Tot allò que es fa sense cridar l'atenció evidencia la voluntat de passar sense fer soroll. Quan, per contra, se'n fa ostentació, estem davant un acte deliberat de fer-se notar, de vanitat (reprovable per molt que sant Tomàs d'Aquino el retirés de la llista dels set pecats capitals) i de vegades, segons les circumstàncies i protagonistes, d'impúdica celebració. Vanitat, en el sentit literal de la definició: “Orgull inspirat per un alt concepte de les pròpies qualitats o els propis mèrits, acompanyat d’un desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents”.
Res més ajustat a alguna de les fotos que s'han fet circular aquest estiu, en plena cinquena onada i entre focs que cremen i cremaran. I per això mateix, foto impúdica, innecessària.
Quan any rere any assistim a la manifesta voluntat de fer-nos presents a través de la nostra vida privada, de publicitar-la, de voler ser el centre del món, de voler exhibir-nos envoltats de la pretesa crème del país, enterrem tota virtut de la nostra tradició judeocristiana. Quan, a més, el gruix dels protagonistes són reincidents, quan darrere hi ha una més que evident projecció partidista, quan ho fem contrariant tota recomanació dels temps que corren i a sobre amb el protagonisme destacat d'alts responsables polítics i governamentals, projectem una pèssima imatge de país i evidenciem una societat elitista i, a voltes, classista, per molt que hi barregem algun mico.
Quan any rere any assistim a la manifesta voluntat de fer-nos presents a través de la nostra vida privada, de publicitar-la, de voler ser el centre del món, de voler exhibir-nos envoltats de la pretesa crème del país, enterrem tota virtut de la nostra tradició judeocristiana
Deia Miguel de Cervantes que no hi pot haver gràcia on no hi ha discreció. Per molts somriures que ens ofereixin, millor que se'ls guardin per a ells, elles i les seves paelles.
La discreció, en paraules de Francis Bacon, és una virtut sense la qual les altres deixen de ser-ho.
La previsió meteorològica per a aquest final de setmana apunta a una onada de calor que augmentarà exponencialment el risc d’incendis. La combinació de durada i intensitat la fa única, sense precedents els últims divuit anys. Humitats extremadament baixes i temperatures altes durant el dia i la nit. Sequera extrema i entrada d’aire saharià, que és el que ha afavorit els incendis de Grècia i Itàlia. I tot això en ple mes d’agost. Si la previsió es mantingués (Déu no vulgui!), es podria entrar en una situació d’incendis que superin la capacitat d’extinció de dia i de nit.
Precaució, responsabilitat i minimitzar l’activitat davant aquesta onada de calor, però també davant la lluita contra la pandèmia. Conceptes de fàcil comprensió per a la majoria de mortals, però de difícil comprensió per a un grup reduït de selectes vanitosos. O almenys, això sembla.