Les Terres de l’Ebre, una de les 100 millors destinacions turístiques sostenibles del món i regió declarada Reserva de la Biosfera per la Unesco, torna a estar en perill. Les Terres de l’Ebre sembla que estan en venda, de rebaixes de manera permanent.

Territori que aplega les comarques més meridionals de Catalunya, les que veuen difuminar el vigor del riu Ebre amb la immensitat del Mediterrani. Les terres que acullen els Parcs Naturals dels Ports i del Delta de l’Ebre, els espais de la batalla de l’Ebre, el castell de Miravet, els poblats Ibèrics del Castellet de Banyoles (Tivissa), de la Moleta del Remei (Alcanar) i de Sant Miquel (Vinebre) i l’enoturisme de la Terra Alta, ara tenen una de les seves comarques en alerta.

Després del rebuig unànime a l’intent d’espoli de l’aigua del riu amb el No al transvasament, ara l’amenaça torna a la comarca de la Ribera d’Ebre. No és la primera vegada. La comarca més al nord de les Terres de l’Ebre, entremig de les comarques de la Terra Alta i el Priorat i frontissa entre la plana de Lleida i el camp de Tarragona, ha estat l’escollida com a seu d’un macroabocador industrial que ha de rebre els residus de mig Catalunya.

L’atac a aquesta comarca ha estat constant les últimes dècades. El 2001, amb l’intent d’una central elèctrica de cicle combinat a Móra la Nova i, el 2011, amb la proposta d’un cementiri nuclear a Ascó per als residus radioactius de mig Espanya i del sud de França. Projectes amb un no rotund del territori.

Sempre m’ha colpit l’habilitat que tenen alguns per difuminar la realitat dels projectes. Grans habilitats de grandiloqüència i lèxic perfectament mesurat per colar la contaminació d’una central tèrmica per vapors d’eucaliptus, un cementiri nuclear de residus radioactius com un “magatzem temporal centralitzat”, a manera de centre d’esport d’alt rendiment, o un macroabocador de residus tòxics i deixalles nocives per un balneari amb olor de roses i amb un nom 2.0, “complex de valoració i disposició de residus”, per amagar la putrefacció de la realitat del projecte.

La comarca de la Ribera d’Ebre té poblacions capdavanteres en el rànquing català del reciclatge (Miravet). Per la seva baixa població, aquesta comarca genera pocs residus i ara sembla que li torna a tocar la subhasta d’un nou abocador colossal. I no és que no siguin solidaris. La comarca ja acull un macroabocador a la població de Tivissa. Un abocador que, inicialment, rebia la brossa de tres comarques. Finalment, les 24 hectàrees i els 3 milions de m3 de capacitat (amb una l’ampliació a 3,5 milions de m3) han acabat rebent els residus industrials de mig Catalunya: uns 6 milions de tones de residus procedents de l’àrea metropolitana de Barcelona.

També són sorprenents les dots de delineant que demostren els edils que trien la ubicació de l’emplaçament per a tal premi. Sempre lluny dels nuclis urbans dels promotors, fregant els límits de les fites dels termes municipals i atorgant el gran trofeu a les poblacions veïnes. Segurament és casualitat.

El projecte del macroabocador de les Valls, al municipi de Riba-roja d’Ebre, també compleix tots aquests requisits. Un projecte que l’any 2011 va ser paralitzat per la Comissió d’Urbanisme de les Terres de l’Ebre. Promesa d’inversions de 18 milions d’euros, creació d’una cinquantena de llocs de treball per al municipi, 400.000 euros per l’atorgament de la llicència, 300.000 euros l’any per a les arques municipals i 6 milions d’euros més per a la construcció d’una carretera de 12 quilòmetres. Les rebaixes s’han avançat a les Terres de l’Ebre.

Rebaixes a les inversions promeses. Dels 18 milions d’euros inicials als 10 milions d’euros. De 50 llocs de treball a 14. Dels 6 milions d’euros per construir un vial als 4 milions d’euros. I dels 300.000 euros per al consistori als 250.000 euros. “Me lo quitan de las manos”. I l’emplaçament, per no trencar les normes dels delineants amb màster, a tocar de les poblacions veïnes d’Almatret i Maials (Segrià) i de la Reserva Natural de Sebes (Flix). Els sembla normal posar un macroabocador de residus industrials a pocs quilòmetres d’una reserva natural plena d’aiguamolls i milers d’ocells en un entorn de natura idíl·lic del riu Ebre?

No ha canviat, però, la quantitat de porqueria industrial prevista inicialment. Quatre cel·les amb una capacitat total de 6,8 milions de m3 (més del doble de capacitat que el macroabocador de Tivissa) dipositades en 34 hectàrees i en què durant 21 anys està previst que hi entrin residus de mig Catalunya (i 30 anys més de seguiment i control). Una ganga! El benefici per a la comarca? Zero. El benefici per a la població? Estalvi de l’impost de la brossa per a cada domicili (uns 90 euros) i pluja de milions d’euros per a les arques municipals i que aportarà un tràfic rodat de 100 camions i tràilers diaris, quatre per hora, que circularan per l’interior del nucli urbà. Ple al 15!

Aquest model econòmic basat en la gestió dels residus no és nou. Aquest és el model que l’expresident Jordi Pujol va implantar ja fa anys: enriquir-se del territori a cost zero i afavorir una colla d’empresaris amics i sense escrúpols, amb la promesa de convertir la porqueria en or, tal com feia el rei Mides. Il·lusionisme amb grans sarrons de bitllets per a les arques dels escollits, grans quantitats de brossa per als altres i hipoteca del territori per tota la vida per quatre xavos.

Ara bé, el model que defensen els hereus del pujolisme en aquesta comarca, sorprenentment, no és el mateix a les comarques veïnes. A la Terra Alta s’aposta pels vins de qualitat i la denominació d’origen davant de la massificació eòlica (i que consti que estic molt a favor de les energies renovables, però també de la dispersió equitativa al territori) i al Priorat per una Carta del paisatge que fa inimaginable, fins i tot, el desdoblament d’una carretera per l’impacte ambiental que provocaria.

Per sort, un grup de càrrecs electes del territori han manifestat l’oposició frontal al projecte. A la població de la Torre de l’Espanyol, el 30 de desembre, la majoria d’alcaldes de la comarca, nou, 18 regidors i tres entitats, inclosa la pròpia presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, van manifestar el seu rebuig absolut, a la vegada que van instar el batlle de Riba-roja d’Ebre (el promotor del projecte) que no n’autoritzi la llicència, així com que el Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Agència Catalana de Residus paralitzin immediatament els tràmits.

Dones i homes compromesos i que volen un futur pròsper per a aquestes terres, que no passa per la instal·lació d’un nou macroabocador que n’hipotequi el futur i que deixi l’empremta dels lixiviats, les pudors i els gasos putrefactes.

Una comarca que aposta pel futur amb un model de desenvolupament econòmic i social basat en el turisme de qualitat amb l’aprofitament dels seus actius històrics, patrimonials i naturals, i amb un sector primari i agroalimentari que posa en valor els productes d’aquesta terra i la seva gran qualitat.

Ja ho veuen, l’Ebre no està en venda. Només espero que hom ho tingui clar. L’Ebre no s’arronsa. No passaran!