S’ha acabat l'emergència sanitària a tot el món per covid-19. Ho va anunciar divendres l'Organització Mundial de la Salut. Hauria de ser una data històrica, d’aquestes que ens agraden tant. Però, encara que l’organisme internacional continua veient el coronavirus com una pandèmia, no hi ha hagut cap festa al carrer. No hi ha hagut castells de focs a les principals capitals del món com si fos Cap d’Any. Aquella imatge de Sidney, Austràlia. Aquella bola de Manhattan. Més aviat, hi ha hagut indiferència. Hem viscut més de tres anys en emergència sanitària, en aquest drama, però el món no ho ha celebrat.

L'OMS va declarar que la covid era una emergència de salut pública de preocupació internacional el 30 de gener del 2020 i el març d'aquell any la va designar com a pandèmia. El 14 de març de l’any 2020 a Espanya es decretava un estat d’alarma que confinava a casa 47 milions d’espanyols. Des de llavors s’han comptat oficialment més de 765 milions de casos de coronavirus i gairebé 7 milions de morts al món, xifra que, segons Tedros Adhanom Ghebreyesus, el senyor director de l'OMS, és més alta: d'almenys 20 milions de morts. Això sense comptar els problemes de salut mental o altres els problemes de salut derivats de l’aïllament.

No deixa de ser sorprenent que el món celebri la coronació d’un rei malcarat, però no el final d’una epidèmia, per exemple, amb grans festes simultànies a tot el planeta

És veritat que, en termes pràctics, la decisió de posar fi a l'emergència canvia poc el món. Després de tot, la majoria de les restriccions han desaparegut a gran part del planeta. Però no deixa de ser sorprenent que el món celebri la coronació d’un rei malcarat, però no el final d’una epidèmia, per exemple, amb grans festes simultànies a tot el planeta. No ens posem d’acord ni en això. Després de tot, la humanitat ha aconseguit la coexistència entre el coronavirus i el seu hoste humà gràcies a la immunitat de la infecció, d’acord, però sobretot a les vacunes. Un moment estel·lar de la humanitat per celebrar la ciència. Però no hem celebrat res.

Per no citar Oriol Mitjà, direm que K. Srinath Reddy, que va liderar la Fundació de Salut Pública de l'Índia a la pandèmia, ha destacat que “és important reconèixer que el que ha fet que el virus canviï el seu caràcter no és només la biologia evolutiva, sinó també el fet que l’hem induït a ser realment menys virulent mitjançant la vacunació, les mascaretes i una sèrie de mesures de salut pública”. Un èxit de la humanitat. Però no ho celebrem. Bé, cadascú ho celebra a la seva manera des de fa temps, però no hi ha una consciència mundial.

És veritat que els experts i les autoritats alerten que el virus continua existint, que les persones encara el contrauen, que es posen malalts i molts encara moren, i que és fonamental, diuen, continuar amb els esforços d'immunització. Tampoc cal oblidar que l'accés a vacunes i tractaments que poden ser la diferència entre la vida i la mort encara no estan disponibles de manera generalitzada, sobretot entre les poblacions més pobres. I, per tant, aquí no hi hauria res a celebrar. Però tothom sap que és la cooperació com a espècie la que ens ha dut fins aquí.

Però no celebrem res, potser perquè, sense dir-nos-ho, entre tots hem decidit que no en volem saber res més i hem aplicat una mena d’amnèsia col·lectiva. Deu ser això. I mira que hauria estat bonica una revetlla mundial.