Joan Prim i Prats ha estat el català més influent i poderós en la història d’Espanya. Home d’acció. Militar que va ascendir a cops de sabre i polític que va fer carrera a cops de colze. Corria l’any 1870 i Espanya era un vesper ingovernable. Un escenari caòtic de governs febles i efímers, i de pronunciaments militars freqüents i contundents. No era època de negociacions ni d’horitzons que albiraven noves eleccions. Prim, nascut a Reus fill d’un militar retirat d’ideologia liberal que exercia de notari, va assolir el grau de general i va esdevenir president del govern espanyol durant poc més d’un any. Va ser assassinat en el cim de la seva carrera.  

Va exercir de català en Prim?

Prim va viure l’Espanya convulsa de les guerres civils del XIX. Carlins contra liberals. El món rural tradicionalista contra el món urbà revolucionari. Les dues Espanyes, molt abans de la guerra civil del 36. En aquella Espanya miseriosa, la catalanitat volia ser regeneradora: la locomotora econòmica. I exercir certa influència política: el peix al cove. Poca cosa més. La burgesia catalana, pragmàtica fins al moll de l’os, tenia molt interioritzada la derrota de 1714, com el catalanisme contemporani ha tingut molt present la desfeta de 1939.

Prim havia estat educat en les idees de la revolució burgesa. I es va investir de la missió de regenerar Espanya. Posar-la de nou al mapa d’Europa. En el seu imaginari, Catalunya exercia un paper secundari. Quedava reduïda a la categoria de relíquia d’un passat que, si convenia, s’havia de liquidar a sang i foc. La idea central era Espanya. I com a militar liberal, no va tenir miraments a l’hora de bombardejar Barcelona per aturar una revolta popular que posava en qüestió la seva idea d’Espanya. Tres-centes cases enderrocades a canonades.

En la seva vida política les coses no van ser gaire diferents. Va ser la veu de la burgesia catalana. Però en absolut va ser un paladí del reconeixement de la realitat nacional catalana. Sovint s’enfrontava al sector més catalanista de la classe política del país. I seva és la frase que diu “catalans, voleu córrer massa; no correu tant que podríeu ensopegar”. Paradoxalment, la seva condició de català unida a un afer colonial que no han estat mai en el punt central de la investigació apareixen com a causes que aporten llum a l’autoria del seu assassinat.

Referèndum i independència de Cuba

En aquells dies Cuba era una de les darreres possessions de l’imperi colonial espanyol. Una part de la seva societat advocava per la independència. Fins i tot hi havia un corrent social molt important favorable a la integració de Cuba als Estats Units. I el govern del president Ulysses Grant, que ja havia resolt la guerra civil americana, ho veia com una oportunitat d’expansió. Prestava ajut logístic i militar, d’una manera encoberta, als cubans que combatien a l’exèrcit colonial i als terratinents criolls. La teoria Monroe: “Amèrica per als americans”.

Prim, que era un home pragmàtic i resolutiu, també hi va veure una oportunitat. Va plantejar a les Corts espanyoles convocar un referèndum a Cuba. Amb una pregunta binària. Res d’independència: Cuba espanyola o Cuba nord-americana. Si guanyava la primera opció, tema resolt. Aquí s’acabava la crisi cubana. I si guanyava la segona, fet més que previsible, proposava negociar amb Ulysses Grant una compensació econòmica que contribuís a redreçar la paupèrrima hisenda pública espanyola.

Avui ens pot semblar un despropòsit. Però al segle de Prim, i fins i tot en l’anterior, les compres i vendes de colònies (amb les seves ciutats, els seus quarters, els seus criolls i els seus esclaus) eren una pràctica habitual. Com qui, actualment, es ven l’apartament d’Andorra per posar al dia la hipoteca del pis de Barcelona; França es va vendre la Louisiana als Estats Units i Espanya va fer el mateix amb la Florida, per esmentar dos exemples. Amb aquests precedents, Prim pretenia traure el màxim profit d’allò que semblava inevitable.

Govern provisional de 1869

Els enemics de Prim

La crisi cubana no era l’únic contenciós territorial. Amb la claror de la flamarada cubana, Catalunya i el País Basc s’havien desvetllat i aspiraven a una autonomia política com la que ja tenien els cubans. Una reivindicació que tenia una càrrega simbòlica important; perquè el fet de posar al mateix sac Cuba, Catalunya i el País Basc era l’equivalent a la internacionalització de l’actual procés català. Curioses coincidències que expliquen les similituds entre la  bandera cubana i la senyera estelada.

La reacció no es va fer esperar. Prim no era catalanista, però la defensa que feia dels interessos de la burgesia catalana sumada a la proposta cubana el van convertir en una amenaça a Espanya. L'anomenada caverna mediàtica ja existia i va desfermar una campanya brutal de descrèdit. Es va publicar que tenia el propòsit secret de vendre Catalunya a la República Francesa (per satisfer les aspiracions històriques dels gals) i vendre el País Basc a l’imperi britànic (llavors els anglesos tenien a Biscaia importants interessos en el negoci del ferro i del carbó).

Tota la classe política i militar de Madrid –que equivalia a dir d’Espanya- es va mobilitzar en la mateixa direcció. Des dels elements més radicals del republicanisme obrerista fins als més reaccionaris del tradicionalisme caciquista, passant pels progressistes, els moderats i els conservadors. Prim va ser convertit en un objectiu. I la caverna el va sentenciar: la seva condició de català –mesquí i fenici- l’inhabilitava per governar Espanya; i mantenir-lo en el poder suposava el desafiament més gran al qual s’havia enfrontat mai la nació espanyola.

Els assassins

La policia va responsabilitzar, com a autor material, un líder del republicanisme radical. Mai va ser jutjat i posteriorment seria amnistiat. I la caverna mediàtica va assenyalar, com a inspirador intel·lectual, un parent dels Borbons. No va ser investigat. La vella teoria dels extrems que es toquen. Llavors els Borbons estaven exiliats i amb el prestigi molt desacreditat: la fabricació de la història a conveniència dels interessos del poder.

El cert, però, és que Prim havia fet una acumulació colossal d’enemics. Una llarga llista -una càrrega explosiva- que comprenia des dels terratinents colonials de tradició esclavista fins als elements més radicals de l’anarquisme naixent. La caverna mediàtica va encendre la metxa. El linxament mediàtic de Prim, que si bé no estava concebut per incitar el magnicidi, sí que va ser articulat com la resposta passional de l’atàvica nació espanyola que se sentia amenaçada, en la seva essència, pels vents de regeneració i catalanitat.