Fa uns mesos, en plena primera onada pandèmica, l’alcalde de Sant Andreu de la Barca la va emprendre amb la consellera de Salut, Alba Vergés. El motiu va ser que l’alcalde estava obsessionat a muntar-se un hospital de campanya de comú acord amb l’exèrcit, idea megalòmana que Vergés no va autoritzar. L’alcalde s’hi va tornar furiós i va organitzar un ple per declarar persona non grata la consellera Vergés. I es va quedar tan ample.
Aquests dies hem tornat a viure un remake, ara propiciat per un reputat epidemiòleg, Oriol Mitjà, novament contra la consellera de Salut, Alba Vergés, amb una virulència molt desafortunada. I m’estalvio altres qualificatius més durs. Senzillament, la va responsabilitzar de la mortaldat primaveral provocada per la pandèmia, li va llançar els morts pel cap, utilitzant la mortaldat com a arma llancívola. En resum, com si els problemes de la Covid-19 no fossin de caràcter mundial i no afectessin amb majúscules el país més poderós del món, el que comanda el populista Donald Trump. Qui conegui la consellera Vergés l’últim que li diria és que no escolta els experts i que li falta humilitat.
La crítica desaforada no és avui una companya sensata ni constructiva. I per habitual, cansa i no ajuda en res. Només cal veure la seva reacció davant la periodista Laura Rosel, a El Matí de Catalunya Ràdio. Li va saltar a la jugular amb una invectiva gens elegant, acusant-la de no tenir opinió. Una crítica mesquina que possiblement no s’hauria permès amb un home. I això ens porta a resituar el problema més en l’àmbit de l’aristocràcia, per part de persones que creuen ser més i millors en atenció al seu llinatge o a la seva reputació professional, no sempre ajustada a allò que s’ha demostrat en la pràctica. I no a la partitocràcia que esmentava el doctor, rebatent a una crítica enginyosa en aquestes mateixes pàgines.
En canvi, cal admetre la reacció elegant d’Oriol Mitjà davant l’esmentat article "El guaita menjafigues que volia ser timoner" d'ElNacional.cat, la punyent paràbola en què és fàcil identificar-hi el seu personatge. Dic elegant perquè Mitjà ha demostrat en altres ocasions tenir la pell molt fina i creure’s un intocable al·lèrgic a la crítica. Mitjà, però, no ha caigut en aquesta ocasió en l’exabrupte, tan habitual a les xarxes (protagonitzat per un sector molt identificat amb una formació política), i això ja és molt. Un sector que l’ha intentat instrumentalitzar i que li fa un mal favor quan el posa al servei d’una causa partidista, només calia veure l’editorial d’un conegut periodista d’un món tan proper a Junts que gairebé sembla l’òrgan oficial de comunicació.
El Dr. Mitjà hauria de fer una cura d’humilitat i posar-se al servei de la comunitat científica i de l’administració per aportar el seu talent i no una actitud que pot fàcilment llegir-se com a vanitosa
Com li ha dit mitja professió i com pensen bona part dels seus col·legues professionals, el problema no és de partitocràcia sinó d’ego i vull pensar que no de ressentiment. Aquí rau el rovell de l’ou de la qüestió. Si la bona gent jutgés amb la crueltat amb què Mitjà utilitzava els morts, el doctor hauria estat fulminantment desposseït de tota responsabilitat i carregaria, ell sí, amb la responsabilitat d’un estol de morts per la seva nefasta previsió quan la tempesta pandèmica ja tocava les portes de Catalunya i dels seus ciutadans. No és que jo el faci responsable de res, que no ho faig. Només faltaria, només apunto que Mitjà ha estat capaç de veure la palla a l’ull del veí i no la biga al seu.
No és admissible que s’usi els morts per part de ningú. De cap manera. Ni per part d’un alcalde ni per part de cap metge per especialista que sigui. En un drama com aquest el que s’imposa és col·laborar, braç a braç, i admetre errors i mancances començant pels propis. El Dr. Mitjà no ajuda en res quan utilitza els mitjans per endossar els morts. Benvinguda la crítica enginyosa o elegant, tant com foragitar la crítica hiperbòlica i desaforada.
12.000 morts a Catalunya i 1.385 nous ingressos hospitalaris les últimes 24 hores, 239 dels quals a la UCI. Ocupació del 77% dels llits d’UCI i, per si sembla poc, el risc de contagi a 466 punts (el pic de la primera onada va ser de 454) i en una setmana alguns hospitals de Catalunya podrien deixar de fer activitat normal per només centrar-se en la Covid.
El Dr. Mitjà hauria de fer una cura d’humilitat i posar-se al servei de la comunitat científica i de l’administració per aportar el seu talent i no una actitud que pot fàcilment llegir-se com a vanitosa. La humilitat sempre ha estat una virtut dels grans homes, la supèrbia un pecat que no es perdona.