Vist el nivell de degradació ètica al que estem arribant, no seria d’estranyar que qualsevol dia el revisionisme històric que impulsa el flamant guanyador de les Primàries de Waterloo assegurés que, en realitat, Francesc Macià no va fundar ERC, sinó que va ser el fundador de ves a saber què. O, fins i tot, posats a fer, de Junts o del que representen. Si fins i tot han causat la riota del Financial Times mantenint que Shakespeare era català, ara ja podem esperar de tot. Inclosa qualsevol tergiversació per inversemblant que sigui. El món màgic (més d’astròlegs que d’astronautes), que no desisteix a prendre el pèl a tota la bona gent, ha emprès ara la ingent tasca de reconvertir Macià, amb el conseller Puigneró excel·lint. El candidat fallit de Waterloo ha brillat amb llum pròpia en aquesta brega partidista per patrimonialitzar personatges mítics i símbols. Ja ho ha fet repetidament i impúdica amb l’1 d’octubre, quan l’esmentat conseller ni de casualitat en va ser protagonista i molt menys artífex com, per exemple, Marta Rovira. O, si hi va ser, va ser en la mateixa mesura que centenars de milers de persones, de milions de fet.

La darrera pirueta del fundador de la NASA catalana ha estat voler patrimonialitzar un personatge transversal —sí, sobretot transversal— que és una llegenda per a catalanes i catalans. Per a l’independentisme i per als republicans. Més respecte per a qui va ser, ni més ni menys, que el fundador d’Esquerra Republicana de Catalunya, el president Francesc Macià. Respecte al passat, a les trajectòries i a la veritat històrica.

A propòsit d'això, se’m genera un dubte creixent. I és que no voldria pensar que es reivindica Macià, l’home que va inventar ERC, precisament perquè s’és incapaç de reivindicar el fundador de Convergència, el partit de tota la vida de Jordi Puigneró. O de Carles Puigdemont. I és que quan no et sents còmode amb el teu passat, amb la teva militància històrica, és comprensible que recorris a la memòria d’un personatge llegendari com Francesc Macià. És a dir, que vulguis fer passar per teu el passat i/o origen dels altres. Penós. D’altra banda, no se n’haurien d’avergonyir pas, perquè el fundador de CDC, Jordi Pujol, té possiblement més llums que ombres, encara que aquestes darreres hagin entelat un llegat de pes.

Francesc Macià va fundar i liderar un partit inequívocament d’esquerres que res tenia a veure amb el pocs i purs i sí amb el molts i diversos. Un partit heterogeni on hi havia de tot

Però més enllà dels orígens i tradicions històriques de cadascú, hi ha les trajectòries de personatges com Macià, que res tenen a veure (res de res) amb el que ara ha passat a simbolitzar el món de Puigdemont, Puigneró, Canadell, Borràs o Artadi (prototipus clàssic de dreta catalana), una ‘nítida’ centrifugadora d’independentistes que professen la fe dels conversos amb una vocació tan excloent com caïnita. Només cal recordar que Francesc Macià va fundar i liderar un partit inequívocament d’esquerres que res tenia a veure amb el pocs i purs i sí amb el molts i diversos. Un partit heterogeni on hi havia de tot. I de tot vol dir de tot. Només cal apuntar que el segon de bord de l’ERC de Macià era un senyor que es deia Lluís Companys, sindicalista i socialista. Val a dir, per refrescar la memòria de Puigneró i companyia, que les fundacions afins a CDC van subvencionar llibres precisament per denigrar la figura de Companys. Per ells, massa a l’esquerra. Però, sobretot, un home que no era prou pur. No era prou nítid. No li haurien donat el carnet de pura sang, vaja. I, en canvi, van dedicar recursos —aquells recursos d’origen dubtós— a finançar operacions de desprestigi contra el president Lluís Companys.

Hi ha una dada tan contundent com clarificadora del que volia Macià i és que, a les primeres eleccions d’ERC de 1931, Macià va optar per la coalició amb la Unió Socialista de Catalunya. Una altra dada, aquesta, que tampoc és menor. I que també explica molt bé que Macià aspirava a grans majories, a sumar i sumar, a teixir complicitats sempre en l’àmbit de l’esquerra progressista. De socialistes a socialdemòcrates passant per liberals d’esquerra. Tenien ideologia. Esclar que la tenien! I un projecte per a les classes mitjanes i treballadores del país. Per això es van dir Esquerra Republicana de Catalunya. Res a veure amb el que representen els Canadell i companyia que, en tot cas, podrien estar més a prop d’allò que en el seu dia va ser Nosaltres Sols! Recordem que els dirigents d’aquest partit es van significar per duríssimes crítiques a ERC i Macià, als que consideraven poc més que uns tous i fins i tot uns traïdors.

La casa de Francesc Macià és la casa del fundador i líder d’ERC amb tots els ets i uts, als antípodes del que representen els Canadell i altres personatges similars. I va bé per recordar que, en plena dictadura, Francesc Macià (aleshores líder d’Estat Català) va preparar unes milícies a Prats de Molló i que el seu objectiu va ser, des del primer moment, alliberar Catalunya del jou de Primo de Rivera i conquerir la llibertat. Entrant a Catalunya, perquè sabien que la partida es juga a Catalunya. I que l’exili, per molt respectable que aquest sigui, dona pel que dona. Però allí on ens juguem les garrofes, allí on hem de guanyar i ser majoritaris, teixint complicitats de tota mena i aliances, és al territori del país i entre la seva gent. L’intent, tan descarat com matusser, de voler patrimonialitzar fets i persones del passat ha estat una constant de la dreta catalana que, a més, tenia un referent inequívoc que era la Lliga Regionalista. Res a veure amb un Macià que, per exemple, va signar el pacte de Sant Sebastià, un acord tàctic amb forces d’esquerres i amb la mateixa CNT.