Els francesos s’han organitzat. L’auge de les ideologies dretanes extremes ja no són vistes com a simples “fluctuacions polítiques” o com “la llei del pèndol”. Són un perill. El radicalisme amenaça els fonaments socials i d’una humanitat compartida. I els seus tentacles són poderosos. Però, com els pops, també són relliscosos. L’extrema dreta ja no es mou només a la dreta. Ha tacat altres espais, fins i tot de centre. Adopta formes identitàries i es torna excloent i agressiva. A més, ha trobat en alguns plecs de les religions un cau on moure’s sigil·losament. La instrumentalització de les religions és un caramel per a qui vulgui nostàlgies autoritàries. Gosen qüestionar el dret internacional, institucionalitzen la xenofòbia i, com explica el periodista Laurent Grzybowski a SaphirNews, “cauen en l’antisemitisme, la islamofòbia, les teories de la conspiració, el revisionisme històric, el masclisme, el supremacisme, la negació climàtica i el desig d’augmentar el pressupost militar”.
L’extrema dreta ja no es mou només a la dreta: ha tacat altres espais, fins i tot de centre
Grzybowski és el fundador del grup interreligiós Agir por la fraternité i ha muntat una trobada interreligiosa a la Bretanya, a l’abadia de Sant-Yagu-an-Enez, per poder resistir “per fidelitat a les fonts de les nostres tradicions espirituals i humanistes”. El col·loqui s’ha plantejat davant la preocupació per fenòmens que amenacen "els principis sobre els quals es basen les nostres societats, especialment en l'àmbit dels drets humans". Davant d'això, les tradicions religioses, siguin quines siguin —judaisme, cristianisme, islam, budisme, hinduisme, savieses asiàtiques—, així com l'humanisme laic, haurien de convergir en un punt: "L'exigència absoluta de respectar el principi de fraternitat i la dignitat de cada ésser humà. El respecte a la vida humana, el rebuig a l'exclusió i a totes les formes de discriminació, la preocupació per la pau, la crida a la justícia i a la veritat, no són negociables". Decidir reunir tradicions religioses i persones preocupades per resistir no és fruit d’una lluita accessòria, sinó un moment per veure com passar de la denúncia a l’acció, i com mobilitzar els ciutadans, creients o no. Es mouen entre no desesperar, mantenir una "alegria militant" i ho faran amb teòlegs, politòlegs, teixit associatiu, debats, tallers temàtics i moments espirituals que fan d’aquesta inèdita trobada un model a replicar. Pregar, meditar i demanar l’auxili diví és necessari, però intern. Per implicar la ciutadania cal alguna acció més enllà de les fronteres que sovint les religions es marquen, quan s’obliden del seu sentit etimològic: han de relligar, religare. I relligar no és ofegar, ni fer llacets naïfs. És vincular, també a qui no creu, en lluites compartides.