Josep Gonzàlez-Cambray és el director general de Centres Públics de la Generalitat de Catalunya i president del Consorci d’Educació de Barcelona, sota el comandament del conseller Bargalló. Dilluns passat, Gonzàlez-Cambray va ser al programa Tot es mou de TV3, entrevistat per l’Helena G. Melero, i va ser taxatiu: “Estem més convençuts que mai que les escoles són segures i que han d’estar obertes”.
No tenim alternativa a obrir les escoles. Les escoles han d’estar obertes perquè la no-presencialitat no ens ofereix les mateixes oportunitats per als nostres infants de cara a l’aprenentatge, de cara a l’acompanyament emocional, de cara a la igualtat d’oportunitats i això cal fer-ho des de la màxima presencialitat possible.
A l’estiu hi havia seriosos dubtes sobre la gestió d’Ensenyament i l’obertura de les escoles. Era el gran repte, es deia mentre es feien funestos presagis. Tampoc no ajudaven les intervencions d’alguns sindicats. La USTEC va arribar a interposar un contenciós contra l’obertura de les escoles i semblava, per moments, que es posaven més bastons a les rodes que no pas crítiques constructives per ajudar a superar el repte immens que, a priori, representava la tornada a l’escola després de la suspensió intempestiva del curs passat. No és menys cert que Bargalló va intentar reobrir les escoles ja abans de finalitzar el curs passat. La fèrria determinació no sempre va ser acompanyada pel Govern ni per part de la comunitat educativa.
Gonzàlez-Cambray va apuntar davant Melero que, amb la informació que avui comptem, va ser un error tancar les aules. Una reflexió que ja havíem sentit de Bargalló. El cert és que l’inici de curs difícilment podia haver anat millor, malgrat el repte titànic que, a priori, semblava.
Es pot afirmar, després de sis setmanes amb les escoles obertes, que les escoles no són un focus d’expansió de la Covid-19
Però el millor de la intervenció de Gonzàlez-Cambray va ser la determinació que va mostrar, amb una actitud que no deixava dubtes. Les escoles estaran obertes peti qui peti. I va ser prou generós per repartir generosament l’èxit (amb el conjunt de la comunitat educativa) quan tots sabem que, en cas d’anar malament, s’haurien menjat (Bargalló i el seu equip) el fracàs ben sols.
Els contagis a la franja de 0 a 9 anys són els que tenen la incidència més baixa a Catalunya. A l’escola s’estan fent molt bé els seguiments i els rastreigs fins al punt que hi ha molt pocs contagis. I es pot afirmar, després de sis setmanes amb les escoles obertes, que les escoles no són un focus d’expansió de la Covid. El 80% dels casos de PCR positives que trobem a les escoles no infecten cap altre infant a la seva escola i al seu grup estable. Una dada molt rellevant que ens porta a afirmar que, avui, no tenim cap dels 5.131 centres educatius catalans tancats.
Alguns, potser molts, haurien de prendre nota no només de la tenacitat de Bargalló sinó de l’actitud positiva, de la feina sorda i constant, de la voluntat de resoldre problemes i no pas de crear-los. Ja n’hi ha prou de profetes que pontifiquen, de vanitats ferides per no ser prou protagonistes, de gent que burxa en les ferides sense cap rubor ni vergonya.
A veure si d’una vegada tothom entén que d’aquesta tempesta només en sortirem fent pinya, la qual cosa val per a tothom, començant per epidemiòlegs i polítics que aprofiten la pandèmia per obtenir rèdits. Perquè allò que és inadmissible no és tant prendre una decisió errònia carregada de bones intencions, com la suspensió del curs escolar. Ho és pretendre atribuir-se qualsevol èxit i alhora centrifugar totes les decisions polèmiques, com tancar la restauració, tal com avui estem veient per part de significats membres d’un partit que conforma la majoria governamental. I compte!, atiar el foc també pot tenir un efecte bumerang.