Aquest matí veurem assegut al Tribunal Suprem Josep Lluís Trapero, el major del Cos de Mossos d’Esquadra. No sé si declararà o no, però la seva mera presència farà realitat el somni humit de la caspa franquista espanyola. L’ús del poder judicial per engreixar l’escarni i el càstig sobre un excel·lent professional, al punt de mira des del 17 d’agost del 2017 ―potser des de molt abans― en posar de manifest la barroera incompetència de l’estat espanyol, enlluernada per l’actuació de la Policia de la Generalitat ―Mossos d’Esquadra― a ulls del món. Avui es jutja al Cos de Mossos d’Esquadra i la seva professionalitat.

Les declaracions de Mariano Rajoy, Soraya Sáenz de Santamaría, José Antonio Nieto, Enric Millo i la del coronel Diego Pérez de los Cobos han estat preparades a consciència, seguint fil per randa el manual de la fiscalia: negació de les càrregues policials, ús adequat i proporcional de la força, actuació exemplar de la policia espanyola, preservació de la convivència ciutadana per davant de l’eficàcia, acusacions de “ciutadans violents” amb l’arma de destrucció massiva del Fairy, ús d’arts marcials per colpejar clatells i autèntiques muralles formades per milers de persones virulentes i organitzades en grups jerarquitzats amb l’objectiu premeditat d’exercir resistència activa i enfrontar-se a la policia. Tot això declarat sota el manament judicial de “juro o prometo”.

La Fiscalia de l’Estat actua com l’escolania judicial que entrena i prepara testimonis amb un guió per intentar demostrar l’impossible: acreditar l’alçament tumultuós, violent i públic amb l’ús d’armes amb la finalitat d’obtenir la independència de Catalunya. I l'única forma d’aconseguir-ho és mitjançant l’engany. El fals testimoni és un delicte que Marchena ha oblidat ―quan vol―. Mentir com a únic element per a demostrar la criminalització del Cos de Mossos d’Esquadra, amb la soga al coll del seu màxim representant. La silueta del major Trapero sempre ha estat al centre de la diana, abans al Ministeri de l’Interior i ara a la sala del Tribunal Suprem.

La manipulació de l’actuació dels Mossos d’Esquadra és l'única tesi que li serveix a l’Estat. L’intent de demostrar allò que mai va existir, la complicitat dels Mossos amb els líders independentistes. Els cooperadors necessaris per donar compliment a les directrius polítiques independentistes. Utilitzar els Mossos com el precepte legal per acreditar la rebel·lió i l’alçament armat que ho justifiqui. Els Mossos com els còmplices de l’independentisme.

La policia espanyola va ser qui va desobeir l’autoritat judicial. I aquest és el motiu de la insuficiència de l’operatiu policial de l’1-O.

Amb les declaracions de Manel Castellví i Emili Quevedo, comissaris dels Mossos d’Esquadra, va quedar demostrada la professionalitat d’aquest cos policial. Ens agradi o no, el principi d’independència en les actuacions resideix en el si de la policia catalana, és l’alma mater que garanteix el seu prestigi, professionalitat i els valors d’un cos policial modern i democràtic.

Els Mossos van executar l’ordre de la magistrada Mercedes de Armas del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya: “impedir el referèndum il·legal... sense alterar la convivència ciutadana”. I és més, els Mossos en cap moment van sucumbir a cap ordre política i van dissenyar un dispositiu de seguretat d'acord amb els seus principis d’actuació.

Un operatiu sense precedents amb 7.800 agents destinats, gairebé tres vegades més de l’habitual en uns comicis electorals. I doncs, si els Mossos van complir l’ordre de la magistrada, quin va ser l’error? La premeditació de l’Estat i la contraplanificació de l’actuació dels Mossos amb un “pla b” ideat a la seva esquena, amb l’objectiu de deixar-los en evidència.

Quin era el bé jurídic a protegir durant la jornada de l’1 d’octubre, per damunt de prohibir el referèndum? La “convivència ciutadana”. Era el condicional que imperava sobre tota l'ordre judicial de la magistrada De Armas. No ho va entendre així el coordinador de l’operatiu, el general Diego Pérez de los Cobos, qui va entrar en contradicció negant el que havia dit durant la fase d’instrucció: “El compliment de la llei per davant de la convivència ciutadana”.

