Llegeixo les paraules que arriben amb comptagotes des de la presó de Lledoners. Paraules vigilades. Paraules amb regust de silenci. Paraules serenes. Paraules bones, sinceres, amb amor. Paraules amb olor de lluita i esperança. Paraules que em fan escoltar la seva veu i que projecten la seva imatge als meus ulls. La veu dolça i calmada de l’Oriol Junqueras i la veu tenaç i alegre del Raül Romeva.

Obro el telèfon i busco la carpeta d’imatges. Les vaig passant d’una en una, una darrera l’altra i, després d’una estona, les trobo.

La primera és de fa temps, tant que aviat farà 2 anys. És del 7 de setembre del 2016. Una fotografia a la sala Torres Garcia del Palau de la Generalitat. Sota els murals noucentistes, asseguts, els tres consellers: Toni Comín, Raül Romeva i Carles Mundó. Recordo aquell dia amb emoció, amb il·lusió, amb esperança. Tres conselleries unides per la recuperació de la memòria. En acabar, una abraçada amb els tres. Amb el Raül ens vam estrènyer la mà amb força, com si amb aquella encaixada de mans poguéssim estirar els milers que encara estan sota terra.  

Continuo passant fotografies i en trobo una altra. D’aquesta no en fa tant. És del 2 de setembre del 2017 a l’ermita de Sant Andreu de Llanars de Prats de Lluçanès. A primer pla, els arqueòlegs, de genolls a peu de la fossa. A l’interior, un esquelet humà que encara porta els canells lligats pel darrere del tronc. De peu, l’Oriol Junqueras, l’Isaac Peraire, el Raül Romeva i servidor. Tots quatre amb la mirada fixa. Moments de silenci, de respecte, però, a la vegada, d’indignació i d’injustícia.

I finalment, arribo a l'última. Aquesta no l’he oblidada cap dia durant els últims 9 mesos. És del 15 d’octubre del 2017 a l’entrada de Catalunya Ràdio, quan recordàvem els 77 anys de l’afusellament del president Lluís Companys en mans del franquisme. (“Per Catalunya!”). L’Oriol Junqueras a l’esquerra i jo a la dreta, tots dos de peu, acabada la tertúlia del Suplement on vam recordar la figura del president. Recordo que l’Oriol explicava coses sobre el president Companys que jo no havia escoltat mai. En acabar ens vam acomiadar. “Adeu, noi, continua la lluita!”. Tinc ben present les seves paraules. Com també les dels que avui ho paguen amb el preu de la presó o l’exili.

Abans que ells, els nostres avis i besavis ja van pagar un preu molt alt per defensar aquesta terra

Resulta antagònic i és inevitable fer un paral·lelisme amb el passat. Uns van patir la repressió del règim franquista ara fa 80 anys i, d’altres, avui, pateixen la del règim del 78.

Tancats o a l’exili, sense judici i acusats de delictes de ciència-ficció. Un insult democràtic reflex de la involució dels drets i les llibertats a l’estat espanyol. Tot i això, heu de saber que estan més forts que mai. Amb la mateixa fermesa i convicció. Amb la mateixa valentia i coratge. Que ningú no ho dubti!

Ells ens diuen que cal transformar la indignació en coratge i perseverança, i la ràbia en amor. Que no defallim, mai, mai, perquè ells no ho faran. Abans que ells, els nostres avis i besavis ja van pagar un preu molt alt per defensar aquesta terra. Molts ho van pagar amb la vida.

No hi ha pacte possible davant la privació de llibertat imposada pels carcellers de l’Estat que els volen tancats, silenciats. No hi ha prou presons al món per silenciar la veu d’un sol poble. Perquè votar mai pot ser un delicte.

Perquè CDR també significa constància, dignitat i república, valors que Macià, Companys, Irla, Tarradellas i tants d’altres ja defensaven fa més de 80 anys. Perquè venim de lluny!

I és per això que no deixa de sorprendre'm l’acció dels CDR moderns, fiscalitzant a aquells que fa anys que defensen la República. Exigint que “es faci efectiu el mandat de l'1 d’octubre” i que “ni un pas enrere!”. “Desobeïu o dimitiu”, quan per desobeir alguns porten 9 mesos a la presó (i alguns encara més) i que hi estan tancats per estimar la llibertat.

Perquè resulta indigne i indecent l’intent de controlar i expropiar el moviment independentista. En vaig ser testimoni davant la presó de Mas d’Enric durant l’acte de suport a la presidenta Carme Forcadell, quan alguns membres del CDR van escridassar i interrompre la Marta Vilalta durant la seva intervenció, sense deixar-la parlar (va ser a l'única). Una falta de respecte que l’únic que genera és l’intent de divisió de l’independentisme i dona la raó a aquell que deia: “Antes que España, se romperá Cataluña”.

Resulta indigne i indecent l’intent de controlar i expropiar el moviment independentista

No oblidem qui són els que avalen la repressió a casa nostra. Els mateixos que inciten a l’odi. No oblidem els 178 incidents per raó d'ideologia política a Catalunya. No oblidem les agressions físiques pel simple fet de portar un llaç groc a la samarreta, com l’agressió que va patir el Jordi Borràs a mans d’un cadell neofeixista de la Brigada d'Informació espanyola, els de les clavegueres de l'Estat. I encara més recent, les que han patit els diputats d’Esquerra Republicana, Jenn Díaz i Josep Maria Jové, insultats i escopits per part d’un agent de la Policia Nacional espanyola al seu pas per la comissaria de Via Laietana, com si es tractés dels temps de Franco.

Perquè la “desobediència de sofà” no val davant aquesta causa. Perquè les “targetes vermelles” que accepten alguns no valen per implementar la República. Perquè la República necessita a tothom i no precisament des de l’oposició.

Conjurem-nos, siguem més i més forts. Perquè nosaltres som independentistes. Som republicans. Som gent de pau. Som gent que vol la justícia social. Som gent que no es rendeix, que no es cansa, que no s’amaga, perquè tenim la raó, el seny i la força.

I recordeu que: “Som el fruit de moltes derrotes, però també estem convençuts que som la llavor de totes les victòries”.