de manera insistent. He decidit que no”. Encaixada entre aquestes quatre afirmacions hi ha una veritat sobre Colau: que fins i tot d’explicar que no vol romandre a la vida política és capaç de fer-ne un escenari que jugui a favor de la consideració que es té. Si per plegar has de convertir els estudis de ràdio en aparador de les teves virtuts, és a dir, si abans d’evaporar-te has d’explicar per què ho fas, és que necessites assenyalar la manca de virtuts dels altres. És un judici d’intencions que en qualsevol altre cas podria ser injust, però en el cas d’Ada Colau —després de les acusacions de Pablo Iglesias— sembla el copet a l’espatlla final que necessitava dedicar-se a ella mateixa per anar-se’n tranquil·la.
En política hi ha una corrupció silenciosa que furga en l’autopercepció dels qui hi participen, els fa inaccessibles a l’examen i, per tant, els capa qualsevol capacitat d’autocrítica
Sovint parlem de la capacitat corruptiva del poder per referir-nos als qui s’aprofiten del seu càrrec polític per rampinyar pempins o per abandonar qualsevol codi moral a favor dels seus interessos partidistes. Però en política hi ha una corrupció silenciosa que furga en l’autopercepció dels qui hi participen, els fa inaccessibles a l’examen i, per tant, els capa qualsevol capacitat d’autocrítica. Fa l’efecte que és un procediment força precipitat que comença en l’autodefensa, en protegir-te de les difamacions alienes per seguir exercint, i que acaba traduint-se en un distanciament de la realitat o, si més no, en una incapacitat d’entendre quina és la realitat dels qui no són dins d’aquest món. Costa saber si en el cas de Colau aquesta incapacitat venia de casa o va ser sobrevinguda, però la tensió amb la crítica la va dur a abandonar Twitter quan encara era alcaldessa, conscient que fer-ho seria llegit per molts ciutadans com un tic autoritari.
Ada Colau i Laura Borràs s’assemblen més del que es pensen perquè fan servir les mateixes eines per viure el pes de la seva imatge pública amb comoditat
Ada Colau i Laura Borràs s’assemblen més del que es pensen, perquè fan servir les mateixes eines per viure el pes de la seva imatge pública amb comoditat. No són les úniques, són exemplars. Són dos casos claríssims de com fina pot ser la línia entre tenir la pell gruixuda —o engruixir-la per no ser presa de les llengües de serp— i ser el producte d’una càmera de ressonància d’elogis. A part de ser dones que s’han dedicat a la política, són dones que compten amb un club de fans fidelíssim, encarregat de garantir els seus respectius benestars fent-los-hi de para-xocs, amansint les difamacions i aclamant-ne les bondats. Aquest eixam de seguidors no és inofensiu perquè és sinònim de vots i és el que impedeix que el teu partit es vulgui desfer de tu quan caus en desgràcia, com li ha passat a Borràs. També és el que trepitja ulls de poll dins les files del teu propi partit, perquè és el recordatori constant que, malgrat la ideologia compartida, ets més estimat que d’altres.
Saber plegar és aprendre a bregar amb la persona que ets sense la política i no somicar a veure si t’hi deixen tornar. És tractar honestament amb les teves tares sense por que algú les faci servir com una arma política
Laura Borràs no només no va saber plegar, sinó que va fer servir els seus partidaris com una caixa d’eines perquè Junts tanqués files amb ella quan la ballava magra. Sempre hi ha un punt còmic en veure com un polític s’aferra a la cadira com si tota la seva vàlua personal en depengués, com si res el pogués fer sentir tan bé com passejar-se amb ínfules pels passadissos del Parlament i com si els calgués la mirada d’admiració de la Carme, la veïna del segon primera, cada vegada que es troben al portal. Saber plegar és saber contenir les ganes de tornar, o saber-ne guardar les aparences. Artur Mas, que ho va tenir més fàcil perquè no el van deixar triar, tampoc no en va saber. És comprensible quedar corcat pel ressentiment, sobretot quan se’t considera un traïdor de classe i el comte de Godó et nega la salutació en actes públics, però convindrem que fer un pòdcast són quatre molles finals que et pots oferir a tu mateix com un bàlsam i no enfrontar-te a la nuesa de la teva imatge quan ja n’han extirpat el càrrec. Saber plegar és aprendre a bregar amb la persona que ets sense la política i no somicar a veure si t’hi deixen tornar. Saber plegar és aprendre a viure sense la càmera de ressonància dels elogis. Saber plegar és tornar a tractar honestament amb les teves tares sense por que algú les faci servir com una arma política.
Saber plegar és aprendre a posar-te l'ego a lloc tot sol. Saber plegar és tallar l’addicció que et corromp. Saber plegar és marxar sense deixar-ho tot a punt per si un dia vols —o pots— tornar
Si pensem la inclinació política com una fal·lera estrictament vocacional, entenc que plegar no sigui fàcil. No parlo d’una condemna automàtica a l’ostracisme, parlo de saber estar. La Marta Pascal s’ha volgut fer instagramer, perquè ens entenguem. En Ferran Bel va repartir uns pastissets de Tortosa a l’entrada del Congrés per acomiadar-se i ha acabat representant la Pimec a Madrid. Saber plegar no és fàcil perquè qualsevol nou camí laboral pot ser entès com el fruit d’una professió caracteritzada pel tràfic d’interessos. Hi ha qui sap plegar, però sempre espera tornar. El president Aragonès, que fa uns anys que es dedica a la vida política, ho sap llegir millor que ningú. Per això no va dubtar a proposar conselleries a personatges que no havien estat al Govern o hi havien orbitat: els Mishima diuen que qui n’ha begut en tindrà set tota la vida. Tornar et permet treure’t la careta trista d’expolític, sentir-te útil malgrat que no ho siguis, perquè sempre hi haurà algú disposat a posar-te l’ego a lloc. Saber plegar és aprendre a posar-te’l a lloc tot sol. Saber plegar és tallar l’addicció que et corromp. Saber plegar és marxar sense deixar-ho tot a punt per si un dia vols —o pots— tornar.