Deixar la coordinació de l’operatiu policial de l’1 d’octubre en mans d’un falangista amb el 23-F tatuat al pit és com deixar una pistola carregada en mans d’un nen.

Els Mossos d’Esquadra van entendre quin era el bé jurídic a protegir. Durant les reunions prèvies a l’1 d’octubre es va deixar clar que la titularitat de l’actuació policial era dels Mossos, responsables i garants de la competència de seguretat ciutadana a Catalunya. Les altres forces i cossos de seguretat de l’Estat havien d’actuar a requeriment, amb coordinació i col·laboració amb la policia catalana, però, evidentment, no va ser així.

Les declaracions de Sebastián Trapote, comissari en cap de la Policia Nacional a Catalunya, i la del general Ángel Gozalo, responsable de la Guàrdia Civil a Catalunya, han anat encaminades a la criminalització dels Mossos. Menteixen quan afirmen que van activar el “plan b” en observar la ineficàcia dels Mossos, un pla que van activar molt abans que s’iniciés el de la policia catalana. L’actuació de la policia espanyola va incomplir el pla previst i en cap moment no va esperar el requeriment dels Mossos per actuar. La policia espanyola va ser qui va desobeir l’autoritat judicial. I aquest és el motiu de la insuficiència de l’operatiu policial de l’1-O.

Els Mossos van ser la primera institució creada a Europa com a cos policial de naturalesa civil, lluny de l’ombra militar d’un exèrcit

La policia espanyola es va cenyir al compliment de les directrius polítiques enviades des del Ministeri de l’Interior i avalades per Moncloa: llocs de votació seleccionats al detall, vulneració de la prohibició d’accés a centres privats, ús d’armes prohibides com esprais de defensa i pilotes de goma i violència extrema sense cap tipus de proporcionalitat. Set de venjança i la viva imatge de policia repressora i violenta, més típica del franquisme que de la democràcia.

El 20 de setembre del 2017 va ser el primer parany per als Mossos. L’1 d’octubre, el definitiu. Des de la perspectiva policial, és obvi que si practiques 40 escorcolls sense informar el cos policial competent en seguretat ciutadana, el més probable que passi és el que vam veure, manca de coordinació policial per garantir la pràctica de la diligència judicial, en mig d’una manifestació pacífica de més de 50.000 persones. Si deixes armes a l’interior de vehicles policials oberts i informes d’aquesta irregularitat dotze hores després de l’inici de l’escorcoll judicial és impossible que en puguis garantir la custòdia i la vigilància.

Cal fer front a totes aquestes difamacions que, pel cap baix, no serveixen per justificar la sedició, rebel·lió, organització criminal i, encara menys, la malversació. L'única violència que vam veure l’1 d’octubre va ser l’exercida per la policia espanyola, amb 6.000 assedegats de venjança amb porres afilades i testosterona inflamada, al crit d’“a por ellos”.

Cal que ens sentim orgullosos i defensem el Cos de Mossos d’Esquadra, no deixa de ser el reflex de la nostra societat. En joc està el futur i el prestigi d’una institució, que enguany compleix 300 anys. El tricentenari de la fundació de les primeres Esquadres de Paisans Armats de Catalunya i, des d’aleshores, l’existència dels Mossos d’Esquadra ha estat lligada de forma continuada a la història del país. La primera institució creada a Europa com a cos policial de naturalesa civil, lluny de l’ombra militar d’un exèrcit. Un cos policial professional, jerarquitzat i a les ordres de l’autoritat judicial.

Avui el major Trapero no està sol. Ell representa els valors i l’esperit d’aquesta institució, i al darrere hi té milers i milers de mosses i mossos que han defensat, defensen i defensaran els valors pels quals tantes i tantes persones han lluitat. Avui no només se’l jutja a ell, sinó a tot el Cos de Mossos d’Esquadra.

Tots som Trapero!