A la irrupció de Florentino Pérez per anunciar que convoca eleccions a la presidència del Real Madrid Club de Fútbol, els mitjans li han donat una importància que va més enllà de l’assumpte estrictament esportiu, no només perquè Pérez hagi fet el ridícul amb les seves paranoies, sinó perquè ha mostrat feblesa i vulnerabilitat l’home que controla i domina els poders de l’Estat amb l’estil despòtic que ha posat en evidència.

Un cert capitalisme monopolista de l’Estat determina el funcionament de les institucions més enllà de la voluntat democràtica expressada pels ciutadans. Independentment de quin partit governi, les grans infraestructures de l’Estat i bona part dels serveis públics són sistemàticament adjudicats a una oligarquia de la qual ACS (Actividades de Construcción y Servicios), el grup d’empreses de Florentino Pérez, n'és membre principalíssim. La llotja del Bernabéu és factor principal del sistema, en tant que punt de trobada de tots els que participen en el negoci de l’Estat: polítics, jutges, periodistes, policies i, per descomptat, el rei.

Fins ara ningú s’atrevia a portar la contrària a Florentino Pérez. Era un personatge temut, perquè tothom era conscient del seu poder i de la seva capacitat dissuasiva contra qualsevol adversari crític. Tanmateix, la derrota esportiva del Real Madrid, però sobretot la seva reacció poruga davant l’aparició de possibles contrincants —una convocatòria electoral desesperada—, ha posat de manifest que el gran Florentino dubte de si mateix. I això val per al futbol i per a tot el que afecta el personatge. És com quan del Rei Joan Carles només en transcendien elogis i se n'amagaven les misèries. Va arribar el moment d’un assumpte menor, la cacera d’elefants; l’olla es va destapar i en quatre dies, tot se’n va anar en orris.

En tot cas, l’important és com afectarà a partir d’ara la deriva personal del Florentino home-estat, que, per cert, va començar la seva carrera com a home de negocis a Badalona. L’any 1983, Miquel Roca i Junyent, llavors portaveu de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats, va anunciar la fundació del Partido Reformista Democrático, de perfil centrista, del qual seria secretari general un funcionari encara poc conegut, de nom Florentino Pérez Rodríguez. I potser gràcies a les amistats catalanes, Pérez va trobar aquell mateix any l’oportunitat de negoci de la seva vida. Construccions Padrós, amb seu a Badalona, es trobava en fase de fallida, i Florentino Pérez la va adquirir pel simbòlic preu d’una pesseta. L’empresa stricto sensu tenia poc valor, però Padrós era una constructora registrada i habilitada per assumir contractes d’obra pública. Estava inscrita en el registre oficial de contractistes de l’Estat. A partir d’aquí, tot ha estat qüestió de guanyar concursos i licitacions, la gran especialitat de Florentino Pérez, que l’ha convertit en el principal oligarca espanyol fent beneficis sempre procedents de l’erari públic. A mesura que guanyava adjudicacions, Florentino absorbia noves empreses —Ocisa, Ginés Navarro, Auxini, Dragados, etc.— per assumir els encàrrecs de més gran envergadura. 

ACS ho pot fer tot: aeroports, carreteres, línies ferroviàries d’alta velocitat, hospitals i edificis públics, obres hidràuliques, infraestructures energètiques, metro i transport urbà..., però també contractes de neteja, de manteniment o fins i tot càtering a les escoles. No cal saber fer res de tot això, només es tracta de guanyar el concurs. La feina després se subcontracta o l’assumeix una UTE (Unió Temporal d’Empreses), on s’incorporen els tècnics que suposadament entenen el que s’ha de fer.

ACS ha estat durant dècades el principal adjudicatari d’obra pública, tant quan governava el PSOE com quan ha governat el Partit Popular, però el més significatiu ha estat com els diferents governs s’han doblegat a les exigències de Florentino amb contractes lleonins que han acabat pagant els contribuents. ACS factura milers de milions per fer una obra i és indemnitzat amb uns altres milers de milions quan el projecte fracassa.

Les autopistes radials a Madrid no van tenir els beneficis previstos i van ser rescatades amb més de 2.000 milions d'euros públics. La construcció d’un magatzem de gas davant les platges d’Alcanar i Vinaròs, el projecte Castor, va resultar un desastre per l’erari públic i un magnífic negoci per a Florentino Pérez. L’encàrrec el va fer un govern socialista amb una inversió prevista de 1.350 milions d’euros. El projecte es va haver de cancel·lar per la quantitat de terratrèmols que va provocar a les Terres de l’Ebre i al Baix Maestrat. L’obra es va fer malament, però el govern, en aquest cas del PP, va reclutar els principals bancs perquè avancessin la indemnització, que en principi havia de ser de 1.350 milions d’euros, però que, comptant costos financers, s’ha calculat que pujarà a 4.700 milions, que hauran de pagar els consumidors de gas. Jugant amb les cartes marcades, mai no es perd cap partida.

Val la pena recordar i denunciar que alguns ignorants observaven, com a causa del dèficit fiscal català, els diners públics que sufragava el PER a Andalusia. Com es pot ser tan ruc i equivocar-se tant d’adversari! Els diners de l’Estat mai no se’ls queden els pobres. El PER amb prou feines arriba a 250 milions l’any. És xavalla comparat amb el botí que acumulen Florentino Pérez i les seves empreses, que s’han pogut expandir sobretot al continent americà i que en conjunt facturen 50.000 milions d’euros l’any.

L’Estat es governa no com li interessa a la gent, sinó com vol Florentino, referent principal de les elits extractives que, governi qui governi, s’enriqueixen amb el BOE a càrrec dels pressupostos de l’Estat i ho maquinen i ho celebren a la llotja del Bernabéu

L’Estat es governa no com li interessa a la gent, sinó com vol Florentino, referent principal de les elits extractives, contràries a qualsevol ideal capitalista, perquè estan decidides a enriquir-se sense córrer cap mena de risc, només amb el BOE i els pressupostos de l’Estat, que, per cert, quan cal, fins i tot incorporen el que s’anomenava en l’argot parlamentari la enmienda Florentino.

Florentino Pérez ha convocat eleccions al Real Madrid perquè s’ha vist vulnerable, i ho ha fet de la mateixa manera que el dictador convocava referèndums contra la confabulació judeomaçònica. Allò era un règim... i això també.