El motiu pel qual la selecció nacional de Catalunya no pot competir internacionalment és la selecció espanyola. Ben diferent que el Regne Unit, un estat amb quatre seleccions nacionals: Escòcia, Gal·les, Irlanda del Nord i Anglaterra. Alguns diran que és perquè la fundació de la FIFA és posterior a la fundació de les respectives federacions i que no és l’habitual. Doncs ho apliquen en altres esports de la mateixa manera i en d’altres fan diferents combinacions. És un tema de voluntat i d’assumir fets que mai canvien a la vida. No hi vull entrar. Només em serveix per explicar que molta gent que voldríem veure competir la nostra selecció nacional a escala internacional, veiem l’espanyola com l’obstacle.
No voler que Espanya guanyi no és un tema d’odi, ni de manca de solidaritat amb els esportistes catalans que hi participen, ni de manca d’empatia amb els jugadors del nostre club —en el meu cas, el Barça—, no. És una qüestió política i de justícia. Precisament, si mai aquesta determinació política flaqueja per simpatia amb els que estan competint, només cal un minut de celebracions al carrer per veure clarament que aquella celebració no té res a veure amb nosaltres, al contrari. Perquè és molt més fàcil imposar un estat que modificar un sentiment. És més fàcil prohibir una llengua que evitar que es parli. És més fàcil aplicar violència institucional que merèixer respecte. I, d’això, algú darrerament se n’ha oblidat.
Quan la selecció espanyola juga partits a camps espanyols, no passen aquestes coses, ja que els espanyols viuen la seva selecció amb normalitat, no amb la mentalitat del colonitzador
Fins fa poc, la selecció espanyola de futbol feia molts anys que no jugava a Barcelona. Darrerament, algú ha pensat que seria una gran idea fer-la venir dos cops en poc temps. Sembla mentida com alguns es creuen la seva pròpia propaganda. El futbol és sentiment. És passió per uns colors. Pel teu club, per la teva nació. Per molt que imposin partits de la selecció espanyola, el sentiment de molts catalans no variarà. I no em refereixo a un sentiment necessàriament negatiu, eh. Molta gent catalanista no té posicionaments contraris a la selecció espanyola tan clarament definits com he descrit anteriorment. En la majoria dels casos, poden ser neutres, fins i tot positius. Però moderats, íntims. Molt lluny d’anar a un partit. I aquí rau el problema que alguns no volen veure. Quan forces les coses, no surten bé. Quan imposes partits d’Espanya a Catalunya, el camp se t’omple de fatxes. No tots els que van anar al partit són fatxes, però n’hi havia molts. I aquesta gent no viu el fet espanyol des de la normalitat nacional. Quan la selecció espanyola juga partits a camps espanyols, no passen aquestes coses, ja que els espanyols viuen la seva selecció amb normalitat, no amb la mentalitat del colonitzador. Les mostres de racisme i d’odi religiós que va expressar una bona part de la gent que va assistir al camp de l’Espanyol per veure la selecció espanyola responen al fet que qui expressa espanyolisme a Catalunya ho fa des de postures radicals, sovint feixistes, molt sovint antidemòcrates i anticatalanes. Plenes d’odi pel fet de sentir-se minoria en una societat oberta, demòcrata, compromesa amb la llibertat i majoritàriament catalanista. Quina gran idea portar la "roja" a Barcelona.
Unes dècades enrere, quan els grisos sumaven perquè veníem del negre absolut —ara ja no som aquí—, alguns ho van entendre. Els mitjans parlaven de “La selección”, La Caixa patrocinava “La selección” i la gent ho seguia a la seva manera… però no venia a Barcelona. Ara som en una època de blanc o negre. Poden prohibir que la selecció catalana competeixi internacionalment, però no podran imposar que vibrem amb la "roja". Imposar la selecció espanyola a Barcelona i deixar-ho en mans dels fatxes, quina gran idea!