Els pronòstics de dos dels principals bancs espanyols (BBVA i La Caixa) apunten a un descens del PIB del vuit per cent aquest any. I, si bé pronostiquen un fort repunt el 2021, també coincideixen que fins al 2022 no es recuperarà el tremp econòmic del 2019. La corba s’assemblaria a una arrel quadrada més que a una V. Però una corba descendent després de tot, un clot.
El vicepresident Aragonès sentenciava que no es pot tornar a caure en el parany del 2008, amb aquells ajustos generalitzats, però amb Convergència (en sintonia amb el PP) actuant amb especial entusiasme i convicció, volent donar imatge d’exemplaritat. El sector públic no es pot tornar a afeblir. I menys a Catalunya, que té un sector públic, percentualment, més petit que la mitjana de l’Estat.
Però alhora cal dir, amb veu alta i clara, que els pitjors efectes econòmics d’aquesta crisi els està patint el sector privat. De llarg, de molt. I, si és important no cometre els errors monumentals en què es va incórrer per afrontar l’anterior crisi, també seria imperdonable no tenir present que cal auxiliar el sector privat, tant els assalariats com les pimes i els autònoms. Ser d’esquerres davant aquesta crisi no passa per sobredimensionar el sector públic, passa per protegir el sector públic i ajudar el sector privat a recuperar el pols.
No som els treballadors del sector públic els que hem quedat a la intempèrie. Són els del sector privat en bona part. Que l’esquerra dogmàtica, de cartró-pedra, no ens arrossegui a cometre errors, a menystenir el sector privat. Perquè sense un sector privat vital serà inviable enfortir el sector públic. I això és especialment important a Catalunya, que compta amb ben poques corporacions que viuen dels negocis de l’Estat i que, per contra, compta amb una immensa xarxa de petites i mitjanes empreses, d’economia productiva, que singularitzen Catalunya i que la diferencien clarament de la metròpoli espanyola.
Ser d’esquerres davant aquesta crisi no passa per sobredimensionar el sector públic, passa per protegir el sector públic i ajudar el sector privat a recuperar el pols
Si l’esquerra dogmàtica i la irresponsabilitat de la dreta espanyolista s’imposa, tornarem a repetir l’esgarrifós error que ja es va cometre amb la llei de contractes de serveis a les persones —altrament anomenada llei Aragonès— per l’esquerra dogmàtica, per l’esquerra maximalista, que acaba aliant-se de facto amb la dreta. El resultat és que avui les grans corporacions tenen tots els avantatges per adjudicar-se la gestió de serveis públics amb una política de rebentar preus que després paguem amb un servei deficient. Una política que deixa la gestió de determinats serveis públics, com els menjadors escolars o les residències, sovint en mans de les grans corporacions extractives, com la d’aquell president de futbol, que viuen a l’ombra de l’Estat i d’enriquir-se a còpia de gestionar l’obra pública i altres negocis ruïnosos com el projecte Castor que va afectar les Terres de l’Ebre i el nord del País Valencià.
El Castor va ser construït per la concessionària Escal UGS, participada en un 66,7% pel grup ACS de Florentino Pérez, però mai va arribar a entrar en funcionament. Diversos experts internacionals han considerat el nefast Castor com un dels pitjors exemples mundials del fracàs entre la col·laboració del sector públic amb capital privat.
L’adjudicació del contracte de construcció a ACS va tenir lloc sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero i va acabar aturat després dels més de mil terratrèmols generats durant les proves d’injecció de gas. Haver d’acceptar la indecència de veure com Florentino i Escal UGS rebien compensacions milionàries davant la renúncia a la gestió del magatzem de gas, una indemnització xifrada amb uns 1.350 milions d’euros. I, per contra, acceptar la vergonya que hagin de ser els usuaris qui assumeixin el pagament dels 3.300 milions d’euros, que es calcula que ha costat a l’erari públic, mitjançant un extra a la factura del gas que es perllongarà durant anys.
Ser d’esquerres davant la crisi també és recordar que d’aquesta no en sortirem amb més retallades, com alguns il·lustres servidors públics van fer durant l'última, ans al contrari, per fer front a l’emergència calen més recursos.
I ser d’esquerres davant la crisi també és reconstruir el país posant al centre l’economia de la vida: la recerca, la salut, l’àmbit alimentari i la resta dels eixos de l’estat del benestar; com també la digitalització de la indústria i la transició ecològica.