La setmana passada va acabar el termini del procés extraordinari de regularització d’immigrants, i malgrat que el govern espanyol havia fet la previsió que s’hi acollirien mig milió de persones, les estimacions policials situen la xifra per sobre dels 1,25 milions. En l’acte per presentar els resultats, Pedro Sánchez va afirmar que sense la immigració “més de 90.000 bars haurien d’abaixar la persiana i una de cada tres explotacions agrícoles desapareixeria”. També va explicar que, segons FUNCAS, l’augment demogràfic va explicar el 47% de l’augment del PIB espanyol entre el 2022 i el 2025.
Quan observem tot el que ha passat a Catalunya durant el segle XXI, el més important és, sens dubte, el pas de 6,1 a 8,2 milions d’habitants per la via de la immigració estrangera. Si durant els anys noranta Catalunya va créixer en 112.000 habitants, a la dècada següent va afegir-ne 1,29 milions. Els nascuts a fora ja són un 26,1% del total de la població, de llarg una de les xifres més altes de tota la Unió Europea (només ens superen Luxemburg, Malta i Xipre).
Aquesta explosió demogràfica no ha estat una construcció de l’esquerra, sinó de la dreta neoliberal durant els anys de la globalització. A Espanya va començar al voltant del 2000, és a dir, al final de la primera legislatura de José María Aznar. L’objectiu del PP era muntar una reforma laboral encoberta per enfonsar els salaris: Espanya havia entrat a l’euro, i ja no es podia devaluar la moneda per empobrir la població. L’aposta pel turisme, la construcció i les càrnies, en lloc d’afavorir la indústria i la recerca, hi va fer la resta.
Com indica l’economista Miquel Puig, a Catalunya tot salari per sota dels 30.000 euros és un salari subvencionat. Els empresaris dels sectors de baix valor afegit es poden permetre d’oferir sous de misèria perquè saben que no els faltaran mai treballadors estrangers, i a més aquests rebran tota mena d’ajuts públics (des de beques menjador a bonificacions per al transport). Un exemple: l’any passat la gran patronal d’empreses de distribució va sol·licitar a les autoritats un pla per importar 16.000 treballadors forasters; en aquells moments a Espanya hi havia 2,4 milions d’aturats, dels quals 1,76 milions eren al sector serveis.
El resultat és un empobriment col·lectiu: entre el 1994 i el 2024 els salaris reals a Espanya van créixer un minúscul 2,76%, mentre que a Alemanya van augmentar un 24%, a França un 28%, un 63% a Irlanda o més del 200% als països bàltics. És veritat que el PSOE ha apujat molt el salari mínim, però la tendència és que sigui el més freqüent, mentre que ha explotat la pressió fiscal als que estan per sobre. Dit d’altra manera, es busca un model llatinoamericà: una gran majoria que cobri només per subsistir, una classe mitjana petita i empobrida, i unes elits amb privilegis blindats.
El model migratori mai no s’ha discutit a les campanyes electorals ni ha format part del debat públic
L’arribada de centenars de milers de treballadors cada any no s’explica per la proximitat amb la Mediterrània (menys d’un 5% dels immigrants poden haver arribat en barca), ni pels lligams culturals amb l’Amèrica Llatina, sinó per dues anomalies legislatives que provoquen un efecte crida, i que no es troben enlloc més d’Europa. Primer, la capacitat d’empadronar-se malgrat no tenir permís de residència, que permet a tots els nouvinguts accedir al nostre estat del benestar encara que no hi hagin aportat ni un euro al sistema. Segon, la regularització per arrelament i les regularitzacions massives, desaconsellades per la Unió Europea i que premien aquells que han travessat la frontera de manera il·legal.
Aquest model migratori mai no s’ha discutit a les campanyes electorals, ni ha format part del debat públic. Quan el PSC i els Comuns parlen de la Catalunya dels 10 milions, no ho fan com una proposta que duran a les eleccions, sinó que ho presenten com un fet inevitable. També es vol imposar al marge de la voluntat popular, perquè el CEO indica que dues terceres parts de la població catalana i europea desitja limitar l’entrada de nouvinguts. A casa nostra, a més, hi ha hagut una omertà total als mitjans de comunicació, sobretot els públics. Durant vint-i-cinc anys, posar en dubte el model de fronteres obertes implicava ser etiquetat de xenòfob i feixista, i viure exposat a una cancel·lació pública.
Als interessos de la patronal hi hem d’afegir el paperot que ha fet la nostra esquerra, imbuïda d’un moralisme que ha traït els interessos dels treballadors autòctons. També se n’ha beneficiat, és clar. L’entrada massiva de nous pobres ha provocat l’emergència d'un gegantí tercer sector, un lloc de col·locació ideal per a tots aquests activistes que aspiren a viure dels diners públics.
Darrerament, unes quantes veus hem intentat trencar aquest silenci eixordador i ens hem centrat en les conseqüències econòmiques i socials del model migratori. Cal citar l’Informe Fènix, liderat per Miquel Puig; un document recent del Grup d’Economistes per al Benestar; o petits grups d’esquerres que s’han apartat del discurs oficialista, com Impuls Nacional i una part de la CUP de Girona. Crec que les nostres opinions són compartides per una immensa majoria de la població, però avui enfrontar-se als interessos de la patronal i dels activistes subvencionats encara pot tenir un cost personal i laboral.
Tot i això, les paraules de Pedro Sánchez han confirmat plenament el nostre discurs: l’entrada d’immigrants afavoreix els sectors més improductius com l’hostaleria i les càrnies, i provoca un augment fals del PIB. Mentrestant el PIB per càpita s’allunya de la mitjana europea. Ens van dir que la immigració portaria riquesa, però creieu que tenim millors escoles, trens i hospitals que l’any 2000, i que en general hi ha una prosperitat més gran? Els grans partits ens han imposat un model de misèria, i de moment no estan disposats a canviar el rumb.