Vista des de la perspectiva de l'usuari del servei (els estudiants i llurs famílies), la vaga dels mestres i professors que s'ha iniciat aquesta setmana pot ser en molts casos una "gran putada". En general, ho són totes les vagues d'avui dia, ja que juguen amb pressionar l'administració a través de la molèstia sobre l'usuari dels serveis. Per això se sol reclamar als vaguistes responsabilitat per no fer-les quan més perjudiquen, tot i que precisament creant més malestar és com creix la seva efectivitat en relació amb les reivindicacions plantejades. No es descobreix ara res de nou amb aquest joc, i tot i que és comprensible que utilitzin totes les armes que legalment tinguin al seu abast, hauran de reconèixer que potser s'han guanyat antipaties entre els qui creuen que legalitat i legitimitat potser no van, en aquest cas, plegades, sobretot si la soferta ciutadania té criatures que amb dificultat podrà deixar a cura d'algú o si amb el que està bregant és amb adolescents a les portes de la selectivitat. Cadascú mirarà per a ell, malgrat que tothom sàpiga que el poder adquisitiu dels salaris, sobretot per als qui no són funcionaris ni pensionistes, s'ha depauperat els últims anys de manera escandalosa.

Parlant d'això últim, de salaris, que un dels sindicats hagi expressat com a condició per asseure's a negociar amb el govern de la Generalitat un augment de 400 euros mensuals a la nòmina té molt de sentit des del punt de vista de la dignificació d'una feina que hauria de ser considerada de les més importants a exercir en una societat democràtica avançada, veritable substrat de l'opinió pública lliure, ja que no hi ha llibertat de consciència, ni d'expressió, ni informativa, reals, si els qui les exerceixen o reben no estan formats en coneixement i criteri. Però no crec que hagi estat un encert comunicatiu. Perquè el problema salarial és general. Però l'important és el seu específic en relació amb la seva importantíssima activitat professional.

Deixeu-me dir per començar, doncs, que la dignificació salarial és, en general, una assignatura pendent en aquest país. Però deixeu-me dir també que les condicions laborals de l'ensenyament públic i privat, fins i tot el concertat, no s'assemblen gaire, i que això és en benefici del públic. Acceptem que la inflació ha esmicolat les expectatives de millora d'una part important de la classe mitjana. Però, recordem la casa Orsola? Alguns ja havíem advertit que la major part de les mesures que a Catalunya s'estan prenent en matèria d'habitatge a qui més perjudicaven era a les classes populars. En aquell moment es va saber que un dels qui reivindicaven poder continuar quedant-se de lloguer a la casa que finalment va comprar l'Ajuntament de Barcelona era un professor de secundària el sou del qual gairebé doblava el salari mitjà a Espanya. Això no vol dir, per descomptat, que el professor fos ric, o que no hagués de cobrar més, però —vist en perspectiva— estava cobrant molt més que els falsos associats que sobreviuen a la universitat pública i per descomptat més que molts professors de la universitat privada. Que la queixa sobre els sous acabi sent la central no ajuda a solidaritzar-se amb la justícia de la seva causa a molts que patiran les seves vagues i estaran en pitjor situació laboral.

Cada vegada em convenço més que el que interessa al governant és conrear una massa acomodatícia de consumidors sense veritable llibertat per decidir el que li convé en clau individual i col·lectiva

Així que sí, el problema salarial és general. Però jo hauria desitjat que els professors s'haguessin centrat en l'essencial. En dir-nos prioritàriament que una societat que no aconsegueix que els més preparats es barallin per formar part d'una professió ben valorada i més ben pagada com l'educativa és una societat mal construïda. Que hem equivocat l'objectiu si aquí tenen èxit els polítics més xerraires, que, en canvi, serien els últims que aprovarien un examen o que guanyarien una plaça en una selecció de personal seriosa. Que és un fracàs social que guanyi més diners un estúpid influencer o una prostituta virtual que un investigador o un docent.

Aquesta societat nostra, abocada a l'estupidesa i a la banalitat, a l'exaltació del que és mediocre, difícilment donarà una solució integral al problema. Per això els professors de secundària, a parer meu, són els qui han enfocat més bé l'assumpte. Mentre sobrevisqui el Summerhill etern que substitueixi l'estudi de continguts i la reflexió formada per currículums farcits de projectes i competències, l'estudiant deixarà de ser-ho, per convertir-se en jugador que pretén ser feliç i acaba ansiós i deprimit. I així n'anem veient arribar a la universitat, generació rere generació, el resultat, quan en un examen no entenen ni la pregunta o confonen "ponderació" i "precepte". No és culpa seva, i tampoc del mestre, menys encara del professor universitari. Però és inacceptable.

Què ens hi juguem en l'educació? Ens hi juguem la democràcia i des de la LOGSE fins avui la situació ha anat empitjorant. Cada vegada em convenço més que és el que interessa al governant: conrear una massa acomodatícia de consumidors sense veritable llibertat per decidir el que li convé en clau individual i col·lectiva. Ens ho juguem tot, si del que parlem és d'aquesta dignitat humana en la qual semblen coincidir l'esquerra, la dreta i el Papa. Ens ho juguem tot i sembla que estem decidits a canviar el parxís per la ruleta russa, és a dir, optant alegrement per un camí sense retorn.