La Rosalía té 33 anys, els mateixos que Jesucrist quan va morir —i ressuscitar. Va néixer un 25 de setembre, el dia de la Mare de Déu de la Misericòrdia. La cantant de Sant Esteve Sesrovires reapareix mundialment per anunciar el llançament del seu nou disc pulcrament vestida de monja i anuncia que el seu quart disc es titula (es bateja, podria haver dit) Lux. Lux, 'la llum' en llatí, la màxima exposició en la vida espiritual. I el disc no vol confondre: ja ha deixat entreveure que hi ha esquitxos de fe a dojo. 

En la Rosalía, l'aparent descontextualització dels objectes sagrats es col·loca en un horitzó de la tria: m’apropio del que és meu

Aquesta deriva espiritual —no sabem si és un pur joc comercial o si és una moció interior autèntica— de Rosalía ens vincula amb Madonna, la cantant italoamericana iconoclasta que es posava llenceria atractiva amb rosaris al pit i que va gosar posar-se el nom de Madonna, la Mare de Déu en italià. En el cas de Madonna, Madonna Louise Veronica Ciccone, la seva formació va ser en el catolicisme, després va abraçar el judaisme, en especial la càbala; tot i que no es declara especialment religiosa. En la Rosalía, l'aparent descontextualització dels objectes sagrats es col·loca en un horitzó de la tria: m’apropio del que és meu. Perquè el rosari no és de ningú, i ella l’abraça amb devoció (o no), però ningú no té un catolicòmetre per fer una gastroscòpia espiritual a na Rosalia. El que passi pel seu cap, pel seu cor, pel seu número de compte i per la seva consciència és ben seu. Aquest acostament i aquesta ostentació de simbologia religiosa de manera tan evident ha estat un camí amb pistes. El fil espiritual ja l’ha anat deixant entreveure en cançons, entrevistes i converses. 

A la seva fitxa de la Viquipèdia posa que el pare es diu José Manuel Vila i la mare Pilar Tobella, però qui influeix més la Rosalía espiritualment parlant és una de les dues àvies que té —la que es diu Rosalía—, de qui parla ben sovint i n'ensenya frases i consells que li fa arribar en què Déu és sempre al centre, abans i tot que la família. 

La Rosalía corria enmig dels fans a Callao a Madrid, tota vestida de blanc, amb sabates vermelles (talment la imatge dels papes fins a Benet XVI), en una versió adulta de la jove cantant que ja va triomfar amb un primer disc sobre els àngels. L’artista entra sense embuts a l’exhibició de la fe i a l’exaltació de la vida religiosa, incloent contingut religiós enmig de les cançons, explicant que admira les monges, mostrant-se emocionada i plorant escoltant l’Escolania de Montserrat. La religió s’escola a la vida pop, i deixa atònits els vianants descol·locats que no entenen què vol dir-los la Rosalía des d’una vestimenta de monja. La provocació de la Rosalía podria encara ser més cridanera, i podria incloure el credo en català en els seus muntatges. Seria la celebració més exitosa i internacional feta a Catalunya pel Concili de Nicea, que ara celebra 1700 anys.