La majoria de cronistes de la política tribal han destacat el fet que, al monòleg presidencial del proppassat Sant Esteve, el nostre petit Molt Honorable no digués ni una sola vegada el mot referèndum. El comentari, objectivament acurat, comporta que molts dels mateixos plomaires aventurin el fàcil vaticini segons el qual no hi haurà referèndum en aquest acabat d'estrenar 2023 (hi ajuda també que aquest sigui un any de gran càrrega electoral a tot Espanya i, de pas, que Pedro Sánchez —l’únic polític que podria convocar-lo en tot el planeta Terra— ja s’hagi apressat a recordar-nos que abans permetria fer cremar viva la seva descendència). Tot això és obvi pel que fa al reialme dels fets, però cal recordar que àdhuc les descripcions del més exacte sempre són parcials i que l’allunyament del referèndum no és un producte màgic del context polític que viu Catalunya.

Per molt que no s’apliqués, l’1-O va inocular-nos dues idees transcendentals i irreversibles en el llenguatge de la cosa pública. Primer, que Catalunya no serà un col·lectiu de ciutadans normal fins que no voti sobre la independència (que no sobre un determinat estatut, pacte de claredat o sa tia en patinet) o, dit d’altra manera, que el poble només s’alliberarà decidint quelcom que sobrepassi els falsos atzucacs amb què els partits de l’independentisme autonomista pretenen engreixar galtes i cartera. En segon lloc, i perdoneu que em posi metafísic, el referèndum va demostrar un quelcom aparentment senzill però fonamental com és la seva pròpia essència existent. Dit d’una manera més clara; l’1-O va palesar que el referèndum sempre es podia fer (fins i tot dins l’excepcionalitat judicial i en un entorn de coacció de la bòfia) mitjançant un simple acte de voluntat política.

Sánchez i Junqueras estan treballant per arribar a un simulacre de referèndum que no referendi res o, a la manera espanyola, perquè els catalans acabin posant el segell d’aparença democràtica a un pacte ordit i segellat als despatxos de la Moncloa

La idea precedent pot escriure’s de nou d’una manera encara més comprensible, fins i tot per la majoria de polítics catalans: a saber, l’única forma de no fer el referèndum (o d’impedir-lo, que pel cas que ens ocupa és el mateix) és no voler-lo fer. És en aquest punt on la commonplace periodística —ben mandrosa quan toca esmenar les mentides d’Esquerra— diu les coses a mitges; perquè el titular aquí no seria que l’Esperit Sant no permetrà la celebració d’un referèndum l’any 2023, sinó que el Govern no vol acceptar el risc de convocar-lo, organitzar-lo i, en cas de victòria afirmativa, d’aplicar-lo. L’esmena no és pròpia d’un mestretites del llenguatge com servidor, sinó una condició de base per situar la responsabilitat (o, pel cas que ens ocupa, la inacció) en el tauler de qui és més just. Si no hi haurà referèndum, en resum, és únicament per manca d’iniciativa dels convocants.

Però amb els seus alehops conceptuals, el processisme no acostuma a amagar-nos una sola mentida. Amb tota aquesta mandanga del retorn del “dret a decidir” i les apel·lacions a un “pacte de claredat”, Aragonès i Junqueras no voldrien pressionar Pedro Sánchez perquè s’avingui a convocar un referèndum. Contràriament, com ja va avançar José Luis Rodríguez Zapatero, tant el PSOE com Esquerra estan treballant per crear una nova normalitat política i judicial que aconsegueixi aprovar la majoria de l’Estatut del 2006 en la seva versió original, prèvia a la retallada del Tribunal Constitucional. Això explicaria els apressats canvis de majoria en l’altíssima cort de jutges els quals, lluny d’explicar-se per un desig sobtat de renovació i d’imparcialitat, només cerquen un entorn propici per aprovar els canvis legals proposats pel bipartit PSOERC durant el proper lustre.

Dit encara d’altra manera; Sánchez i Junqueras estan treballant per arribar a un simulacre de referèndum que no referendi res o, a la manera espanyola, perquè els catalans acabin posant el segell d’aparença democràtica a un pacte ordit i segellat als despatxos de la Moncloa. Tot això s’emmarca, he d’insistir, en el tic fraudulent de la majoria dels nostres polítics segons el qual hom podrà actuar com si l’1-O no hagués existit. La gràcia del tema no és solsament que esborrar el passat sempre comporti una malversació de la veritat: el problema és que, políticament, mai no acaba de funcionar. Primer, perquè la gent té memòria i, en segon lloc, perquè quan es tasta la llibertat, ningú pot fer-te recular en la casella de l’albir (com estan demostrant molt bé els ucraïnesos). Així doncs, estigueu tots en guàrdia, no els compreu les mentides ni els retrocessos i, sobretot, no els voteu mai més.

Aquest 2023, això sí, continuaré escrivint sempre que calgui. No us preocupeu, que amb mi no podran.