Darrerament, sembla que la tasca evangelitzadora de Gabriel Rufián per les espanyes (ho escric en plural perquè el líder d’Esquerra a la capital del regne sembla compartir l’objectiu sociata d’una “nació de nacions”, per molt que ningú sàpiga què polles vol dir tal cosa) inclou una crítica desacomplexada als mitjans catalans. Farà cosa de dues setmanes, Rufián acusava la premsa de “fer el mateix article refrito (sic) sobre el salseo (sic) intern a ERC” mentre desatenia l’aliança creixent entre Junts, el PP i Vox. Poc després, Rufián hi tornava dient —ara en espanyol, perquè ho entenguessin tots els seus nous votants— que al 90% del quart poder “llevan 5 días hablando del último invento convergente: la vía Starmer (...) Las mismas decenas de horas que NO se dedicarán a hablar de las veces que Junts ha pactado y votado con Vox en el Congreso contra Catalunya (sic) y su clase trabajadora”. Semblaria, en un gest habitual als polítics de la casta, que part del sou d’en Gabriel es justifica no pas esmenant els mitjans, que només faltaria, sinó recomanant-los sobre què cal parlar.
Rufián deu pensar que tota aquesta brega amb els mitjans li regalarà força de cara a convertir-se en el possible vicepresident a l’ombra de Pedro Sánchez
Embriagat per les tesis d’Enric Juliana, el qual fa ben poc advertia d’un possible trànsit entre el “¡Puigdemont a prisión!” del postprocés i l’hipotètic acostament de la dreta catalana amb el PP, Rufián deu pensar que tota aquesta brega amb els mitjans li regalarà força de cara a convertir-se en el possible vicepresident a l’ombra de Pedro Sánchez (vist que Podemos i Sumar no abandonen l’UCI). En aquest sentit, Rufián deu haver pres nota del seu referent en l’art de la resistència, car Sánchez va passar-se molt de temps —amb un retir meditatiu inclòs— esmenant els mitjans de Madrit que sospitaven de les conductes d’Ábalos i cia... fins al moment que aquesta presumpció de culpabilitats es palesà bastant encertada. Per aquest motiu, seria oportú que en Gabriel no s’empeltés de l’esperit censor dels líders madrilenys i pensés quelcom que fins i tot ell podrà entendre fàcilment: si els mitjans jutgen ERC amb més duresa, de la qual cosa no en tinc ni puta idea, potser es deu al fet que el seu partit actua amb l’esperit jaqueter amb què ell mateix esmenava fa tres dies als pèrfids convergents?
Sigui com sigui, servidor se sent poc al·ludit amb les llàgrimes d’atenció del nou salvador de la progressia espanyola. Primer, perquè els pactes entre els partits de dependència espanyola al Congreso m’interessen el mateix que els pòdcasts de 3Cat en què les noies de trenta anys parlen de llur darrera relació tòxica. Al seu torn, pel que fa al temps dedicat als afers de la política tribal en aquest nostre diari, diria que hi ha pocs columnistes que puguin presumir de la nòmina d’hòsties —ben donades, però estrictament igualitàries— que he repartit a totes les formacions. Dit en llenguatge més directe, “en plan Santako”, a mi ningú no m’ha de presentar els convergents ni la seva tendència a allitar-se amb el diable (dit sigui de pas: estigues tranquil, Gabriel, perquè si Franco no va acabar amb Catalunya tampoc ho faran quatre Cayetanos de fireta). Paral·lelament, la tàctica junquerista posterior als fets d’Octubre, consistent en aprofitar el declivi de Junts per convertir-se en la nova Convergència del socialisme espanyol, també me la sé prou bé. Tot això està escrit i prou sabut, Gabriel.
Dit això, ja té conya que Rufián renegui de la (suposada) tendència parcial dels mitjans amb el seu partit quan, tot just aquesta setmana, Esquerra ha utilitzat dues mòmies convergents en retirada com Francesc-Marc Álvaro i Carles Campuzano per impulsar una andròmina ridícula anomenada Esquerra Democràtica, la qual té l’objectiu, i no cal ser una llumenera, de pessigar vots de l’antiga sociovergència. Aital presentació en societat, com podrà comprovar qualsevol lector, ha tingut una sobrerepresentació mediàtica exagerada, sobretot sabent que la reaparició del pobre Francesc-Marc només ens ha servit per recordar que encara viu, mentre que l’enèsim alehop d’un dropo professional com Carles Campuzano no paga ni l’energia que haig d’emprar per escriure un sintagma. D’això n’hem de parlar o no, estimat Gabriel? Val la pena aturar-se a l’enèsim salseo (sic) d’una plataforma que té el mateix interès que el disseny del seu logotip? O et sembla millor que no parlem dels teus convergents, sinó de la malota Nogueras pactant amb Vox? Ja ens diràs, jefazo!