Com la majoria d’habitants de la meva tribu i del planeta sencer, desconec si Laura Borràs va trossejar contractes o adjudicacions amb l’objectiu de facilitar la vida als seus esperits afins quan dirigí la Institució de les Lletres Catalanes (permeteu-me un clam, ara que la llengua se’ns desmaia i tot déu busca un vano: foragitem aquest espantosíssim “trossejar” i canviem-lo per mots més bells com ara bocinejar, dilacerar o fins i tot estifollar). De fet, en cas d'haver estat el cas, a mi tant me fotria que Borràs o quisvulla hagués fraccionat una adjudicació pública, evitant així l’encarcarament dels requisits administratius de molts governs a l’hora de gastar un sol euro, si amb això hagués aconseguit un contracte beneficiós per a l’administració en termes d’eficàcia i competència. De tots els fraus comesos pels polítics processistes, la comptabilitat creativa em sembla una taca ben minsa.

Borràs és víctima d’una cacera política, pel simple fet que els jutges de l’enemic i la majoria d’espanyols han descobert què collons és la mandanga aquesta de la ILC només per la pulsió de cercar-li (o d’inventar-se) alguna malifeta. A banda que, insisteixo, la tradició d’amitjanar contractes és una cosa més vella que l’administració mateixa, la presidenta del Parlament fa santament resistint come scoglio una imputació que pinta molt prefabricada, surant amb inigualat carisma dins l’olla de mentides que configuren la política catalana. Si la persona que t’exigeix prestigi resulta ser la dissortada Carme Forcadell (una de les responsables del frau posterior a l’1-O, a qui vàrem poder contemplar fa pocs dies regant un arbust amb una urna del referèndum...) o aquest nano que novel·là el cas Pegasus per fer quatre duros, en Torrent, doncs ja em diràs si has de dimitir.

Tot és fum, tot és passarel·la, tot són piulades amb lletra ardida que acaben amb una indissimulada reverència i la nòmina al calaix. En aquest context, quan la dissociació entre declaracions i fets tothom se la passa pel folre, l’única sortida de qualsevol líder processista és continuar la farsa mentre l’ego resisteixi tones de cinisme.

Pel que fa a la nostra casta partitocràtica, Borràs ha demostrat la mateixa capacitat de gesticulació nebulosa que la majoria dels seus il·lusos enterradors. Ho veiérem en el cas del diputat Juvillà, en què tota la retòrica desobedient de la presidenta s’acabà, as usual, quan va acatar el dictamen dels funcionaris del Parlament. També en la delegació del vot de Lluís Puig, amb qui la Laura tingué la creativitat d’inventar una nova metòdica de comptar el sufragi de l’antic conseller, de forma “verbal” i sense registre palpable al món físic dels objectes. Tot és fum, tot és passarel·la, tot són piulades amb lletra ardida que acaben amb una indissimulada reverència i la nòmina al calaix. En aquest context, quan la dissociació entre declaracions i fets tothom se la passa pel folre, l’única sortida de qualsevol líder processista és continuar la farsa mentre l’ego resisteixi tones de cinisme.

Agradi o no, Borràs és l’única política catalana en actiu que encara manté la retòrica de confrontació amb l’Estat. Aquesta positura, com he dit, és purament poètica, però si més no resulta una mica més creïble que la dels nanos de la CUP, que fan molt més sarau, però continuen mamant de la cosa pública espanyola amb unes galtes més dures que la terrissa. La gestió pública ha esdevingut un afer de consolació emocional i d’aspiracions merament sentimentals; així es va veure ahir mateix en l’acte que els fanàtics de la presidenta organitzaren a l’Ateneu (quan em vaig oferir a presidir-lo, amb èxit escàs, vaig proposar que la institució no acollís ni un sol acte polític; devia tenir una mala tarda, segur), un dels aquelarres típics de la Laura amb un repartiment d’abraçades digne dels concursants d’Eufòria. En Borràs no s’hi confia; la seva persona és un objecte de simple i pura creença.

La política del nostre país és un afer religiós i la parròquia de Borràs s’adreçarà on calgui amb tal de veure-la recitar poesia i proclamar resistència. Que es mantingui al càrrec és important, en definitiva, perquè d’això en depèn la benaurança mental de molta penya. Jo em sumo als companys del món cultureta (no he vingut a l’acte, Laura, perquè de l’Ateneu ja saps que m’agrada més la biblioteca i no suporto escoltar Mozart mal cantat) i reclamo resistència a la presidenta. Paral·lelament, si hem admès que això de la justícia espanyola és una pamema, seria bo que la majoria de partits catalans s’estalviessin aquests magnífics manuals d’ètica que professen segons els quals un membre imputat ha de dimitir obligatòriament del seu càrrec. Si la claveguera és l’enemic, no hi ha res millor que ignorar-la. Queda’t, presidenta, que sense tu això serà igual de xaró... però molt més avorrit.