El passat 28-J uns van prometre que d’amnistia ni parlar-ne i els altres que a Pedro Sánchez no li comprarien ni un automòbil de segona mà, perquè ja n’hi ha prou i etcètera. Doncs bé —després d’ajudar-se en la configuració de la Mesa del Congreso i la formació d’un grup polític per a Junts a la cambra espanyola; les cadires abans que d’ètica, de la qual, si de cas, ja en parlarem un altre dia— ja me’ls teniu ben jolius xerrant de l’exculpació dels perseguits per la macrocausa de l’1-O i de la possible investidura del capatàs socialista. Cal reconèixer que Pedro Sánchez (que no negocia directament, car fa allò tan heteropatriarcal d’enviar “la seva” vicepresidenta en funcions a Brussel·les) hi ha posat fins i tot una mica d’humor. Fa pocs anys es vantava de voler caçar personalment Puigdemont per dur-lo al Suprem; ara diu que no té cap problema per debatre-hi sobre “justícia social.”

La conya té tanta tela que no val la pena furgar-hi gaire més, perquè el vodevil de cinisme amaga una podridura encara més profunda. Anem a pams. Puigdemont sap perfectament que Pedro Sánchez s’immolaria abans d’autoritzar un referèndum sobre l’autodeterminació a Catalunya, però al president 130 li interessa abanderar la causa d’aquesta votació (l’únic que, segons va dir literalment, podria substituir l’1-O que tal dia proclamà com a vinculant), per robar la iniciativa de la votació a Junqueras. En el joc contra els republicans també hi entra l’amnistia, la qual, tot i que no relliga a una “solució personal”, tot déu sap que té importància política justament perquè, tard o d’hora, hauria d’implicar el seu retorn al país. Les condicions d’aquesta operació Tarradellas, ja no cal ni dir-ho, només es podran donar com més convingui a l’inquilí que visqui a La Moncloa.

Puigdemont sap perfectament que Pedro Sánchez s’immolaria abans d’autoritzar un referèndum sobre l’autodeterminació a Catalunya

Però capbussem-nos encara més a fons dins d’aquesta pantomima de retorn al règim del 78. A qui interessa l’amnistia? Doncs, per molta positura que hi posi l’independentisme, el principal guanyador d’aquesta absolució total dels fets de l’1-O (i la bullanga posterior a Urquinaona) seria precisament a l’establishment espanyol. Promovent la clemència generalitzada, els aparells de poder espanyol impedirien qualsevol aproximació sancionadora de les altes instàncies internacionals. Com ja va passar amb els indults, l’amnistia seria un recurs fantàstic per fer veure a Europa que no es cometé cap agressió contra la ciutadania catalana, pacificant la nació a base de l’oblit (en l’idiolecte conjugal; “mira que n’arribàrem a fer de bestieses i quina sort que ara hem aconseguit perdonar-nos i podem fer un cafetó per decidir tranquil·lament qui es queda els nens el finde”).

Per dir-ho d’una altra forma, Espanya s’estalviaria de passar comptes de la interpretació fraudulenta d’uns delictes que (a pesar dels meritoris alehops de la sentència del jutge Marchena sobre el procés) mai no van existir fàcticament a Catalunya. Amb els encausats al carrer i Sánchez passejant-se pel món amb un aire de pacificador semblant al de Zapatero, ja em direu qui collons es dedicaria a investigar sobre si la bòfia va cardar-li una hòstia de més a una pobra padrina o de si una acusació de terrorisme a una jove podia justificar-se en el fet que tenia massa lleixiu a la cuina de casa. Els espanyols, en definitiva, anhelen l’amnistia perquè tant Sánchez com Feijóo volen tancar l’agenda del “reencuentro”, condicionar encara més el poder judicial després d’haver-lo esmenat i, ja que hi som, aprofitar que el nou Codi Penal encara facilita més l’art de la corrupció.

Al capdavall, Sánchez necessita Puigdemont per anar guanyant una mica més de temps i al president 130 ja li va bé que Convergència pacti un retorn al règim del 78 amb la falsa promesa d’una mica més d’autonomia. En cas que no s’esdevingui el pacte “històric” en qüestió, els dos polítics podran retornar als comicis ben aviat, Sánchez podrà presumir d’haver plantat cara al seu nou amic de Waterloo i qui sap si l’independentisme, malgrat continuar sumant abstencionistes a la nòmina, encara hi podria ser més decisiu. I en temps de noves eleccions, com deia a l’inici, ja podrem tornar ben tranquils a les antigues (i repetidament falses) promeses. Sortosament, el món va molt de pressa i el ciutadà comença a exercitar-se en l’art de tenir un pèl més de memòria a curt termini. De fet, som on érem fa ben poc i tot i semblar paradoxal, en l’idioma de la nova pedagogia, avancem adequadament.