Diumenge passat, el camp de concentració de Mauthausen (Àustria) va ser testimoni de la indigna actitud de la ministra de Justícia espanyola, Dolores Delgado. L’acte d’homenatge als deportats republicans durant el nazisme va quedar violat per l’intrusisme i l’intent d’apropiació de la “memòria” per part dels socialistes, un dels principals avaladors de la perpetuació de l’oblit a casa nostra.

Per entendre què feia la ministra en aquest homenatge ―cap representant del govern espanyol hi havia assistit fins ara― hem de tirar un parell d’anys enrere. El 16 de maig del 2016, la representació catalana encapçalada pel delegat del Govern a Àustria homenatjava les més de 85.000 víctimes que l’holocaust nazi hi va deixar. No hi va anar cap representat del govern espanyol. El 2017, vist el ridícul institucional de l’any anterior, l’Estat hi va enviar l’ambaixador. La seva missió no era homenatjar les víctimes, sinó la supervisió institucional amb el ribot diplomàtic en mà.

Recordo, perfectament, el moment en què el conseller Raül Romeva descobria la placa en nom del Govern de Catalunya en record de totes les víctimes de la barbàrie nazi ―1.800 catalans hi van perdre la vida―. El diplomàtic espanyol era purament atrezzo, només pendent del besamans i de repartir targetes per tancar algun esmorzar. Al camp de concentració de Mauthausen no hi ha cap placa en nom del govern espanyol.

Amb l’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa ha continuat el blanqueig de l’Estat en polítiques de memòria, iniciat per Felipe González. Al catàleg de propostes de màrqueting polític del PSOE hi trobem l’intent fallit per treure el genocida Franco de la piràmide franquista; l’intent fallit per restaurar la memòria del president Lluís Companys ―encara continua vigent la seva sentència de mort sumaríssima 79 anys després―; i com a únic èxit, el tràmit administratiu de la declaració del 5 de maig com el “Día de Homenaje a los españoles deportados y fallecidos en Mauthausen y en otros campos y a todas las víctimas del nazismo de España”. Aprovada aquesta última, diumenge passat tocava desfilada.

I per què hi va anar, precisament, la ministra de Justícia? Molt senzill, per intentar salvar el càrrec. Dolores Delgado sembla que no té assegurada la continuïtat al capdavant del ministeri. Els àudios de les gravacions del seu amic Villarejo on, entre d’altres coses, qualificava l’actual ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, de “maricón” sembla que en podrien ser el passaport de sortida.

La teatralització de l’ofesa ministra va comptar amb el blanqueig de la majoria de mitjans de comunicació espanyols, amb la manipulació de les paraules de la directora general de Memòria Democràtica de la Generalitat de Catalunya, Gemma Domènech. Domènech en cap moment va comparar els presos del nazisme amb els presos polítics catalans, tal com va dir la ministra. Domènech es va limitar a fer referència a una obvietat, el record per a qui havia col·locat la placa sobre aquell mur tot just feia 730 dies, el conseller Romeva, el “pres polític” que porta 440 dies en presó preventiva. Paraules que la ministra va titllar “d’excloents” i que amb la seva “retirada” de l’acte va haver d'escoltar el bany de realisme dels presents: “Es que ya no teníais que haber venido... Es la primera vez que vienen”.

No els hauria de molestar tant que es parli de “presos polítics” quan precisament són els principals cooperadors necessaris i còmplices de la repressió a Catalunya

La coreografia espanyola del seguici amb bandera en mà acabava amb l’ofrena de la ministra a la placa de record dels deportats espanyols ―que, evidentment, no ha col·locat el govern espanyol― i amb un “y eso es por todos, eh? Por todos los españoles”, com si la resta de plaques fossin excloents. Segurament, la ministra no sabia que els deportats espanyols als camps de concentració nazi eren republicans i que per a ells la bandera “rojigualda” representava Franco i els monàrquics.

Ministra Delgado, indecent i indigne és que vostè i el seu partit siguin els responsables que hi hagin presos polítics 80 anys després de la fi de la Guerra Civil espanyola. No els hauria de molestar tant que es parli de “presos polítics” quan precisament vostè, com a ministra de Justícia, i el seu PSOE són els principals cooperadors necessaris i còmplices de la repressió a Catalunya, amb l’abús de la presó preventiva com a únic instrument per intentar escapçar la veu, la voluntat i les majories polítiques i socials de Catalunya. Els socialistes són còmplices i encobridors en la perpetuació dels vestigis del franquisme. Saben on són els únics que han considerat la “memòria història” com un pilar per a una democràcia? Tancats a la presó de Soto del Real.

L’Estat espanyol és el segon país del món amb més persones desaparegudes, només per darrere de Cambodja. Aquest és el resultat de la nul·la aplicació de la ley de memòria espanyola aprovada per Zapatero l’any 2007. Que tinguem els morts a les fosses o a les cunetes mai ha estat un problema per als hereus d’aquest llegat, PP i PSOE. Que el Ministeri de l’Interior incompleixi la promesa de retirar les medalles al torturador franquista Billy el Niño no és un problema per Sánchez. Que, qui va permetre la condecoració de Billy el Niño, l’exministre franquista Rodolfo Martin Villa, tingui una ordre d’extradició de la Interpol per l’anomenada “querella argentina” i que la ministra Delgado es negui a extraditar-lo, és simptomàtic d’una democràcia plena. Que 33.000 republicans continuïn enterrats al Valle de los Caídos és vanagloriat per Miquel Iceta.

Catalunya ha de ser digna del treball iniciat pel conseller Raül Romeva i ser capaç de construir un projecte inclusiu i transversal, que englobi institucions, universitats, entitats de memòria i societat civil. Fer del compromís per recuperar la memòria l’orgull dels nostres fills. Sense oblidar la importància del treball des del municipalisme, peça clau. L’Isaac Peraire, alcalde de Prats de Lluçanès, mai ha deixat de lluitar per recuperar la memòria, com tampoc el Ferran Estruch, alcalde de Cardona.

Segurament, la ministra Delgado no sap que desenes d’alcaldes catalans durant la República ―la majoria d’Esquerra Republicana― van ser assassinats per Franco. Segurament, tampoc sap qui era Neus Català o Joan Torrents i Macià, alcalde d’Esquerra Republicana de Cardona durant la República, afusellat pel franquisme al Camp de la Bota el 5 de maig de 1939. Avui, el seu besnet, Ferran Estruch i Torrents, continua la seva lluita i és alcalde de Cardona des del 2011 ―i estic convençut que continuarà sent-ho―. Ell representa els valors i la dignitat que el feixisme va estroncar a cop de bala. Ell porta a l’ADN els valors pels quals tant va lluitar el seu besavi, la justícia social i la democràcia. Un alcalde brillant que representa una generació d’alcaldes amarats pels valors del republicanisme i preparats per governar aquest país.

Així que, ministra Delgado, a Catalunya, lliçons en memòria i justícia, poques.