No és una sentència, és una venjança. No és justícia, és el pitjor atac a la democràcia des de l’afusellament del president Lluís Companys. No és casualitat, és la voluntat del Tribunal Suprem ―del poder judicial― de voler fer coincidir, el mateix dia i 79 anys després, la sentència contra els líders independentistes amb la sentència del consell de guerra que va condemnar a mort el president Companys. Diferent dècada, mateix escenari.

La condemna als líders independentistes és sense fusell, però amb unes penes de presó que són autèntiques cadenes perpètues: gairebé 100 anys de presó i la més alta per a Oriol Junqueras.

El franquisme volia exterminar els ideals republicans, no ho va aconseguir. Amb la condemna al moviment independentista, conjugant-la amb la por, l’amenaça i reprimint drets i llibertats, tampoc ho aconseguiran.

La sentència que condemna els líders independentistes és un esperpent jurídic, la persecució política dels de “toga i maça” per la incompetència del PSOE a trobar una solució a un conflicte polític. La prolongació de l’autoritarisme i l’opressió que pateix Catalunya històricament.

No soc jurista. No cal ser-ho per saber que el que vam viure el 20-S davant la seu d’Economia o les mobilitzacions de l’1-O no van ser tumults ni violència, la base per imputar el delicte de sedició. Els qui vau ser-hi sabeu, tan bé com jo, que l'única violència va ser la de l’Estat.

Durant el procés sumaríssim contra el president Lluís Companys no es va respectar cap garantia per homologar el judici com a just. El judici contra l’independentisme tampoc ho ha estat, més aviat ha estat el resultat de la persecució política en mans del poder judicial. Com deia una de les mares dels joves d’Altsasu: “Aplicar el Codi Penal segons el Codi Postal”. Castigar a tot aquell que gosa qüestionar la sacrosanta unitat d’Espanya.

Escoltar l’exfiscal i magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín dir: “Jo no veig sedició per enlloc” és molt preocupant. Però encara ho és més el paper galdós del PSOE, la viva imatge que en aquest país no va de “dretes o esquerres”, que tots són el mateix, els màxims representants de la perpetuació del nacionalisme espanyol, la “raza”, la “casta”, l’imperialisme, l’ocupació i l’eterna opressió.

Això no va de ser o no independentista, això va de denunciar el retrocés de la qualitat democràtica, el retrocés dels drets i les llibertats

Repugnància política em genera escoltar les mentides dels dirigents del PSOE intentant blanquejar un dels moments més obscurs de la democràcia després del franquisme. El PSOE blanquejant el treball dels jutges i fiscals del Tribunal Suprem i divulgant-lo com un procediment amb plenes garanties, rigor i transparència amb el xiringuito de l’Espanya Global i amb l’antítesi del que és la diplomàcia, amb Pepito Borrell. El Partit Socialista Obrer Espanyol demanant la reconciliació de tots els catalans i qualificant l’independentisme com una quimera d’una part minoritària dels catalans. L’esquerra nacional espanyola amb el discurs de la dreta més reaccionària.

El PSOE ens pren per tòtils, ens menysprea com a poble i ens falta al respecte. Ens vol fer entendre que hem d’acceptar una sentència quan fa quatre dies el mateix fiscal Zaragoza, el socialista José Zaragoza i el tinent coronel de la Guàrdia Civil Daniel Baena s’abraçaven entre rialles el dia de la Benemèrita, dies abans de la publicació de la sentència i tot just després que el cap “dels de verd” a Catalunya digués: “Ho tornarem a fer”.

Pedro Sánchez és el màxim exponent d’una democràcia de pèssima qualitat, un règim que dona continuïtat a unes determinades elits i un règim profundament anticatalanista. Un PSOE que somia a tornar a abraçar el bipartidisme. La complicitat entre “dreta i esquerra”, la conxorxa política per prolongar les trampes del que anomenen “democràcia”, quan fa 40 anys que gaudeixen d’un sistema de concessions i manipulacions per introduir el poder judicial als seus alumnes avantatjats, els que després jutgen l’independentisme.

En un país on s’empresona pel simple fet de defensar els drets i les llibertats del poble, en un país on continua vigent la sentència de mort de l’únic president a Europa escollit democràticament i afusellat pel feixisme, en un país on continuen desaparegudes més de 140.000 persones i en un país on un genocida ha de ser extret del seu mausoleu amb helicòpter per la por a les represàlies dels fidels feixistes, és l’evidència de l’anomalia democràtica que perdura a l’estat espanyol.

I mirin, senyors Iceta, Sánchez o Ábalos, crec que no entenen qui som ni d’on venim. No entenen que venim de perdre els nostres a la trinxera per defensar la democràcia. No entenen que a l’ADN hi portem la lluita i la perseverança. No entenen que tenim a la ment l’anhel d’un president que no va dubtar a mirar el fusell ―no abans d’haver perdonat a tots aquells que li havien causat greuges― i cridar “per Catalunya” abans que el projectil li travessés el crani.

Però sobretot no entenen que som aquí per continuar amb l’anhel de tots aquells que ho han intentat, que mai han defallit per aconseguir un futur més pròsper, on els drets i les llibertats hi estiguin garantits. Un país on no t’empresonin depenent d’on ets o la llengua que parlis. Això no va de ser o no independentista, això va de denunciar el retrocés de la qualitat democràtica, el retrocés dels drets i les llibertats, i això apel·la a independentistes i a no independentistes, això apel·la a tots els demòcrates.

“En aquell instant funest de l’alba del 15 d’octubre de 1940...” ―explicava Junqueras, tot just fa un any, a la revista Sàpiens― mentre el president Companys, minuts abans de ser afusellat, contemplava per última vegada la capital del país que havia presidit, ara envaïda per l’“Ejército de Ocupación”, quina era l’esperança que quedava al republicanisme per tirar endavant? En una Europa ocupada pels nazis, quina esperança hi havia de sortir-se’n? I ho van fer, la democràcia va guanyar el feixisme!

En un moment en què l’escarni, el càstig i la venjança s’han fet visibles, i que mantindrà tancada entre murs gent innocent, només us puc dir que hem de recollir el testimoni dels que ens han precedit en aquesta lluita. Cal continuar endavant, persistir, tenir esperança, fer possible el que ara sembla impossible i fer-ho amb els valors que, els que avui estan entre reixes, ens han ensenyat: coratge, valor, fermesa, humilitat, fraternitat i republicanisme.

En memòria del president Companys i en la de tots aquells que han fet de la seva vida el sinònim de la lluita contra el feixisme, “ho tornarem a fer”.