El capità del veler que solcava el mar de la Xina va tenir coneixement d'un mal terrible que assolava una regió d'aquell vast país. Així que neguitós va compartir el seu neguit amb la tripulació, formada per gent humil que dormia en gandules i algun savi amb molts estudis tan pagat de si mateix que quan jeia a la cabina s'encantava davant el mirall. El lletraferit, que passava per tenir un ull clínic, es va afanyar a fer un contundent dictamen que no admetia debat ni discussió possible. Com a bon guaita va pujar pel pal major fins a la cofa i segur de si mateix va escrutar l'horitzó amb suficiència. En tornar a coberta, mirant amb desdeny aquells homes aglomerats, va procedir a comunicar el diagnòstic d'expert. És així que va fer saber a la espantadissa tripulació que podien seguir navegant sense temor. De la Xina no arribaria res i si ho feia no passaria d’un vent allevantat com tants n'han vist els mariners bregats. Més que un huracà seria una brisa, els va dir a aquells bons homes temorosos del cel i Nostre Senyor.

Però quan va arribar aquella amenaça d'Orient ho va fer amb tanta fúria que la feinada va ser per arribar a port. Més d'un es preguntava com podia ser que l'expert guaita hagués errat tant en la seva predicció, deixant el vaixell a mercè d'un temporal devastador. I a la seva tripulació, que va seguir navegant desprevinguda, desvalguda i desprotegida davant el perill que s'acostava. Van tenir una feinada per arribar a port i salvar la vida.

Tot i així ningú va voler fer sang de tanta incompetència, aquell era un vaixell mercant, no un de pirates que abans d'arribar a port haurien cantat les absoltes al guaita, fuetejat i llençat per la borda per alimentar els taurons.

Innombrables espelmes es van encendre a la mare de Déu del Carme per acompanyar tots els que van morir mentre la tripulació que va sobreviure assumia resignadament el confinament en terra, observant aquella dantesca tempesta que més aviat semblava un sisme.

El guaita va seguir fent la seva, era de bona família, pontificant a tort i a dret sobre aquell mal dolent i sempre sentenciant sobre com calia afrontar aquella devastació que no cessava. Tan segur estava de si mateix que encara va sumar galons a la casaca amb entrada a Palau per indicar el rumb a seguir. I com que allò de guaita semblava poc per a tants fums i ambició, aviat va voler pretendre ser el timoner.

A palau no en va encertar ni una obrint-se pas a cops de colze mentre exigia que davant el seu esguard toquessin les trompetes. Al final, també allí se'n van cansar i el van convidar a tornar a la seva torre d'ivori a fer de guaita.

Ferit en el seu orgull va tocar el dos i es va recloure rere una cortina de seda covant el seu ressentiment, tot esperant que la tempesta fes estralls. I de sobte, quan les onades van tornar a assotar la costa, quan la tempesta infernal que no havia vist venir tornava a fer estralls, va veure l'oportunitat per treure el cap i foc pels queixals arremetent contra el timoner, que no li arribava a la sola de les sabates i que s'havia atrevit a escoltar altres guaites i no a ell que en sabia més que ningú. I quan els mateixos que havien estat comprensius amb la seva nefasta predicció i el seu conjunt d’ocurrències van gosar rebatre'l es va fer l'ofès. Però qui s'havien cregut que eren aquells pagerols per dir res a ell, que tot ho sap. Tots junts no li arribaven a la sola de la sabata, pensava el nostre arrogant guaita menjafigues, de pell fina i acabalats padrins, somiant alçar el vol majestàtic, per fer sentir el seu comandament estrident, a ulls de tothom, des de la talaia dels escollits.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Bernat Dedéu
Opinió Que puc opinar, Laura? Bernat Dedéu
Bea Talegón
Opinió El cant del gall Bea Talegón